Balneari del Nord

Diu el filòsof i antropòleg argentí Hugo Mujica que els occidentals tendim a privilegiar la comprensió per damunt de la sensació, que ens sentim més atrets pel significat que no pas pel sentit, per allò captat per damunt d’allò que esdevé (present, experiència), per la paraula per damunt de la veu.

Potser sí que, com deia un filòsof de casa nostra, Eugeni d’Ors, ens espanta una mica el misteri de la vida, la seva nuesa esplendorosa. Llavors, per comptes de viure-la en plenitud ens dediquem a pensar-la amb més visió científica que poètica. Perquè la poesia és revolucionària en aquest sentit: tracta el misteri nuament, radicalment, perquè la poesia és vivència. Potser sí, doncs, que el que ha de prevaldre tant en l’escriptura com en la lectura d’un poema és el que en podríem anomenar visió o experiència holística, com se’n diu ara d’una experiència unitària. Aquest tipus de visió, que és espiritual, equival a allò que esdevé juntament al seu sentit essencial, així com la percepció en profunditat de la veu emissora. Tot sense fisures. És a dir: visió-escolta-comprensió directa de la realitat, la seva revelació pura.

L’espant pels misteris que la poesia revela provoca les paraules que n’oculten la veu? No és el cas del llibre de poemes Balneari del nord (Editorial Òmicron), d’Olga Xirinacs. Aquí la poeta, servint-se magistralment del seu ofici a l’hora de treballar les paraules, assoleix de traslladar als lectors de forma visionària, epifànica, la seva experiència total. Pel camí de la revelació, Olga Xirinacs assoleix de fer-nos entrar en les seves vivències en un balneari del nord de la Península Ibèrica, una casa de banys públics terapèutics, beneficiosos per a la salut. L’estada al balneari es converteix en un pretext magnífic per a una meditació profunda (seva i nostra) sobre el pas de la vida en els nostres cossos, però també en les nostres ànimes.

Els banys, les cures de fang, les sessions d’aromateràpia o de relaxació, els passejos pel jardí i pels indrets propers, les converses amb alguns dels habitants del lloc no li representen, a l’autora, simples esdeveniments quotidians, anècdotes, sinó que li esdevenen experiències reveladores, transcendents.

Per exemple: la veu de la Vida en majúscula que d’alguna manera va pronunciar-se en el moment de crear les primeres criatures del llim, amb la fina orella de l’esperit es fa present en la poeta després d’una teràpia de fang. Mercès a la cura delicada per una banda, i a la disposició de l’ànima per l’altra, l’ésser jacent en una camilla de balneari esdevé un ésser nou més enllà del cos. Renéixer a la consciència que no som només un cos és obra nostra en el moment en què, receptius amb el do de la vida com volia Mestre Eckhart, deixem que s’obri en nosaltres l’existència sencera. Som dins aquesta existència, malgrat el dolor i la fragilitat del cos, i malgrat la tristesa o la melangia de l’ànima pel pas inexorable del temps. 

A Balneari del nord vivim allò que li esdevé a la poeta. Per això podem dir amb ella que no sabem si el camí [la vida, els seus tràfecs] ens embruta en el sentit bíblic de pecat o ens treballa com l’aigua treballa els cantells de la roca. Només sabem allò que experimentem, que veiem dins nostre amb total claredat, allò que es revela amb nitidesa quan no hi posem obstacles, quan les paraules són com copes de cristall on el vi de la vida hi és tant com es transparenta. Només sabem el que ens sentim ser en cada moment, fluint també amb els batecs del cor com quan es contempla a la manera viscontiniana la bellesa d’un altre cos. Balneari del nord, d’Olga Xirinacs, és un llibre dens en l’expressió d’aquest tipus d’experiències límit, frontereres, en tant que abarquen allò sensible i allò espiritual en nosaltres, en una abraçada sense temps perquè és pura presència.