D'abdicacions i altres coses

No hi ha dubte que l’abdicació del rei Juan Carlos I va agafar per sorpresa a molta gent, diuen que feia dies que a Madrid corria la brama entre els ambients polítics i socials, però aquestes brames també cal dir que eren usuals en els darrers temps. Finalment però a 2/4 d’onze del matí del dilluns 2 de juny el President del govern, Mariano Rajoy, anunciava que el rei abdicava i s’iniciava el procés successori sense dilació, a través d’una llei orgànica que era aprovada en un consell de ministres extraordinari el dimarts 3, i que es debatrà el proper dimecres, en lectura única, al Congrés dels Diputats. Es preveu que el dia 19 de juny es proclami rei d’Espanya a Felip VI.

Al vespre d’aquell dilluns, i de manera espontània -i també a través de les convocatòries de les anomenades xarxes socials-,  molta gent s’autoconvocà a les principals places de viles i ciutats reclamant la instauració d’una república. Banderes republicanes espanyoles i estelades s’ajuntaven per demanar un canvi en la més alta representació de l’estat.

No fou el 14 d’abril del 1931, per descomptat, però si que es manifestava de manera clara que hi ha sectors -caldria mesurar el seu nivell quantitatiu- que creuen que ja s’ha acabat el temps de la monarquia. Aquest país ha madurat democràticament i per tant es creu que es pot parlar sense embuts de qualsevol tema i la disjuntiva monarquia o república és ja una tema que es pot abordar amb tranquil·litat i per tant es moment d’afrontar els canvis necessaris perquè hi pugui haver una expressió clara de la ciutadania de que vol i com ho vol. Ara potser no serà possible, però el cert és que més aviat o més tard s’haurà de triar. 

El privilegi de la successió ja no s’entén ni s’accepta amb raó. L’herència no és un mèrit en democràcia.

La mateixa constitució, que ara caldrà completar amb una llei orgànica urgent, no trigarà a haver-se de reformar i obert el meló no hi ha mesura de fins on cal tallar i quants talls en farem fins que s’acabi. Segur que entre les modificacions hi haurà el d’haver de repensar en com s’estructurarà en el futur la figura del cap de l’estat, i possiblement una majoria republicana podria quallar si es fan les coses ben fetes.

Segurament en el moment d’abdicar el Rei es tancava definitivament la transició i en comença una altra que haurà de ser necessàriament diferent .Tal i com estan les coses possiblement caldria que el Rei nou tingués el coratge democràtic de sotmetre’s a la votació popular. El canvi obre expectatives per veure quins moviments es produiran, perquè segur que n’hi haurà d’haver. Enquistar els problemes no és solució.

La suma de crisis des de l’econòmica a la institucional ha portat també a aquestes decisions. És tanca certament la transició i per tant també, creiem, el pacte constitucional que invoca Pérez Rubalcaba per mantenir el PSOE en el vot favorable al nou monarca, que portarà ben segur un debat al sí del grup parlamentari, però no crec que amb força suficient per garantir ara un canvi d’estat. Possiblement no és millor moment per començar el debat  però la mateixa sortida de la crisi que també és institucional ajudaria a poder-la fer. Si el PSOE es de base republicana però es mante fidel al pacte constituent de l’any 1978 no ajudarà en absolut a poder fer aquesta segona transició necessària i fins i tot desitjable políticament. Bé, el pragmatisme de Rubalcaba argumentant la lleialtat constitucional, potser serà entesa però l’afirmació feta per algun dirigent socialista català argumentant que el PSC no té una base republicana és pura estultícia.

Perquè la història ens ha aclarit que les forces republicanes d’esquerres espanyoles en la seva majoria van acceptar la monarquia i els seus símbols per garantir una transició pacífica i ordenada. Potser no es podia fer més en aquells moments.

Fins i tot en la marc constitucional es van fer renúncies clares respecte al marc de configuració de les estructures d’estat, però atribuir ara al Rei gairebé el monopoli del pas cap a la democràcia em sembla una tergiversació i una manipulació  històrica. Que el rei va tenir un paper rellevant sí, com molts polítics del moment i com molta gent que va lluitar contra la dictadura.

I no negaré que el 23 de febrer vaig ser dels que se’n va anar a dormir desprès de que el Rei aparegués a la Televisió vestit de militar i deixant clar que no estava amb els colpistes, ara algun llibre diu el contrari..

Potser no ens va donar al solució però si mes o ens va tranquil·litzar.

Però atribuir-li gairebé en exclusiva els mèrits de la transició és menystenir injustament a generacions que es van batre, amb perill real i amb repressió permanent per tornar la democràcia.

S’ha especulat molt i sobre els causes de l’abdicació i el moment de fer-la pública. La complicitat entre PSOE i PP ha estat també segur un element que s’ha valorat  l’hora de fer publica aquesta abdicació. Ara el Congrés tindrà una majoria molt àmplia per recolzar la llei orgànica per proveir la successió, desprès de les properes eleccions segur que seria més difícil trobar aquesta majoria.

I per tant les eleccions Europees deurien er un toc d’atenció respecte la necessitat de procedir a fer el relleu garantint-se el suport dels grans partits de l’estat i d’altres que també hi donaran suport.

I clar la situació a Catalunya no és còmode i potser calen noves cares per afrontar-la o si mes no per poder oferir alternatives que siguin  noves i puguin atraure a una part de la ciutadania catalana avui enormement descontenta amb l’estat i les seves estructures de poder.

Hi ha una certa tendència, que és molt humana per altra banda, de que quan alguna persona deixa algun càrrec desprès d’anys de tenir-lo rebi elogis i tothom en lloï les excel·lències. No ha estat diferent en el cas del rei que va rebent homenatges per on passa. No hi ha prou perspectiva històrica per saber el veritable servei de la monarquia a la democràcia encara. Que va tenir i ha tingut encerts, no hi ha dubte, però que també ha comès errors, i alguns de greus, també. D’aquí uns any segur que es podrà objectivar el paper del rei en la convivència i cohesió de la societat espanyola.

Aquells que pensàvem que seria “ El breve” avui hem d’admetre que ens equivocàvem i molt perquè  finalment ha durat tant com el franquisme.

La seva abdicació ara obre de nou el debat monarquia o república. L’obre al carrer i una mica, poc ,a les institucions. La força republicana avui està més en les consciencies personals que en els grups polítics.

Sens dubte també aquí caldria  plantejar-se amb claredat el dret a decidir.

Avalar o no la monarquia, a través d’una votació popular, encarnada amb Felip VI seria la millor manera de si, democràticament s’accepta un rei,que estigui més reforçat.

Aquest dies la premsa va carregada d’informacions, valoracions, perspectives i especulacions.

Els partits fan les seves valoracions també per situar-se també de ple en el centre d’opinió, treure lògicament rèdits de la situació, però tothom mirant de reüll perquè el futur no està escrit.

Però potser tot plegat a Catalunya ni ens va i ens ve, altres problemes i objectius tenim. Que regni si volen i que ens deixin fer.