Mai no sé què fer sense escriure

L’any 2002, a la llibreria Moll, de Palma de Mallorca, vaig comprar Els vidres nets i altres contes, de Neus Canyelles, una autora per a mi aleshores desconeguda, però que vaig apreciar a primera vista. Em van agradar els seus contes escrits, en efecte, amb una transparència de vidre net, i més encara si es té en compte que són autobiogràfics. Certament que els fets de la nostra biografia es concreten en un temps i en un espai, però els relats de Neus Canyelles són literatura en estat pur, és a dir, una destil.lació dels sentits de l’ànima que s’experimenta a ella mateixa. Com diu Miquel López Crespí, en aquests relats l’autora hi mostra més aviat un món íntim… L’experiència com a coneixement es nodreix de les vivències que li donen un tacte, un color, una audició, un aroma i una visió més subtil alhora que més profunda. 

Després de la lectura d’Els vidres nets, he seguit la trajèctoria literària de Neus Canyelles (Palma de Mallorca, 1966), que ha donat un do de pit amb novel.les tan esplèndides com Cap d’Hornos (Premi Ciutat de Palma 2002) i L’alè del búfal a l’hivern (Premi el lector de l’Odissea 2006).  

Amb Mai no sé què fer fora de casa (Proa), Neus Canyelles va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2013. En aquest llibre de contes –format en el qual l’autora se sent molt còmoda-, Neus Canyelles recrea setze contes d’autors universals com Txékhov, Maupassant, Nabokov, Gògol, Zweig o Andersen, i també d’autores com Mansfield, Dinesen, Parker, Rhys, Ginzburg. No busquin, però, els lectors, una versió dels contes d’aquests autors sinó que els contes –bona literatura que dispara les ganes d’escriure!- són el pretext per mostrar-hi, delicadament entrelligats, alguns moments significatius de la vida de l’escriptora mallorquina.

Alguns escriptors fan convergir vida i escriptura de tal forma que ambdós impulsos vitals esdevenen com el pa i el vi en una eucaristia. Aquesta comunió de substàncies, si es pot dir així, la va novel.lar amb art Virginia Woolf i la va assajar Michel de Montaigne; però abans ho havia fet Teresa de Jesús, i si anem una mica més lluny, la poeta Safo, retornant segles després amb la poesia d’Emily Dickinson. En el camp de la pintura cal esmentar l’obra de Frida Kalho. Si la vida viscuda amb consciència de viure-la és una creació de la nostra sensibilitat i intel.ligència quan la dotem de nivell simbòlic, la vida escrita, quan hi ha talent, pot esdevenir una obra d’art, com volia Eugeni d’Ors.

Aquest art en el camp de la literatura demana una capacitat especial d’abstracció i una sensibilitat ben afuada. És a través d’aquestes eines intangibles que estan escrits els contes de Neus Canyelles. Res no és fins que ho fem ser, ni la vida ni la literatura que se’n pot fer néixer. Totes les coses poden ser transformades en art. L’art és una interpretació sensible de la realitat. L’art, la literatura, com a reconstrucció del món. L’art percaça allò que sacceja l’ànima, que tant pot ser la contemplació d’un paisatge, l’escolta d’una música bella o l’amor abrandat, com el dolor per una absència, o el desconcert davant d’una injusticia, o l’emoció intensa d’una tarda d’escriptura acompanyada de la més estricta solitud. És en aquest espai de solitud, cal dir-ho, on l’escriptura es fa sentir amb la seva veu més diàfana. És per aquest motiu que la nostra autora afirma sense embuts que mai no sap què fer fora de casa, és a dir: fora de seva escriptura, el seu aixopluc, i tal vegada la seva realitat més sentida, més profunda.

José Corredor-Matheos parla d’escriptura necessària. Escriptura-resposta de la mateixa manera que la vida també ens demana respondre a través dels nostres actes. En aquest mester es dóna un trasvassament d’energia creativa que va del jo que escriu al jo literari que tan sovint sobrepassa l’autor. Com ha de ser, ja que en l’operació alquímica el plom esdevé un metall més noble. És a través d’allò escrit que s’il.luminen tantes cambres fosques. L’escriptura com a eina de coneixement que treballa per dins i ens transforma.

Per això, tant en la poesia com en l’escriptura autobiogràfica, ‘la incomprensió d’allò escrit equival a la incomprensió de l’essència del nostre ésser’, afirma Erica Jong. Sí, quedem al nu. Les màscares no oculten res, més aviat mostren. L’art –aquest instint d’índole espiritual que pren l’artista en els seus braços!- vol respirar, vol ser lliure sense el constrenyiment de convencions banals i a vegades tanta tonteria literària ambient, que fa mirallets i desvia del camí essencial: l’escriptura necessària, segons José Corredor-Matheos, i com deixa entreveure Neus Canyelles al conte que clou el recull, Una vertadera princesa.