En serem capaços?

Després de la derrota a les eleccions al Parlament del 2010, en un acte de dignitat, el fins llavors President i candidat José Montilla, que alhora era el primer secretari del PSC, renunciava a l’escó i a també  renunciava a seguir dirigint el partit.

No va ser fins el desembre del 2011 que no hi va haver el Congrés, una llarga i excessiva temporada de transició en que el partit estava en precari pel que fa a la direcció. No va convenir a diversos alcaldes que el congrés es fes poc abans de les eleccions municipals i així el Congrés es va anar dilatant i per tant donant paper a debats esbiaixats i sense massa criteri.

Per raons que no venen al cas ni crec que interessin vaig tenir l’oportunitat d’assistir a diversos debats entre alguns dels antics capitans del PSC, que per mèrits i edat  havien ja ascendit a coronels, i alguns alferes acabats de sortir de les acadèmies del socialistes moderns entre ells alguns conspicus representants de la generació Blackberry. No es posaven d’acord amb qui havia d’encapçalar el partit en el propers temps. Poc debat d’idees i propostes. Es deien els noms de sempre, que si Miquel Iceta, que si Montserrat Tura.....En tot aquets procés sorgí el nom de Pere Navarro, catapultat per alguns alcaldes amb l’aquiescència de la direcció sortint del partit i dels ascendits capitans del Congrés de Sitges. El llarg procés de gestació del congrés portà a que nous candidats sorgissin J. I. Elena i Àngel Ros, tots amb llarg historial de càrrecs institucionals i orgànics dins del PSC.

I jo crec que Pere Navarro es va veure empès a acceptar la primera secretaria com una certa obligació de servei al partit i de solució a la fragmentació de que parlaven alguns dels actuals “coronels”. ¿Per què un alcalde de Terrassa amb una solida i consolidada majoria, amb un full de serveis prou notable i amb participació activa en espais més amplis que el municipi se la jugava en una primera secretaria que segurament nomes li donaria que disgustos?. No hi ha dubte que hi ha part de legítima ambició política però també hi ha una bona dosi de voluntat de servei al partit.

Quan Pere Navarro va presentar el seu projecte al nostre territori li vaig manifestar que jo no votava, no era delegat, però que si podés fer-ho no ho faria per ell, - tampoc per cap dels altres candidats- creia que no tenia el perfil de primer secretari d’un partit al que calia engrescar, que calia fer una notable sacsejada i pel que anava predicant em va semblar interpretar que la seva candidatura era un continuisme més o menys maquillat de reformes. Algunes promeses com les primàries, o la transparència, etc,etc.. eren elements novedosos així com l’elecció per part de tots els delegats i delegades en votació directa -havíem presentat modificacions en el reglament del Congrés en el sentit de que fos tota la militància la que pugues triar. No es varen tenir en compte ni considerar, ara suposem que es farà-, el resultat  ja l‘hem vist.

El Congres va tenir el resultat que va tenir, Navarro va guanyar amb prop del 75 % del vot a la candidatura de J. I. Elena però crec que va ser un congrés que es va tancar en fals tot i que cal reconèixer que va incorporar a persones de la candidatura perdedora. Però ja advertíem en  el seu  moment que n’ hi hauria un altre abans dels terminis fixats per fer congressos – cap satisfacció per haver-ho encertat, quedi clar- Aquest serà extraordinari. Just passat el congrés el primer incompliment va ser el de no convocar unes primàries obertes per triar el cap de llista a les eleccions al Parlament del 2012, al·legant que no hi havia temps de fer-ho i que van significar un patacada memorable pel PSC. Però tot va seguir igual i potser era ja llavors que s’havien de prendre mesures. Potser no estaríem on estem.

Navarro no ho ha tingut fàcil

A Navarro no li han posat les coses fàcils.

Els errors propis, bandades en el tema del dret a decidir, passar de l’afirmació d’estar pel dret a decidir, a l’abstenció i no voler participar en les negociacions per la consulta. Gir incomprensible
La situació econòmica en la que encara som vistos com problema i no solució,
La crisi generalitzada de la socialdemocràcia.
L’oblit de la reivindicació del grup propi a Madrid....
Tot plegat ens ha portat a un PSC dividit fragmentat i que ha caigut en caiguda lliure sense saber encara on tenim el terra.

En el moment d’acomiadar-se Navarro ha parlat de deslleialtats, ell va voler ser integrador i els que van perdre el Congrés han volgut aprofitar la generositat per segar-li l’herba de sota els peus, diu. No crec que sigui ben bé així però tampoc, els mal anomenats crítics, no han jugat sempre ensenyant les cartes, massa vegades n’han volgut amagar alguna. La crítica necessària internament massa vegades interessadament ha sortit a la llum i amb amplificació volguda. Ho deia el primer secretari del PSC a les terres gironines Juli Fernández: “deixar de banda els egos”. Té raó, molta,.

I ara a refundar. I la veritat és que no sé si algú sap com es fa això. Serà creïble un viratge de 180 en els nostres posicionaments nacionals -que caldria, eh- ? O serà vist com un tacticisme més?

Qui voldrà, veient el panorama, encapçalar el PSC i recompondre el trencaclosques que hi ha per fer?  És compatible el dret a decidir i l’enrocament que hi ha hagut en la cúpula actual? Seguiran els barons territorials cuidant, controlant i vigilant les seves baronies evitant contaminar-se i arromangar-se les mànigues per col·laborar en el projecte global?.

Com redefinirem el corpus ideològic.

Apostarem clarament pel dret a decidir i mantindrem com a partit una inequívoca posició d’aprofundiment en l’autogovern fins allà on vulgui la ciutadania?

Serem capaços col·lectivament de dotar-nos d’una vegada i per sempre més de mecanismes oberts, transparents i flexibles l’hora de prendre decisions o de l’elecció dels càrrecs.

Mantindrem la prudència davant els grans poders econòmics o ens descararem d’una vegada?

Buscarem la nostra tradició republicana per contradir aquells que diuen que no està en l’ideari del PSC?

Ens inserirem altre cop en la societat? Treballarem a les entitats? En els moviments associatius i culturals? Ho havíem fet i no ens anava malament. I ho farem sense voler capitalitzar res sinó perquè sens reconegui pel nostre esforç colze a colze amb la gent  i per compartir solucions amb la ciutadania?

En fi podríem anar seguint i parlar d’educació,de sanitat, de temes territorials i crec que és el que cal fer i col·lectivament decidir quina és la millor manera de tornar a ser útils a al ciutadania en els aspectes socials i també nacional, prou ja de voler creure que les nostres solucions actuals són les millors. No ho són No tenim complicitats perquè això sigui així. Cal trobar-les doncs.

Haurem de decidir si som una federació més del PSOE  ubicada a Catalunya, o som clarament una opció clara d’esquerres catalanista i esdevenim clarament el Partits dels socialistes de Catalunya i no el Partit Socialista a Catalunya.

Serem capaços de recuperar l’eix central de l’esquerra a Catalunya esdevenir novament el pal de paller dels progressistes i catalanistes avui desdibuixat.

En serem capaços?

El fracàs de Pere Navarro és sens dubte un fracàs col•lectiu  del partit i un fracàs de cada un dels i els militants. No podem carregar-li el mort  solament al Primer Secretari ni deixar  que es cregui que  no hi ha responsabilitats compartides , perquè no és així. Tothom que ha tingut qualsevol responsabilitat orgànica i institucional se’n ha de sentir corresponsable de l’actual situació. Per acció o per omissió. Jerarquitzadament clar, però no podem  evitar que el fracàs ens afecti  a tots i totes.

Pere Navarro se’n va i això l’honora pels servei que fa al partit intentant que el canvi en la direcció redreci la situació actual, però crec també que deixa la porta oberta perquè darrera d’ell vagin desfilant tots, crítics inclosos. Els que han estat en la seva executiva en la direcció no cal que tornin a optar a la primera secretaria perquè són part del problema. Han de participar com tothom aportant les idees i l’experiència però sincerament crec que ni els oficialistes actuals ni els crítics des de la Tura al Joan Ignasi Elena, ni de la Geli al Castells han tenir cap responsabilitat en el primer ni, fins i tot diria, en el segon nivell.

I no estar en aquets nivells no vol dir seguir fent aportacions extraordinàriament vàlides, necessàries i experimentades. Seguir treballant al sí del PSC si és encara recuperable o marxar definitivament i donar pas a un altre projecte més engrescador.

Amb la seva retirada de primera fila Navarro crec que fa un servei important al partit, el mateix que caldria reclamar a tots aquets noms propis que van sonant. No cal fer la llista ja els sabem. La direcció -i repeteixo crítics inclosos que ja fa anys que estan a la direcció- han de seguir el camí marcat pel ja ex primer secretari.

Veurem si som capaços de fer-ho.

I sembla que ara, hi ha pressa i només es vol parlar de noms. Si és així crec que no anem bé, el projecte són les persones, sens dubte, però també són essencials les propostes i les idees assumides col·lectivament.

Escric aquestes ratlles quan encara no se sap la composició de la Comissió Gestora que ha de pilotar el partit fins el Congrés que alguns situen el mes que ve i enllestir-ho amb un dia, però dels noms que sorgeixen veurem si realment hi ha voluntat real de fer els canvis necessaris com per agafar nova embranzida o simplement és una operació de maquillatge que segurament no aguantarà les properes patacades electorals que dissortament crec que encara ens esperen.

Sembla que s’optarà per un Congrés ràpid i si com diuen els periodistes avui qui sembla abocada a conduir el partit és l’alcaldessa de Sant Coloma, Núria Parlon, amb tots els reconeixements i respectes i alta valoració, em sembla que ens movem, un cop més, en un inconcebible continuisme gens refundador... més del mateix. Alguns ja parlen d’ella com “la ungida per l’aparell”.

Navarro no ho ha tingut gens fàcil i des de la discrepància més profunda amb el que ha fet i com ha dirigit  el partit agrair-li l’intent.

No ha reeixit i segurament ha tingut les pitjors circumstàncies que qualsevol altre Primer Secretari en la història del PSC.

Per això cal molta responsabilitat, visió de futur i una indiscutible voluntat de canvi i de donar pas a companys que sense que hagin tingut responsabilitats en puguin assumir ara de ben determinades i constituents del nou PSC .

Els vents que bufen crec que no van per aquí. Llàstima i tant de bo m’equivoqui.

Seguirem.