D'enquestes, realitats i desitjos

El món de les enquestes és un món que vol marcar pautes en el mon de la política i modular comportaments i posicions. No són tant lluny ni els temps ni els governants que han exercit el poder a base de cop d’enquestes, i virar el rumb de la seva acció política en funció dels resultat de les enquestes i allò que presumptament és el parer de la majoria en funció d’algunes preguntes.

També amb el pas del temps sabem que el món de l’enquesta és un món imperfecte -com en tantes coses- que en més d’una, dues i tres ocasions ha fallat estrepitosament la seva predicció i els resultat que anaven reiteradament insinuant han estat superats per la realitat del recompte dels vots. No vol dir que això hagi de desqualificar les enquestes, sinó que cal tenir-les com un referent d’un moment concret, una fotografia d’un paisatge en una hora i un dia concret, però que pot canviar també i fer-ho de manera ràpida.

Però  a voltes les enquestes ens poden oferir  algunes  sorpreses.

Recentment dos diaris, La Vanguardia i El Periódico ha publicat enquestes (baròmetres, en diuen) sobre el panorama polític a Catalunya. La Vanguardia aporta algunes dades prou sensibles, per una banda sembla que hi ha una majoria (silenciosa, segurament) a favor de la monarquia al País i per altra banda també manifestava una creixent voluntat dels espanyols de que el govern de Rajoy ha d’actuar respecte a Catalunya.

Pel que fa a la qüestió electoral i repartiment d’escons segueix amb la tendència ja mostrada de fa temps: ERC se situa com a primera força política de país. Aquest opció de l’enquesta de la Vanguardia es veu ratificada per la que publica el Periódico que significa un canvi substancial en el panorama polític català. La societat catalana doncs ha canviat sensiblement.

L’enquesta d’El Periódico ve en dues entregues diferents La primera entrega segueix amb el que ja hem dit i es diu des de fa temps, la  tendència de que ERC puja i supera ja per forces escons a CiU, la primera sorpresa està en que CD’s esdevé la tercera força política i el PSC s’ensorra encara més i es superada pel PP i gairebé per ICV. I sorprèn també l’entrada de Podem que supera i pot arribar a doblar a les CUP.

Sembla que les posicions més allunyades, per simplificar, sobiranistes i unionistes es polaritzen i deixen un buit central que ningú és capaç d’omplir de manera significativa

Tot plegat si així fos (cal posar-ho en quarantena ja que són previsions) seria una sacsejada profunda a l’actual repartiment d’escons. Dibuixa també un panorama fraccionat del Parlament a on els majories poden arribar a dependre de tres grups com a mínim. Situació inèdita almenys per la previsió que fan les xifres de les enquestes, després la realitat potser dirà alguna altra cosa. Inèdita sí, però també es vist amb una certa preocupació per poder fer factible acords sòlids allunyats del tacticisme del moment i de la visió de curta volada. Si el 9 de novembre tira endavant (el dubte cada cop és més creixent de que la consulta s’arribi a fer) i els resultats són els de voluntat de constituir-se en estat la dificultat serà encara més evident per posar-se d’acords en temes estructurant i constituents del País. Les bifurcacions seran permanents i les posicions s’aniran allunyant legítimament i les majories seran un bé preuat i desitjat. Ho veurem...

Però la segona  sorpresa és l’enquesta publicada ahir en que es fa la mateixa hipòtesi sobre unes eleccions al Parlament però amb la variable de que CDC i UDC vagin per separat i UDC es presenti sola. Hipòtesi que s’ha barrejat darrerament com a possible.

Doncs bé, resultaria que ERC segueix igual o potser pujaria, que CiU també quedaria igual i el vot d’UDC, segons aquets estudi, sortiria de CD’s del PSC i del PP, fins l’extrem que PSC i PP perdrien el seu lloc actual en el rànquing, PSC superat per ICV i Podem superaria al PPC. UDC només arreplegaria però mitja dotzena de diputats i posant-se a la cua de les forces polítiques.

Que farà Duran a la vista d’aquestes xifres? Seguirà fent el seu paper de díscol dintre de CiU o bé es replegarà al seus palaus (d’hivern i d’estiu) i esperarà temps millors –no té gaire més temps- per la seva posició d’ambigüitat calculada i de estira i arronsa permanent. Hi ha qui diu que els moviments de les grans patronals amb manifest pro tercera via inclòs voldria ser l’embrió d’una força encapçalada pel mateix Duran, segurament ho fan córrer interessadament els promotors dels manifest i també els adversaris de Duran per posar-lo a la picota. Els vents però no,li semblen massa favorables.

El terrabastall seria doncs encara més fort i transformaria el mapa polític que amb algunes variables s’ha mantingut al llarg de més de trenta anys. Segurament tot plegat esdevindrà una segona transició que caldrà afrontar amb maneres i mètodes diferents i els protagonistes ja seran altres, encara potser no són coneguts, però emergiran lideratges i populisme i caldrà triar amb encert.

Però la demoscòpia va més enllà i en ambdues enquestes es toquen temes d’actualitat i entre aquest temes es pregunta pel PSC, qui es considera el més adequat pe liderar-lo i també quines modificacions o rectificacions cal que faci en la seva posició per remuntar en la intenció de vot que segueix perdent i caient fins l’extrem que, els llums vermells, de la seu dels socialistes, hauran augmentat la seva intensitat, -vaja fa dies que estan encesos- i intentaran analitzar un cop més per on tenen les fuites constants de vots i les sirenes ja sonen amb una alerta total

A la primera pregunta les respostes no constitueixen cap sorpresa però denoten també un cert desconcert, vegis: la resposta varia en funció de la mostra, quan es parla de la ciutadania enquestada el resultat seria primer la Montse Tura, després el Miquel Iceta, i la Núria Parlón i a força distància ja el J. I. Elena.

Però si la pregunta es fa segregant els votants del PSC l’ordre s’inverteix i qui té les preferències és la Núria Parlón, desprès la Tura i finalment l’Iceta.

Possiblement ara conegut que dels noms que donen els enquestat només es presenta el Miquel Iceta les respostes ben segur variarien i ja veurem finalment el resultat que es donarà el dia 13 quan la militància expressi la seva voluntat. Perquè els experts i, els no experts, també, assenyalen que l’enquesta és anterior a que Miquel Iceta llencés el seu: “ Estic al servei del partit pel que calgui” i ja hem vist que el servei s’ha convertit gairebé en una taula de salvació per molts sectors del propi partit, segons diuen alguns, del que queda del PSC.

Les mateixes enquestes assenyalen les causes que es consideren claus en la pèrdua de vot. Res de nou o res de novetat: allunyament del procés sobiranista, manca de lideratge, la crisi de la socialdemocràcia per aquest ordre. Ho compartim i coincidim en l’anàlisi. Entre l’estricta militància però hi ha una clara majoria que vol accentuar el perfil d’esquerres del PSC mentre que per la ciutadania en general el necessari gir catalanista gairebé està igualat amb la seva voluntat de gir a l’esquerra.

Ambdues enquestes coincideixen però que  el pitjor seria mantenir la línia actual.

Vet aquí doncs la paradoxa que es planteja, si com sembla Iceta, que ha estat l’impulsor i ideòleg de l’actual línia, serà el nou primer secretari ens podem trobar pitjor encara ja que no hi haurà cap gir ni d’esquerres ni catalanista i per tant tot sembla que s’aboca cap el procés final del PSC per la dissolució com el sucre dins de l’aigua per pura vaporització per l’ebullició interna.

En fi sembla que mentre la ciutadania  -ei, en els enquestes- vol un partit socialista catalanista i d’esquerres, sembla també que els que es postulen a dirigir-lo, només giren verbalment a l’esquerra i ja els va bé l’status quo actual en matèria nacional.

I així la majoria (enquestada) creu que no anem bé.

A contracorrent doncs de les enquestes. Qui l’encertarà aquest cop?, La nova direcció del PSC o les enquestes?