Cinc esquerres que poden esdevenir un esvoranc fatal

La socialdemocràcia europea està en hores baixes.

El socialisme espanyol en estat d’“obres” amb un resultat final incert encara, veurem qui surt el dia 13 desprès de les votacions i quin rumb agafa.

El socialisme (entenguis del PSC) català  també en un cert estat de ruïna i ara (ara!) diu el seu futur primer secretari que cal arromangar-se, i que coi es pensa que ha fet molta gent durant molts anys?. Comença malament amb aquets lema que sembla que el faci imprescindible.

El socialisme vilanoví (segueixis entenent el PSC), desconcertat, esquerdat i amb alguns símptomes de catatonia.

Per tant sembla que a partir del dia 13, data d’elecció dels nous primers secretaris, podrem observar els moviments d’aquests nous primers secretaris per començar a intuir per on poden anar els trets que han de caracteritzar el ressorgiment o l’esfondrada final del socialisme tal i com fins ara l’havíem conegut.

Si ajustem l’objectiu i ens acostem a la nostra ciutat crec que la situació és encara més complexa i més prop de patir algunes convulsions de difícil digestió. Pel cap baix ens trobem com a mínim amb cinc elements que denoten una certa situació de penúria política, de feblesa estructural i de poca cohesió interna. Cinc esquerdes que difícilment es soldaran.

Primera: un grup de militants -diguis històrics o el qualificatiu que es vulgui- llencen, ara, un manifest per la reconstrucció de l'espai socialista que pretén trobar un espai comú de la gent d’esquerres, manifest força interessant que podria subscriure llevat del tema nacional. Però la “cosa” està que el mateix manifest que pretén portar-se a diversos indrets polítics de debat no s’ha portat –ni sembla que s'hi vulgui portar- al sí del partit pel seu debat, sembla que no és el lloc adequat. Tot fa pensar que la pretensió va més enllà de trobar espais comuns i el que vol trobar més aviat plataformes de llançaments, no se sap encara ni de què ni de qui. El fet en sí provoca no obstant una certa i lògica perplexitat en part de la militància.

Segona, el fins ara cap de llista del PSC a l’ajuntament i líder del nou “subjecte polític” Avancem, J. I. Elena deixa el PSC però sembla que de moment no renuncia a seguir com a regidor, amb el suposat beneplàcits del grup socialista i de part de l’executiva. Però l’actual cap de llista J. I. Elena ja ha manifestat que el seu moviment, Avancem, legítimament vol arribar a acords amb Necat i altres forces polítiques per presentar llistes municipals. Res a dir. Només que si aquesta és la intenció i no s’ha desmentit no seria més normal que deixen l’acta de regidor a l’ajuntament? O és que la resta de grup farà el mateix camí i aprofiten la seva presència a les llistes del PSC per bastir una alternativa fora del PSC?. El temps dirà o desmentirà.

Fins avui l’actitud de J. I. Elena ha estat crec lloable, coherent en deixar el PSC. Cansament de portar la contrària i per tant comprensible i coherent. Segur que hi ha altres motius que s’escapen i tampoc es pot obviar el tracte poc seriós i potser en algun moment humiliant per part del mateix partit.

La votació del 16 de gener, trencant al disciplina de grup, abocava a aquets final. Llavors creia i vaig defensar que podia i devia mantenir l’escó. Fidelitat al programa. Ara però, en deixar el PSC crec que cal retornar l’acte de diputat i de regidor. Ara ja no hi ha la fidelitat al programa, ara hi ha la voluntat de competir amb més o menys intensitat amb el mateix PSC.

Cal dir que el subjecte polític de J.I.Elena ha aprovat una declaració de fer candidatures conjuntes amb Necat. Lloable, sí, però que ho faci fora del partit.

Crec que hi ha uns aspectes d’imatge que no són gens menor. Crec que dóna, al parer de força gent, la imatge, potser injusta, de persona interessada, d’agafar-se a l’escó per mantenir un cert estatus i protagonisme i també perjudica la imatge del propi partit a la ciutat perquè sembla que no tingui projecte propi i tot hagi de dependre d’una persona.

Poca credibilitat. La batalla personal és respectable però no és la batalla col·lectiva del PSC, avui per avui.

No hi ha cap garantia de que no s’acabi formant una altra candidatura, vaja sembla que ara és el més plausible.

La votació de la llista és al col·lectiu, malgrat l’escó sigui individual, et presentes amb un col·lectiu i si deixes el col·lectiu crec que cal deixar l’escó, altrament és una visió patrimonialista de la política. Allò que s’ha criticat moltes vegades.

Puc entendre que calgui un modus vivendi i fis i tot la necessita de tenir una situació de visualització de cara al futur. Però això no justifica la permanència en els càrrecs que ja no representa.

Em sembla un plantejament surrealista si s’accepta una componenda com aquesta d’independent, no es pot sotmetre al GMS i al PSC a  interessos personals legítims. Cal lleialtat al partit mentre s’hi sigui, després fora del PSC ja cadascú farà allò que més li plagui, mentre però aquestes actituds generen desconcert en els votants del PSC, dóna argumenta als adversaris i no afavoreix el procés de la necessària reconstrucció de confiances.

Tercer. Ens trobem amb una executiva, una direcció que ha estat massa temps inactiva, sense cap mena d’acció política esperant a veure que passava amb el J.I. Elena argumentant que es podria escollir un candidat  que després fos suspès de militància per la Comissió de Garanties. I llegíem  al Diari el que deia el Primer secretari per retardar els primàries “Afecta directament a la persona que ens agradaria que tirés endavant el projecte, o a una de les persones”. Això en el seu moment va semblar un trencament de la imparcialitat necessària que es demana a una executiva abans de convocar les eleccions. L’executiva del PSC a Vilanova està legitimada i facultada, sens dubte, per endarrerir un procés però crec que fent això fa molt difícil que es mantingui la neutralitat necessària.

Ara el mateix primer secretari en una afirmació, llegida a l’Eix Diari possiblement no compartida per tothom i estranya políticament, afirma que el J.I Elena deixarà de ser el portaveu i seguirà al grup. Per tant és de facto acceptar al sí del grup algú que ja ha manifestat la voluntat de crear un moviment per anar a les eleccions municipals amb una nova marca política. No es planteja ni deixar l’acta de regidor, que seria el més lògic, ni passar a ser regidor no adscrit com han fet a Girona el mateixos representant d‘Avancem.

Crec que ara s’entén la posició de l’executiva en els darrers temps. Ara ja ha passat alguna cosa, ara ja s’ha produït el que s’esperava. I ara què? Que faran ara?. Hem alentit els processos i la presa de decisions i ara caldrà trobar solucions cuita corrents. S’han plantejat deixar-ho? Potser cal que es faci una reflexió si estan legitimitats per seguir al front del PSC a la ciutat.

L’executiva del PSC de Vilanova ha esdevingut el cavall de Troia al sí del mateix partit?

De veritat creu el primer secretari que cal donar lloc i espai al mateix sí del partit a qui ja ha dit  legítimament que vol formar coalicions al marge del PSC?. I que consti que tant debò hi hagi acord amb altres forces, però sense cap mena de dependència de ningú. El PSC sobirà ja decidirà si vol coaligar-se i amb qui.

S’entenen també ara alguns dels dubtes que han planat en el nomenament i elecció de càrrecs que hi ha hagut al llarg del temps. Perquè  es van retirar abans d’hora algunes alternatives sòlides que es presentaven a la primera secretaria a  Vilanova i a la Federació?

Quines pressions –segurament legítimes- hi va haver?

Perquè càrrecs tècnics i institucionals que tradicionalment es votaven en Consell de Federació va fer-se gairebé d’amagat i sense cap debat?

Tot plegat recorda aquella famosa pel·lícula “Cadena de favores” i sense que vulgui tenir cap mena de sentit pejoratiu, diguem-ho també.

Quarta. Tot plegat ens ha portat a que el socialisme local i territorial estigui mancat d’una clara estratègia per recuperar el seu paper cabdal en la política municipal del nostre territori. No hi ha hagut capacitat ni de detectar quins són els aspectes claus en les davallades, més enllà de quatre generalitats conegudes, de vot, però tampoc ha sabut elaborar un programa propi i diferenciat que permetés superar la dinàmica rutinària en fer les coses no s’hagi mogut en els sentit de tornar a inserir-se en tots els àmbits socials de les nostres ciutats. És doncs la incapacitat de reinventar-se projectualment un dels principals problemes dels socialisme en el territori fruit de direccions condicionades per elements externs.

I cinquena. El desconcert creix doncs entre la militància però, el que és més greu, entre l‘electorat que lluny de les trifulgues internes no percep cap canvi ,cap apropament a les noves realitat que es donen a les ciutats. Ni polítiques clares realment de progrés ni regeneració, no cal que caigui en populismes fàcils sinó que construeixi alternatives el que avui s‘està fent. El PSC no és avui  la necessària punta de llança ni el pal de paller de noves polítiques municipals. Els socialistes no marquen ja l’agenda política del territori. I el més greu no és que la direcció deixi passar el temps i perdre les oportunitats (que ja ho és prou de greu) sinó que encara no hem fet res perquè la ciutadania ens tornin a trobar necessaris, que trobin reflectides les solucions als seus problemes en les nostres propostes. Només així serem  capaços de recuperar l’espai polític.

Cinc esquerdes (segur que n’ hi ha d’altres i cadascú n’hi veu algunes variables o diferents) que són de difícil soldadura, més aviat fan preveure si no hi ha una acció decidida (que no la veiem en l’actual direcció) acabaran esdevenint un esvoranc sense fons.