De setges i memòria

Recordava l’historiador Andreu Mayayo, comentant la sentència sobre el setge al Parlament del juny del 2011, el 30 de maig de 1984, desprès de la sessió d’investidura de Jordi Pujol, escollit president per segons cop, el setge que es va produir al Parlament de Catalunya.

Eren els dies en que la querella contra Banca Catalana estava en el seu punt més àlgid i els dirigents convergents atiaven les seves bases per fomentar i manifestar la bel·ligerància contra els socialistes. Així algunes de les pancartes que es van poder llegir aquell dia de fa trenta anys anaven o bé a exaltar la figura del President com ara “Si ets ben nascut, cal estar amb Jordi Pujol” i d’altres clarament ofensives pels socialistes: “Felip V, Franco, Felipe González” o “Obiols cabró som una nació” i altres de semblants.

Llavors el setge, fins i tot, es va valorar positivament per la premsa i per alguns destacats militants de CiU, com l’anomenat pare de la Constitució, Miquel Roca, considerava que la manifestació havia estat “Una Manifestación única”.

És Interessant tirar d’hemeroteca i veure que en deia La Vanguardia del dia desprès, el 31 de maig de l’any 1984. Sobretot per fer una comparació amb el que va passar el dia 11 de juny del 2011 i veure com la societat ha canviat la percepció i l’opinió dels fets, o és que ja s’ha tret del damunt algunes dependències.

La Vanguardia del dia 31 en fa un crònica de la val la pena ressaltar-ne algun paràgraf:
.
“El servicio de orden montado por los convocantes, que coordinaba el director General de Seguridad Ciudadana Lluis Renau esmeró tanto su celo que incluso intentó cortar el paso a uno de los miembros del equipo de seguridad de Pujol que le valió un contundente empellón”.

Us imagineu la situació d'un alt càrrec del govern, responsable de la seguretat dirigint el somaten de CiU.

Ara seria impensable i naturalment denunciable.

Però més endavant la crònica explica algunes situacions compromeses.

“La hostilidad explícita contra los socialistas tuvo un primera versión al salir del edificio del Parlament, el alcalde de Barcelona Pascual Maragall que fue abroncado hasta que se introdujo en su coche. La diputada Anna Balletbó recibió el mismo tratamiento a lo que replicó mandando besos y saludos a la “afición”...... Los problemas más graves se plantearon con al salida de Raimon Obiols, quien señaló previamente al Director General de Seguridad  que los responsables de proteger su integridad eran los Mossos de Esquadra y no el servicio de orden Convergente.

El cordón de militantes que habían tenido que rodear el coche de Raimon Obiols para protegerle de las iras de las 500 persones que le aguardaban se aflojó a consecuencia de las indicaciones de Renau y dio paso a los Mossos de Escuadra quienes tuvieron que correr muchos metros junto al coche para que este no fuera golpeado e interceptado. “Mateu-lo, mateu-lo!”, Obiols  botifler, fueron entre otros los epítetos lanzados que se subrayaron con gestos obscenos....”

El més significatiu d’aquell dia és que, en aquella oportunitat, els manifestants van assetjar de manera en extrem agressiva als parlamentaris del Partit Socialista que, en sortir, van ser escridassats -amb crits de "Mateu-los, mateu-los!". Segons La Vanguardia van ser Pasqual Maragall, Anna Balletbó i, sobre tot Raimon Obiols els que van rebre més insults. El cotxe d'aquest darrer va ser sacsejat. La situació va ser extremadament tensa i sols la presència d'un centenar de mossos d'esquadra va evitar mals majors. També escoltar la crònica dels fets explicats pel llavors diputat Lluís Armet feia basarda. Evidentment cap detingut dels manifestats, tots eren patriotes, clar.

Ara, fa pocs dies de l’absolució per part de la Secció Primera de la Sala penal de l'Audiència Nacional dels manifestants que van assetjar el Parlament de Catalunya el 15 de juny de l’any 2011 ha aixecat una certa polèmica sobretot quan es fa una comparativa amb altres sentències. La sentència no ha estat unànime, el President de la Sala ha emès un vot particular discrepant de la resolució final que sí recolzen els altres dos jutges. El fiscal sol·licitava la pena de cinc anys de presó i diverses multes i els acusava de diversos delictes contra les altes institucions de l'Estat, atemptat i associació il·lícita. La demanda de penes era també realment exagerada.

Per posar un exemple de la contradicció d’opinions podem llegir aquests dos comentaris – i en trobaríem molts més-  de dos articulistes que segurament estan en posicions diferents dintre del que podrien ser les idees de progrés.

“A mi em sembla una decisió plena de sentit comú. I celebro que els jutges interpretin l’exercici del dret de manifestació amb un criteri més ampli que alguns dirigents polítics. El pas del temps ha refredat la sobreactuació política i mediàtica de criminalització d’aquells fets”. Josep Ramoneda, ARA. 09.07. i l’altra opinió “Però, què punyetes és això? Que potser s'han tornat tots jutgeflautes i els ha agafat per carregar-se el sistema? O potser és senzillament perquè un setge a un Parlament com el català és menys setge que si l'hagués patit el Congrés dels Diputats o l'Audiència Nacional mateixa? Pilar Rahola. La Vanguardia 09.07.

Si anéssim a buscar opinions des de les posicions conservadores i ultra conservadores les trobaríem també discrepants amb una major virulència, però,això sí, aprofiten per carregar contra la policia catalana ja que en part la sentència també justifica els fets per errors de planificació policial.

Però la sentència aixeca com a mínim dubtes raonable:

Es pot prohibir l’exhibició de banderes republicanes durant la proclamació de Felip VI i en canvi es pot absoldre a manifestants que van mostrar algunes actituds, sinó violentes, si intimidadores apel·lant a la llibertat d’expressió?

A on hi ha la línia  d’aquesta llibertat d’expressió?

Manifestar la teva voluntat de que la república sigui el model d’estat és condemnable i impedir en alguns moments amb una certa violència – per les imatges els coneixereu- l’entrada de representats polítics a la seu del Parlament no és condemnable?.

Lògicament neixen, també, algunes preguntes que potser són esbiaixades i potser tenen una certa dosis de demagògia, però tanta com no fer-les.

La sentència hagués estat la mateixa si això, el setge s’hagués produïts al voltant del Congrés de Diputats?
La sentència hagués estat la mateixa si el setge hagués estat a l’audiència nacional i els empaitats i escarnits els jutges?

Nos sabria donar la resposta, però la intuïció fa pensar que no. Que no hagués estat la mateixa.

A favor de la llibertat d’expressió, tota.
A favor del dret de manifestació, sempre.
A favor de la coacció dels representants polítics? No.
I crec que no cal dubtar que hi va haver coacció, oi?

Però garanties per tothom, de qui vol manifestar el seu enuig, i opinió contrària als diputats, però, també, garanties de que els diputats pugin exercir el seu paper. I en el setge al Parlament no es va poder exercir la funció delegada per la ciutadania de manera majoritària.
Després escoltant els diputats que feien de testimonis semblava que el setge al Parlament fos un “hàpening” divertit. En fi ells sabran el perquè van dir el que van dir. Curiosament en el vot particular de la sentència fa referència a aquetes declaracions.

No sobta en canvi que la sentència qüestioni, l’actuació de la policia catalana i la manca de previsió en organitzar un cercle de seguretat ampli que permetés l’entrada dels diputats amb més o menys facilitat.

Hem vist dispositius semblant al Congrés de Diputats en diverses convocatòries amb el mateix sentit de la de Barcelona o en la convocatòria de la vaga general. Cap sensació d’acorralemt ni cap sensació de dificultat per entrar en l’edifici, controls, molts.

Evidentment que tampoc cal buscar condemnes de presó perquè tampoc seria de rebut. Però sí que potser els jutges haurien d’afinar més els seus comentaris sobre la política i decisions.

No sé, en tinc forces dubtes, si la llibertat d’expressió, es pintar el clatell d’un diputat de vermell o fixar una diana darrera d’una gavardina de la diputada, o sacsejar a diversos representats populars, o intimidar ...Potser els jutges diuen que sí, que s’apliquin ells mateixos la recepta i a veure si cal valorar positivament determinada manera d’exercir la llibertat d’expressió que una majoria em sembla que rebutgen.

Si no hi ha proves contra els jutjats cal l’absolució sens se cap mena de dubte, naturalment, però en alguns comentaris cal filar potser més prim sobretot per part dels jutges que ni condemnen la violència –coacció pujada de to- i sembla que justifiquin els fets. Desprès altres jutges condemnaran amb inusitada i innecessària duresa determinats “piquets informatius” en altres vagues.

En fi seguirà semblant el que ja fa anys va dir un alcalde andalús, Pedro Pacheco, i que, per cert, li va costar  forces problemes, “la justícia és un cachondeo”. I tant!