Terra, mite, àngel

L’aire prim del capvespre no ha dissolt encara l’escalfor del sol que gravita en les magranes de casa. Al lluny hi ha la mar que aquest matí, des de la finestra més alta, veia d’un blau compacte. Obro el llibre per la mateixa pàgina que el vaig tancar ahir, en l’hora encara tèbia. El ressò dels mots m’ha acompanyat tota la nit, i alguna hora solta, mentre fregava els plats de l’esmorzar, mentre tallava les mongetes tendres per dinar, mentre contestava e-mails a l’ordinador. Ara, abans de tornar a la lectura d’aquest particular ‘llibre d’hores’ que ahir em corprenia, alço els ulls i contemplo el moviment de les branques lleus de la parquinsònia que es dibuixen com xarxes fines en el blau del cel: un homenatge dels ulls i de la ment a les imatges-símbol escrites en el títol del llibre: la poderosa figura de l’àngel, la incandescent presència del mite, la cançó nostàlgica de la terra.

És ben apropiat el títol que Jordi Pàmias ha donat al cinquè volum del conjunt de la seva obra poètica: Terra, mite, àngel (Pagès editors), ja que el llibre recull la trilogia: Terra cansada, Narcís i l’altre i La veu de l’àngel. Aquests tres llibres de poemes, escrits a partir de l’any 2000, contenen meditacions en veu alta d’un home al cim de la maduresa que se sap noi i vell alhora. Aquesta conjunció fèrtil que ens fa sentir uns i trins al mateix temps (les mitologies antigues en parlen) es dóna quan l’ànima germina en l’experiència de sentir-se ser en plenitud, quan espai i temps s’entrecreuen en el nostre centre. Espai-temps que enllaça present i eternitat, com es percep en els quadres de l’Anunciació del Quattrocento.

I, no obstant això, el temps es pot escriure quan s’evoca des de la terra -la matèria primera-, des del mite -la història primera-, i des de l’àngel –la realitat primera-. Pot entendre’s l’àngel com la realitat pura, llum pura, allò que érem a l’inici i, així ho creiem alguns, tornarem a ser al final. El científic de les terres de Lleida, Joan Oró, bioquímic que va treballar a la NASA, deia de forma poètica que som pols d’estrelles.

Escriu a propòsit de la figura de l’àngel Luisa Muraro, filòsofa italiana que va fundar a Milà la comunitat filosòfica femenina Diòtima (1984): L’aparició de l’Àngel [ella escriu la paraula amb majúscula] és breu i dura exactament el temps que necessita la ment, quan s’obre, per veure el que abans no veia. L’àngel, doncs, vindria a ser com quan s’encén un llum en un quarto fosc, l’agent lluminós que desperta la nostra ment a les fosques. És el que pretén la pràctica filosòfica, i que en la poesia es dóna de manera natural… en la poesia autèntica.

L’àngel així entès revela la realitat, la seva naturalesa profunda, sigui com sigui, llum, si ens atenem també a la ciència quàntica. Realitat en constant moviment de l’energia i transformació de la matèria, com tan clarament percep el poeta Jordi Pàmias també en moments quotidians, aparentment senzills: Paraules /i rialles: garlandes d’amistat, a la taula/, que marciran els anys.

Els anys, en efecte, marciran l’escorça de les coses, però no la seva llum en perenne combinació i transformació. És el que anuncia l’àngel: a les portes del Paradís, a la cambra de Maria, al laboratori de l’investigador, en l’obrador del pintor o del poeta. L’àngel és la realitat que per un breu temps –cal encalçar-la al vol!, és torna transparent i comprensible a l’enteniment humà. En aquest moment d’alt voltatge espiritual s’abracen experiència i significat.

És just el que busquem els éssers humans en tot esdeveniment, trobar significat a la nostra experiència. Ara: no és fàcil mostrar amb paraules el significat d’allò que esdevé a l’interior, a l’ànima, i allò que esdevé davant dels nostres ulls: l’autocreació del món i la pròpia autocreació. Som un projecte sempre en curs. Jordi Pàmias ho ha escrit amb saviesa a Terra, mite, àngel. Quan l’àngel apareix, la realitat no només es revela sinó que transforma la realitat. Aleshores és quan pot reverdir el mite i la terra es pot donar a llum en una nova gènesi, font que brolla/ amb goig perenne.