És temps de festa

El temps, com sempre ha estat,  passa de manera inexorable.
El calendari ens marca la pauta i el cicle d’aquest devenir.
Passem el full del juliol i entrem a l’agost.
I a començament de l’agost la ciutat canvia la seva fesomia.
Es torna més permeable, més oberta, més juganera, més viva que mai.

La festa sura a l’aire, ja fa dies que hom es prepara per viure uns dies més o menys intensos (Ah, l’edat!), els que hi participen directament fan els darrers assaigs, els que ens ho mirem amb més o menys implicació ja fem selecció dels actes que ens interessen i aquells que passaran sense la nostra atenció.

“Vilanova és festa” va ser un eslògan més o menys afortunat que volia transmetre a l‘exterior que el calendari de la ciutat estava farcit de festes. No era certament una dita amb més o menys gràcia sinó que corresponia a una realitat força contrastada. El calendari festiu de la ciutat anava farcit, tenia algunes puntes rellevants certament com eren el Carnaval i la Festa Major.

El calendari té dates assenyales amb vermell i la Festa Major amb un vermell més fort.
És temps de celebrar, de commemorar i fins i de tot de recordar.
Celebrar la vida, celebrar la possibilitat d’ocupar el carrer de manera cívica, lúcida i lúdica.

Rememorar un passat, el nostre amb una calamarsada d’aquestes que ho emblanquinen tot, i desprès demanar a al Verge que no passi més, que les collites costen de guanyar. Sobre les calamarsades les antigues i actuals de manera metafòrica en trobem molts exemples al llarg de la lectura del diversos vots del poble que ofereixen els vilanovins i vilanovines a través de la seva autoritat civil.

I recordar també. La Festa major conté com totes les festes elements rituals que molts cops són iniciàtics i són aquets fets que queden gravats en la memòria i cada any quan l’incentiu de la festa, quan es disparen algunes neurones, ens retornen aquelles imatges que es superposen a les actuals donant una continuïtat a les vivències pròpies i a les col·lectives també. 

I retrobar, retrobar-nos altre cop amb aquells que venen el 5 d’agost expressament per veure algun acte, de ser presents unes hores a la ciutat o d’aquells vilanovins que essent fora el dia 5, també, troben el moment per connectar-se, ara que és fàcil, amb la ciutat. I retrobar-nos col·lectivament al voltant d’una taula, d’una celebració, d’un vot, d’una cercavila, d’una dansa... i també fer-ho amb nosaltres mateixos rememorant les festes viscudes i el paper divers que hi hem anat tenint.

És festa, estem de festa i ens hi convidaran i ens hi sentirem convidats.

Seguirem amb més o menys intensitat amb els rituals que trencaran la “normalitat” aclaparadora del dels dies no festius. I parlant del ritual no em resisteixo a reproduir un paràgraf d’un article sobre la festa que va escriure ja fa uns mesos en Bienve Moya, referent indiscutible de la configuració de la festa democràtica al nostre país: “Però, atenció, hi apareix en forma ritualitzada, simbòlica, amb la seva litúrgia, i per tant desposseït d’agressivitat, d’aquí que parlem de pacte de no agressió. Tota festivitat té necessitat d’una litúrgia medul·lar. Sovint part d’aquesta litúrgia, la més íntima, la més arcana, no és necessariament coneguda per tots aquells que celebren la festa, molts d’ells ni tant sols solen assistir a la celebració d’aquest espai medul·lar. A aquesta litúrgia nuclear de la festa, però, no deixen d’assistir-hi (de  viure-la) una destacada minoria de ciutadans, que hom podria anomenar mantenidors. Aquests mantenidors solen ser un sector memorial que recorda i detenta els ressorts “tradicionals” de la commemoració: hores adequades, formes, condicions dels dies preliminars què cal complir, etc. Sovint aquest nucli no coincideix necessariament amb els “organitzadors” anuals. Aquest nucli de mantenidors sent i està de festa quan arriba el moment i fa de nunci, portantveu autoritzat i dinamitzador de la festa a la ciutat. Aquests nucli, sens dubte elitista, sol ser, en canvi, força interclassista, i sol passar força desapercebut per a la majoria de ciutadans”.

I els rituals, la litúrgia aniran adquirint noves formes i integrant nous conceptes, la festa és vida i és viva i per això cada any hi hem de trobar algun element de debat i de polèmica, per altra banda tan nostra. Enguany la disquisició sobre el paper i la condició de la pabordia ha donat dos excel·lents articles publicats aquí mateix (absolutament recomanables, d’inexcusable lectura  ambdós, el del J. Ignasi Gómez i el de Miguel Ángel González) que segur que generaran comentaris i posicionament com no podia ser d’altra manera. O encara més polèmica, no sé si artificial, sobre la presumpta  politització de la festa. La Festa ha tingut sempre un substrat polític, un rerefons de civisme entès com la expressió d’un sentiment col·lectiu de llibertat i ha tingut sempre elements referencials que passen o canvien. I puc pensar que ja n’estic fart de banderes embolicant el campanar – una relació que pot donar molt de sí- del procés i de discursos sobre el mateix procés en mig d’una festa i alhora gaudir de la festa sense cap mena de problema. Però agradi, o no, sempre la festa ha tingut i té encara un punt de reivindicació. Què era, sinó, la presència de la  Marxa de la Llibertat en el temps festiu de moltes ciutats i en el seu moment (que ho expliquin els que la nit del 4 d’agost de l’any 1976 estaven a la Plaça de la Vila, la majoria integrants dels balls populars, dient-li al Piqué que no sortirien l’endemà si no s’alliberava els dos joves detinguts durant el castell de focs, mentre repartien pamflets de l’arribada a Vilanova de la columna de la Marxa). I què diríem de la campanya de l’estatut (el del 79) que era present durant les festes de tantes ciutats del país. I seguint amb la expressió lliure crec que tan democràtic deu ser aplaudir com xiular la intervenció de l’autoritat en el vot  del poble. No agrada segur, a mi tampoc, però en tot cas a la llibertat de xiular s'hi contraposa la llibertat del mateix públic de demanar silenci a aplaudir. De debats també n’hi ha hagut, i molts, al llarg de la història, recordeu que els primers ajuntaments democràtics no anaven al seguici de l’ofici desprès d’un llarg i intens debat, o l’ús del català exclusivament en el programa va tenir també reflexions i debats.... I així s’ha anat configurant en cada moment la mateixa festa i la seva expressió externa.

Cal discutir i debatre, i tant!, però tampoc capficar-s’hi. La festa no ens la fan, la fem i per tant cal que hi trobem el nostre espai, el nostre moment i el nostre relat. Hem convingut que la festa és element de sociabilització i de comunicació, gaudeix d’una inequívoca condició d’interclassista i és també una aparador de les mentalitats, els usos i costums del nostre moment. I com que la societat evoluciona la festa també i cada cop, cada canvi que hi ha no és res més que un fidel reflex de com les realitats de cada moment són viscudes i com es van consolidant canvis culturals i també en els nostres usos i costums. És el mirall del moment en que celebrem amb ganes, amb un pessic de màgia aquest trencament de la rutina que any darrera anys en permet, en entrar el xafogós mes d’agost sentir-nos, vius pertanyents a una comunitat, i col·lectivament celebrar la vida tot recuperant el carrer, trencar ritmes i horaris per gaudir plenament de la festa.

És la gran festa. I la gaudirem, al marge d’altres connotacions. El gaudi és un element bàsic de tota comunitat que vulgui mantenir una identitat, identitat que cal que reforci els llaços comuns entre la ciutadania.

Combinarem doncs, tradició i modernitat, rauxa i tolerància, gresca amb civisme, individualisme amb col·lectiu. La festa és un clam contra la barbàrie i la intolerància.

Sapiguem-ho.

I com deia l’Àngel dels diables de l’any 1946 quan van sortir a estrenar-se novament.

Prou de fer-ne brometa
gent falsa i emmascarada
torneu-se’n altra vegada
als domini d’En Banyeta;
deixeu la vila quieta.
deixeu-la avui en pau.
I humilieu-vos com l’esclau.
I a la caldera d’en Botero,
fins l’any vinent, si us plau.
Verge Blanca de les Neus,
Vos que esteu en alts confins
protegiu als vilanovins
De tost aquets galifardeus...

Doncs això, Bona Festa Major!!