-
El blog de Teresa Costa-Gramunt
-
Teresa Costa-Gramunt
- Vilanova i la Geltrú
- 03-08-2014 18:55
Eix. Portada de 'Deesses i déus de la vella Europa'
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
L’any 1991 es va publicar per primera vegada en castellà el llibre Diosas y dioses de la Vieja Europa (7000-3500 a.C.). La seva autora és Marija Gimbutas (1921-1994), reconeguda arqueòloga nordamericana d’origen lituà que, havent estudiat minuciosament les tan expressives com significatives peces arqueològiques amb figures femenines descobertes en diverses excavacions al cor d’Europa, l’havia publicat a Londres el 1974. Aquest estudi de referència en l’àmbit de les ciències humanes, introbable en els darrers temps, ara ha estat oportunament reeditat per Siruela.
Gràcies a treballs antropològics com el de Marija Gimbutas, avui dia ja no es discuteix la preeminència en valls, muntanyes i illes de la Vella Europa, de la figura de la Deessa en l’imaginari col.lectiu dels nostres avantpassats més reculats, abans de la concepció dels panteons egipci, grec, i també del Pròxim Orient, amb els déus mesopotàmics i el Déu bíblic.
En el seu llibre, la professora Marija Gimbutas informa a bastament de la manera com els avantpassats del Neolític s’explicaven la vida, la mort, la creació i la seva transcendència. I arriba a la conclusió que la figura de la Deessa Mare és la figura simbòlica-espiritual genuïna de la Vella Europa, abans que hi arribessin els anomenats indoeuropeus (o aris), amb els seus déus patriarcals. Al respecte del regnat d’aquests déus, a Lo femenino (Kairós), els seus autors, Miriam i José Argüelles, escriuen: El problema del xovinisme i les seves distorsions en el panorama de la història moderna sorgeixen de la sobreidentificació amb allò masculí.
Mentre llegia l’extraordinari treball de la professora Gimbutas, em venia a la memòria, com una cançó de bressol, aquests versos d’Adrienne Rich: El part ens va desposseïr del nostre dret a néixer/, ens va arrencar d’una dona, de les dones, de nosaltres mateixes/ tan aviat/ i tot el cor vibrant a les nostres orelles/ com mosquits, no ens van dir res, res/ dels orígens, res del que necessitàvem/ saber, res que ens pogués recordar…// Nostalgia de mi mateixa, d’ella…
Sí, no poques vegades hem tingut la sensació d’haver perdut alguna cosa pel camí de la civilització. Així, sembla imprescindible conèixer algunes de les lleis que van escombrar la cultura de la Deessa, com ara el codi de Manu (una mena de regenerador de la humanitat després del Diluvi, i que va donar als seus una llei sagrada, ja que, segons la llegenda, l’havia rebut de Brahma, figura del creador de l’univers hindú). Diu Manu, sense embuts: Una dona mai no ha de governar-se a sí mateixa: en la infantesa depèn del seu pare, en la seva joventut del marit, i quan mor el marit, depèn del seu fill. I continúa: Encara que la conducta del marit sigui censurable, ja sigui perquè aquest es lliura a altres amors, ja sigui perquè no té bones qualitats, la dona ha de romandre virtuosa i continuar reverenciant el seu marit com si fos un déu.
Sembla ja establert que el primer culte que es va retre a una divinitat va ser a la Deessa, o si es vol dir d’una altra forma, a la figura divinitzada de la mare com a gestadora, paridora i nodridora (física i espiritualment) dels cadells humans i, per extensió, de la mateixa creació. Diu l’estudiosa de temes religiosos Christine Downing a La Diosa. Imágenes mitológicas de lo femenino (Kairós): No comporta un gran salt [mental] reconèixer a la deessa com a creadora –mare de tot el que és-, i d’aquesta manera contemplar l’univers com una dona que dóna a llum totes les formes de vida. Ja el savi taoista Laozi va escriure: El món va tenir un origen. I aquest origen podria ser anomenat la mare del món. Sempre que imaginem el naixement d’alguna cosa el situem en una matriu, ja sigui la ment o l’espai. La figura de la mare va més enllà del fet biològic, és un arquetip que trobem en la realitat. En la Càbala, branca mística del judaisme, l’arquetip mare es considera superior a l’arquetip dona.
A la vista de les imatges de la Deessa Mare amb diversos aspectes de la realitat, escriu Gimbutas: La imatge de la Gran Deessa de la Vida, Mort i Regeneració pren formes antropomòrfiques, com una projecció dels seus poders (…) i és el símbol extern d’una comunitat preocupada pels problemes del cicle de la vida i de la mort.
El panteó dels neolítics de la Vella Europa estava presidit, doncs, per la Deessa Mare. Psicològicament té la seva raó de ser, i no sembla que ens poguem permetre obviar les traces de la mare i d’allò femení de l’existència sense que la nostra humanitat, el nostre ser com a persones, quedi mutilat. D’aquí vé la sensació d’enyorament, com expressa Adrienne Rich, d’aquest principi espiritual femení que culturalment ens ha estat segrestat a dones i homes. I, no obstant això, aquest principi femení (no hi hauria realitat sense la relació del principi masculí i el femení!) ha persistit de forma subterrània i ha anat prenent cos subtil en les deesses dels antics panteons fins arribar, més enllà del personatge històric, a la figura de Maria, mare-de-déu en els seus diversos noms. Més enllà del sentit espiritual que entre nosaltres li dóna la cultura cristiana, fóra interessant revisar la lectura mítica-arquetípica de la seva figura universal d’acord amb els més avançats coneixements d’antropologia i psicologia integral.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!