Nou mapa polític. Predicció o realitat?

Les projeccions que es fan del possible nou repartiment d’escons en les eleccions al Congrés trasbalsa la tranquil·litat que semblava tenir el bipartidisme cada cop, això sí, mes imperfecte.

La irrupció amb força de Podemos (Podem) trenca l’estatus equilibrat entre les forces d’esquerra i de dreta amb les oscil·lacions també més o menys històriques de l’alternança en el govern.

Fonamentalment qui en surt més perjudicat és el PSOE que segueix la seva davallada, però també es frena les pujades d’IU i UPyD, el PP segueix tenint força  -és sorprenent després de les polítiques antisocials i de retallades que segueix tenint el predicament tan ampli com li augura el CIS- . Per tant és a la franja esquerra de l’arc polític que hi ha una sotragada forta, afeblint al PP però no derrotant-lo.

Això ha portat crec que equivocadament a llençar tot un seguit d’improperis polítics contra Podemos, per comtes de fer una mirada interna autocrítica i intentar canviar algunes actituds polítiques pròpies.

No m’agrada parlar de vella i nova política, perquè la política és la de sempre el que hi ha crec són vells i nous comportaments en els actors de la política.

Fer un pim, pam, pum d’una força política que ara té un bona perspectiva crec que és una mala estratègia, tot i que després veurem si el que diuen les enquestes es compleix i el que va ser una sorpresa en les europees es repetirà en unes eleccions generals. És evident que programàticament Podemos desprèn un cert tuf de populisme (no dic que sigui dolent ni excloent) que pot atraure, però després ja veurem si acaba sumant més del que ja té.

Però la fragmentació, la sopa de lletres que pot donar-se en el Congrés és el que realment preocupa, em sembla, a les forces politiques de l’actual estatus és la dificultat d’assolir majories sòlides per governar o en el cas de l’esquerra trobar una majoria coherent i suficientment cohesionada com per donar el tomb al que avui preveuen les enquestes. Res pitjor pel socialisme espanyol que veure’s abocat a haver de construir la “grosse Koalition” amb el PP a l’estil alemany. Aquí seria la fi de la socialdemocràcia a Espanya per molts anys.

D’aquí possiblement, també, la urgència del PP per modificar la llei electoral municipal en que la pretensió és que amb el 40% de vots s’obtindria la majoria absoluta i la resta de regidors es distribuiria per l’actual llei d’Hont. Veurem com es desenvolupa. El model és una fórmula que clarament pretén evitar les coalicions que es formen per assolir alcaldies. Si es vol reformar el sistema electoral municipal – que potser caldria- cal un consens i una situació de tranquil·litat política. Difícilment es pot legislar pel que diuen les enquestes i la possibilitat de que un partit, el PP en aquest cas pugui perdre alcaldies davant coalicions legítimes d’esquerres. La dreta es cura amb salut per no perdre alcaldies, davant la davallada que trencarà moltes majories absolutes del PP. Veurem el recorregut de la llei i qui la recolza...

Però aquesta fragmentació ja quedava palesada en el darrer treball demoscòpic que va fer públic l’Ajuntament de Barcelona. Davallada del partit de govern i també del PP i del PSC, ERC en alça i força i la irrupció de C’s i Guanyem. De moment això significaria més forces al Ple i amb una manifesta dificultat de crear aquestes majories sòlides necessàries per governar, ja que cap força assoliria el 40 que, segons el projecte de llei del PP, li donaria l’alcaldia.

S’albiren temps de negociacions llargues i complexes si es compleixen les perspectives de l’enquesta.

Però la fragmentació política té a Catalunya una altra vessant. La possibilitat de que el mapa es vegi també alterat per la fractura d’alguna de les forces actuals.

S’ha especulat amb força com podria quedar el mapa polític català amb els moviments que s’estan produint. Per una banda caldrà estar amatents als gestos i accions de Duran i Lleida que han aixecat, lògicament per la seva trajectòria i per la seva actitud en els darrers temps, una certa expectativa, Ha manifestat públicament la voluntat  de resituar en el centre polític del país un moviment polític d’inspiració cristiana, un moviment homologable a la democràcia cristiana europea que s’expressa amb una certa diversitat a Europa. És realment una empresa no gens fàcil, però possible. Es parla de fa temps dels suports, les pressions,  les ofertes i estímuls que està rebent Duran des de sectors econòmics, empresarials i polítics per que faci el pas de crear un nou partit que, agafant la suposada centralitat, aposti per reinventar el procés cap a la consecució d’un nou estatus polítics entre Catalunya i Espanya sense arribar a la secessió. L’afer Pujol i els canvis que ha fet CDC en la seva cúpula situant al capdavant a Rull que sempre ha mantingut un soterrat enfrontament amb UDC no han caigut bé a la cúpula d’UDC que han vist en masses ocasions com des de CDC els volien alliçonar sobre el Procés que esta vivint Catalunya i fins i tot senyar-les-hi el sentit del vot. En una situació d’incomoditat palesa del líder d’Unió amb la deriva de CiU no seria impensable que això acabés quallant i visquéssim la sortida d’aquets moviment.

De moment pura especulació, els moviments d’uns i altres tampoc donen per tant, de moment, però segurament cal que es generin prèviament les expectatives necessaris com perquè l’aparició d’aquet moviment tingués l’oportunitat de consolidar-se, una bona acollida i mobilitzés part de l’electorat d’Unió i part del de CiU que no estan còmodes amb la seva asfixiant aliança amb ERC. Duran i Lleida les ha viscut de tots els colors, no és d’estranyar doncs que vegi que potser ha arribat la seva hora, que té ara una oportunitat de liderar, sense condicionants de cap altre partit el seu propi espai polític que moltes, potser masses vegades se li ha negat.

La segona evidència de la fragmentació es situa en l’àmbit de l’esquerra i concretament en l’espai socialista. Consolidat el paper de líder del PSC de Miquel Iceta queda encara per resoldre –i creiem que no es pot trigar gaire més temps a trobar alguna solució-  la situació en que resten els anomenats sectors crítics que encara es mantenen al sí de la formació política. Per una banda es parla de que Avancem, que ja ha manifestat la seva sortida del PSC es mou amb força. Ara s’anuncia  la possibilitat de que Necat i Avancem confluiran a la tardor, possiblement abans del 9 de novembre, per la creació d’un nou partit de caràcter socialista i d’estricta obediència catalana. Prèviament al mes d’agost faran una declaració conjunta sobre el procés. Sembla una sortida lògica i diria que fins i tot necessària, oportuna i desitjable des d’un punt de vista de la necessitat de que l’espai socialista tingui un referent clar al marge de les necessitat del PSOE a Catalunya que és el que avui defensa el PSC. I queda pendent també la decisió de J.Ignasi Elena sobre que farà a el seu escó i amb l’acta de regidor. Per tant s’obre la possibilitat d’una nova candidatura a les municipals, cosa que a Vilanova seria si més no curiós sobretot després de la posició del que fins ara semblava el representant de Necat que menystenia l’acord amb Elena. 

Mentre tant però l‘altre sector crític Moviment Catalunya va fent la viu ,viu. Ara m’apunto al Pacte Nacional pel Dret a Decidir però encara estic dins del PSC i recupero per les diputades Geli i Ventura el seu paper al PSC i a veure a on porta tot això. Anuncien assemblea per definir línia política i com estructurar el moviment davant la convocatòria de les eleccions municipals. Ens podem trobar amb tres llistes de caràcter socialista als pobles. O menys, perquè si Necat i Avancem creen una estructura política estable s’hauran desmarcat ja definitivament del socialisme oficial avui a Catalunya. I no es descarta que Moviment Catalunya acabi confluint també en el nou partit. El mapa polític variarà doncs, està per definir si és per la lògica dels resultat electorals o fruit de la fragmentació d’algunes de les actuals forces.

Sigui com sigui caldrà estar amatent als moviments que es vagin produint en apropar-se el 9-N .