Els perills del petit plaer

Mai tindrà la plena consciencia segurament, qui va, en un moment d'extraordinària lucidesa, pintar en una paret aquell grafiti que deia: “tot el que m’agrada o mata o és il·legal”, de la immensa raó que tenia.

Aquesta senzilla frase ha estat confirmada per moltes, moltes, persones que volen gaudir de petits o grans plaers però que saben que comporten alguns perills, riscos o bé són il·legals.

I entenguis el terme plaer està usat com el gaudi de petits detalls que a vegades no són res de l‘altre món, són coses potser banals que ens delecten momentàniament però ens permeten aïllar-nos o sentir-nos bé ni que sigui fugaçment. 

Segurament el millor és sempre l’equilibri. Hem d’anar com a funambulistes mantenint-nos sempre drets i evitar ser presoneres i esclaus d’aquest plaers mundans.

Entre aquest petits plaers hi ha i són coneguts i acceptats i reconeguts socialment la beguda i el fumar.

Socialment hi ha també un cert rebuig més menys incentivat pels poders públics sobre l’ús de substàncies que ens poden produir en part aquest plaer.

El consum de begudes alcohòliques ens pot produir satisfacció gradual en funció del lloc, el moment i les circumstàncies en que vulguis degustar un gin tònic, una cervesa ben fresca, o un vermut càlid i cordial o una copa de cava fresca i compartida .

Lloc, moment i companyia són fonamentals per saber apreciar el nivells de satisfacció que ens pot donar el beure.

Però si hi ha un excés volgut o no, un excés que ens fa entrar en un terreny perillós i que cal evitar però que en el cas de l’alcohol hi ha una certa acceptació social. Sembla que al primera “trompa” que hom pot haver agafat és entès com un ritus iniciàtic i per tant justificable, tolerada i perdonable .

A la borratxera per desamor és acceptada, compresa i a voltes compartida.

Diuen que la veritat només la diuen els nens i els borratxos... Apa!

Ara ja no ens donen pa amb vi i sucre per considerar que pot ajudar a certes addiccions posteriors, i la veritat es que els nens i nenes es perden un berenar magnífic.

Hom ha fet  campanyes llargues i raonables sobre els perill d’ajuntar alcohol i conducció, campanyes que va donar lloc a la famosa frase de “l’estadista” Aznar “Las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber déjame que las beba tranquilamente; no pongo en riesgo a nadie ni hago daño a los demás",

Però a on ha entrat a fons tota la maquinària comminatòria ha estat en el tabac. El tabac ha estat assenyalat amb raó com un element altament nociu per la salut i que genera un seguit de malalties i tant despeses sanitaris inassolibles per l’estat.

Però sabent-ho continuo creient que fumar-te un bon puro o una cigarreta desprès del dinar és un autèntic i incomparable plaer. El problema és que generalment no som capaços de copsar la singularitat del moment i entrem en un procés d’addicció que malmet precisament el plaer.

Però el tabac ha estat un element que per la generació que estem entre els 50 i els 60 ha estat plenament integrat a els nostres vides. La major taxa d’exfumadors està en aquest franja d’edat

La majoria recordarem quan de petits els pares ens advertíem que fumar era dolent, mentre anaven escoltant les advertències, al costat  veiem l’avi que, traient-se de la petaca la “picadura”, es liava una cigarreta que feia una pestilent olor. Però vam voler transgredir l’autoritat paterna com tocava i ens vam aviciar primer al “Celtas” curts desprès al “Ducados” i potser, potser els més selectes van evolucionar del “Bisonte” al “Chesterfield” sense filtre naturalment .

Ja de mes joves veterans anàvem al metge per algun constipat que durava massa i entre els estossecs i el fum d’alguna cigarreta el metge et recomanava que estesis uns quants dies sense fumar. I clar no li fèim cas ja que ens prescrivia una actitud de fumador passiu que ni ell respectava. No predicava amb l’exemple i això el desautoritzava.

A la classe de ciències et comentaven que els pulmons del fumador eren més negre que el sutge però el professor mastegava, més que xuclava, un caliquenyo que empudegava a tots els atents alumnes que s’interessaven pels perills del fumador. Però a l’hora del pati i d’amagatotis compartíem les “calades” d’una cigarreta

Ja de més grandets vam aprendre que es podia barrejar el tabac alguna que altre substància i passar una relativa bona estona. La resposta dels productes era diferent en cada un dels fumadors. I ara veiem com a Barcelona persegueixen els anomenats “clubs cànnabics” amb argumentacions més o menys demagògiques si ho comparem amb altres toleràncies que serien com a mínim tant  censurables (si és que cal censurar) com la del cànnabis.

Després l’assetjament publicitari – segurament raonable i necessari-  davant l’augment dels costos de les malalties derivades del consum del tabac ens va començar a alertar dels greus perills que podien comportar. Fotografies repel·lents acompanyaven les caixes del tabac. Tot plegat i amb moltes i moltes campanyes han acabat amb el lema reproduït a qualsevol caixeta de cigarretes “fumar mata”. Apa ja estàs previngut i a partir d’aquí cadascú que faci el que vulgui o pugui.

La ciència avança que és una barbaritat, ja ho sabem. L’enginy humà no té límits ni fronteres. L’habilitat pel negoci supera la voluntat de l’oci. La voluntat d’inventar nous artilugis que ens permetin canviar les addicions són usuals al nostre món. I veient els estralls indiscriminats, costos econòmicament i greus del tabac van sortir les anomenades i mai encara prou ponderades “cigarretes electròniques”.

S’havia trobat la panacea, la pedra filosofal per combatre la més social de las addicions .

Una combinació de vapor i diverses substàncies semblava que podien substituir al tabac, sense aparentment cal perill i sobretot no creava, deien, cap addicció. Era recarregable, fàcil d’omplir i a més segons com es portava podia resultar un nou element estètic per la persona. Portar-lo penjat al coll era fins i tot un distintiu o una mostra clara d’estar “a la page”,  o una voluntària mostra de la voluntat de superar la dependència del tabac. Tantes interpretacions com usuaris hi ha. 

En un vist i no vist van aparèixer com els bolets les botigues que veien aquest estrany giny que ràpidament va tenir una forta presència als nostres carrers. Em conten que a més de les despeses pròpies del mateix espai la inversió mínima amb les cigarretes oscil·la entre els 15 i 20 mil euros

Però lamentablement pels inversors tan ràpid van obrir i tan ràpid han tancat que fa dubtar de que la cigarreta electrònica hagi estat capaç de substituir el tabac i el seu plaer.

Tampoc hi ha un criteri unànime de la comunitat mèdica sobre la seva bonança o perillositat pels desconeguts continguts i també dels efectes que pot fer sobre els consumidors .

S’han fet després d’estudis i controls, anat trobant contraindicacions i, a més, se’ls ha començat a tractar també com a els genuïns cigars.

Prohibició en espais tancats i els espais públics amb limitacions.

Però ara caldrà afegir un nou perill que no tenien les genuïnes cigarretes a no ser que fossin aquelles de “broma” que també ha caigut en desús..

Podrien semblar unes ratlles escrites quan no sap que dir i a l’agost passa moltes vegades-, per això reprodueixo textualment la nota que apareixia a l’Eix Diari.

“Un home de Vilafranca del Penedès ha resultat ferit aquest cap de setmana a causa de l'explosió de la seva cigarreta electrònica. Segons informen diverses agències, els fets han passat mentre l'estava carregant la cigarreta a l'habitació del ferit. I a conseqüència de l'explosió, s'ha calat foc al llit i les flames han fet cremades als braços de l'home, que ha hagut de ser traslladat a l'hospital de Vilafranca. Els fets han tingut lloc a un domicili del carrer Ramon Freixes.

Dóna la coincidència que fa uns dies va morir un home al Regne Unit per l'explosió del cigarret electrònic quan estava manipulant un equip d'oxigen instal·lat a casa seva.”.

La pintada al·ludida al principi, “tot el que m’agrada o mata o és il·legal” pren tot el sentit del món després de llegir la notícia.

És fotut però és així.

Quanta lucidesa va tenir l’anònim pintaire en alertar dels perills del plaer!

Viure per V(b)eure.