Fin'amor

La contemplació del treball conjunt Fin’amor –i dic bé, perquè contemplar no és només mirar si no també meditar-, que combina poemes de Jordi Carrió i Figuerola amb les fotografies en blanc i negre de Maria Espeus que hi dialoguen de forma molt expressiva, m’ha suscitat una sèrie de reflexions sobre el terme occità fin’amor, o l’amor cavalleresc, cortès, una concepció ideal, platònica, i fins i tot mística de l’amor. Amor incorruptible perquè roman en el desig, i és a través del llenguatge del desig que Carrió ha escrit Fin’amor.      

Per la seva pròpia naturalesa, la matèria és corruptible, i els sentiments, que poc es poden despendre del seu vestit, per subtil que sigui, no són una excepció. Sabem com n’és, de fàcil, passar de l’amor a l’odi, el seu contrari. La realitat sempre se’ns presenta polaritzada i forma part de l’instint humà d’harmonitzar els dos pols. A propòsit, Filaleteu va escriure: En el món hi ha dos extrems: la matèria i l’esperit. Les influències de l’esperit animen i vivifiquen la matèria, i és en l’extrem material on s’ha de trobar la llavor de l’esperit. 

Més enllà del mite, la caiguda bíblica és la realitat des del moment en què l’esperit entra en la matèria. A l’estadi anterior l’anomenem Paradís. Per aquest motiu en el món de la matèria l’estat perfecte pràcticament només ho és en la imaginació, ja sigui en forma d’ideal, de desig o de somni. 

L’amor, flor de les més fràgils i sentiment escàpol com una papallona, no pot fugir d’aquesta realitat. Com els antics trobadors, Jordi Carrió n’és conscient perquè és savi, i és savi perquè n’és conscient, quan escriu en condicional a Fin’amor (Curbet edicions): Si el seu únic cos possible és el seu dolç cos somiat.

Hi ha una excepció quan el cos de l’amat i de l’amada esdevenen possibles a través de la paraula. La paraula fixa, grava, estatua, torna immarcescible o immortalitza, si ho volem dir també així. D’aquí ve que els humans hàgim fiat tant en el poder de la paraula, que li hàgim donat tant de crèdit. No només perquè, i tornem a acudir al relat bíblic, crea realitat, sinó també perquè la preserva.

Més enllà de la seva realitat física, l’amat i l’amada són arquetips interns. Tenint present que els humans som éssers en projecte, podem ‘viure’ (Has après a viure en el que escrius, diu Carrió) en aquestes forces que són els arquetips, de forma que la seva energia ens empenyi, justament, vers l’estat de perfecció o de complitud humana que anhelem. Mentrestant se succeeixen caigudes i resurreccions en el camí d’aprenentatge, com ens va mostrar el Dant a la Divina Commedia.

Fin’amor, l’expressió trobadoresca utilitzada pel poeta Carrió, podria empeltar-se en l’imaginari arbre de la Càbala. En aquest mapa de l’ànima, es diu que el principi femení i masculí són dins nostre, dona i home, amada i amat són dins nostre (o, si es vol dir en llenguatge junguià, anima i animus són dins nostre). Així, la bellesa o l’encís de tot allò que ens atrau i sedueix és la part interna que ens manca, millor dit, que ignorem o no coneixem encara. El desig de fusió amorosa no vindria a ser altra cosa que el desig d’unificació d’allò que estava unit al principi en la figura de l’ésser complet, i que la mitologia ens ha servit en la figura de l’androgin.

Els versos de Jordi Carrió a Fin’amor expressen l’amor físic i el seu desig, però no només. Els versos de Jordi Carrió s’encarnen en la paraula voluptuosa que descriu aquest amor i aquest desig voluptuós, tanmateix com en el Càntic dels Càntics bíblic, però, com en el Càntic dels Càntics, no només. Espai íntim i intacte, allí on sempre t’agradaria viure, un espai perfet que no anhela ser descobert, escriu Jordi Carrió en un dels seus poemes. Però aquest ‘espai íntim i intacte, allà on sempre t’agradaria viure, un espai perfet que no anhela ser descobert’ (profanat en la seva sacralitat?), també podria respondre a la descripció de la nostra part més amagada, l’ànima, o com en vulguem dir del nostre ésser interior, secret, que es comunica de forma íntima amb l’altre (i tot allò altre que forma part de la realitat) a través de la relació amorosa.

Amant d’amor, existeixes perquè estimes, conclou Carrió. Sens dubte, l’amor ens fa, per l’amor esdevenim éssers complets, per l’amor harmonitzem els extrems de la polaritat que ens constitueix. La força de l’amor reuneix en nosaltres allò inferior amb allò superior, el foc i l’aigua, el dia i la nit, l’home i la dona interns… A través de la conjunció de l’amor esdevenim cel terrestre i terra celeste.