Dret a decidir, també aquí i amb la vegueria

Instal·lats de fa temps, i batejat el procés com el “hàmster” per forces periodistes, en aquest mena de roda com la que fan girar, sense aturador, els hàmsters sembla que només es parla del dret a decidir. Ja està bé, malgrat hi hagi coses que també poden i podrien  significar un canvi real a la nostra vida i millorar-la.

Ja queda sortosament menys per arribar al 9 de novembre per desvetllar la incògnita de si votarem o no (tant de bo votéssim amb normalitat) i desvetllar també quina és l’opinió de la majoria del catalans i catalanes que hagin votat.

El més lògic seria que la legalitat catalana permetés sense intromissions estranyes la consulta (el matís entre consulta i referèndum és precís i per tant pensat) el que ja veurem si s’accepta una pregunta referendària esdevingui la pregunta d’una consulta. Però vaja els matisos i les alternatives ja els pensarem desprès del dia 9 de novembre i actuarem en conseqüència.

L’ús de la Llei de consultes no referendàries és un recurs interessant des de l’òptica de la possibilitat de la participació ciutadana ,més enllà de que si es podrà o no usar per exercir la nostra possibilitat de votar el 9-N. El govern ha anunciat -i naturalment ha aixecat també un cert rebuig- que aquesta llei podria servir per una consulta per copsar l’opinió de la ciutadania sobre el procés que s’ha fet a la ciutat de Moià i altres pobles del seu entorn per crear una nova comarca, El Moianès. En aquesta “comarca” ja fa temps que treballen consorciats i ara faran un pas endavant. Ho diuen ben clar: “El Moianès és una comarca natural situada a l’extrem de tres comarques: El Bages, Osona i el Vallès Oriental, formant un altiplà amb una altura sobre el nivell del mar que oscil·la entre els 600 i els 900 metres. Està format per deu municipis: Calders, l’Estany, Moià, Monistrol de Calders i Santa Maria d’Oló que pertanyen, administrativament, a la comarca del Bages, Castellcir, Castellterçol, Granera i Sant Quirze de Safaja que pertanyen al Vallès Oriental i Collsuspina que pertany a la comarca d’Osona.
Els deu pobles del Moianès es caracteritzen per formar part d’un territori amb unes característiques geogràfiques, històriques i socioeconòmiqes de caire homogeni i alhora molt diferenciades de les pròpies comarques administratives.”

Ho tenen clar.

Sembla que el procés administratiu està molt avançat i pendent només d’un tràmit i, ara, els implicats temen que fer una consulta podria endarrerir-ho, però en tot cas el fet de consultar a la ciutadania donaria molta més força a la decisió final de la creació de la nova comarca.

Aquí fa anys que anem al darrera de la construcció de la Vegueria Penedès, potser no hi ha la unanimitat que existeix al Moianès, i sens dubte no és el mateix fer una nova comarca que una nova Vegueria. En la construcció del Penedès també s’ha produït prou literatura argumental com per avui tenir un cos teòric prou important per avalar la creació de la vegueria. I, també, per la part pràctica s’ha anat veient que la integració que era prevista en la regió metropolitana no era ben vista ni per la mateixa metròpoli ni les polítiques que calia estructurar en el futur avalarien la nostra pertinença activa i positiva a una regió metropolitana cada cop tancada en sí mateixa i amb poca voluntat de compartit èxits però sí, en canvi, de distribuir càrregues i problemes. Mal negoci doncs pel Penedès.

També hi ha una unànime posició institucional, la immensa majoria des ajuntaments recolzarien la proposta de constituir una nova vegueria, els acords que s’ha anat produint en el temps així ho avalen.

Entre altres motius crec que hi ha alguns aspectes que hem explicat en altres ocasions, i que no està malament recordar-ho, però que creiem que són paradigmàtics en la constitució de la vegueria, 

Tenim una massa crítica suficient per tenir els serveis necessaris, adequats i amb la qualitat necessària per cohesionar les nostres ciutats. El Penedès podria situar-se com a quarta vegueria per nombre d’habitants i, per tant, amb un nivell òptim en els estàndards de relació entre població i qualitat i proximitat del serveis i de l’acció de la governança sobre el territori.

Tenim ciutats fortes i viles i pobles dinàmics que generen una xarxa activa i potent que pot generar riquesa i la seva distribució justa i equitativa. La possibilitat de tirar endavant polítiques comunes i activitats conjuntes és més fàcil amb un territori pròxim, amb una certa tradició de treball comú i amb una voluntat d’explorar i explotar les potencialitats amb clau interna del territori però també com a projecció i aportació al conjunt del país. 

Tenim un territori que substancia la diversitat geogràfica de manera harmònica i equilibrada i per tant la possibilitat de convivència de diversos sectors de producció.

Tenim una diversificació econòmica que sempre hem dit que era un actiu, i a l’equilibri entre els sectors ara el que cal és qualificar-los. La possibilitat de que el marc productiu sigui també diversificat  és compatible amb la possibilitat de la preservació dels valors econòmics vinculats a l’agricultura i la conservació així mateix del paisatge com un notable valor de potencial turístic i, per tant,de de dinamització  econòmica.

Tenim una universitat que estenent el seu campus pot esdevenir un motor en el necessari canvi productiu que tothom invoca en el nostre territori amb complicitat amb els sectors econòmics i socials i amb el suport de les administracions. No hi ha dubte que l’educació serà una de les bases sòlides per la recuperació econòmica i de futur.

Tenim un pòsit cultural forjat durant molts envejable i un excel·lent marc patrimonial que posat en valor pot esdevenir un potencial econòmic notable d’acords amb els actuals postulats de vincular la cultura i el creixement econòmic. No hi ha dubte que els corrents culturals són cada cop més universals, però tot i així, és també la cultura l’element clau de la cohesió d’un territori, entenen la cultural com un marc de referència com un marc en el que es dipositen, idees, propostes, sentiments, pertinença... Al Penedès la tradició cultural està fortament arrelada a la ciutadania. És doncs un actiu no només per activar l’economia sinó com elements de cohesió, d’inserció de la ciutadania en un marc referencial de territori.

Tenim unes infraestructures que posant-les prioritàriament al servei del propi territori i no només de pas o servitud poden ajudar al desenvolupament i contribuir a l’equilibri interterritorial. És evident que sempre serem un territori  e pas. Així és al història, però d’aquesta situació cal treure’n les millors les millors possibilitats en els nostres territoris, validant-les i potenciant-les al servei de nostre àmbit físic i donant-les-hi el valor d’actiu territorial.

No ho tenim tot, per descomptat, però deu-n’hi -do dels recursos de tot tipus que podem activar i potenciar.  

La història del procés de la construcció política del Penedès cap a la vegueria no ha estat fàcil i encara avui té un final incert. Ja en el seu moment quan el Pacte del Penedès reclamava unitat territorial no es va aconseguir constituir-se com a comarca, desprès en la primera Llei de Vegueries El Penedès no s’hi va incorporar fruit de canvis de posicionaments polítics de la majoria del grups, indecisions, negatives i canvis de posició en funció de si s’és govern o s’oposita. Altres grups sí que han mantingut sempre oberta la reivindicació. Davant d’això una certa fermesa d’agents socials i culturals ha mantingut la reivindicació, amb alts i baixos, fins arribar a la constitució de l’Àmbit Penedès, del que ben poca cosa en sabem de manera pública tot i que hi ha qui va fent feina i algun dia caldrà reclamar un gran debat transparent i obert  més enllà de les administracions. Però aconseguit l’àmbit el reconeixement polític de la vegueria està encara llunyà.

Per això i donat que el 9-N haurem (podrem) d’anar  votar, a exercir el nostre dret a decidir no estaria de més que al Penedès hi hagués una segona urna per avaluar el suport a la constitució de la Vegueria. De manera directa i oberta la consulta donaria també uns referents de quina és  l’opinió pública majoraria .

Si la llei de consultes només es per decidir (i ja és molt i molt) el futur el país i no altres futurs que poden ser de menys impacte mediàtic però important des del punt de vista de la societat, potser decidir una vegueria i també (de moment no es podrà) l’aplicació o modificació de determinades partides pressupostaries haurem fet un feina important però limitada.

Ara , estaria bé  també d’aplicar el dret a decidir amb la doble vessant, la del país però també la de la vegueria. No té excessives dificultats, l’estructura ja hi serà, depèn de voluntats polítiques, però de poder-se fer (insisteixo no hi hauria d’haver inconvenients) donaria, em sembla, un pas important per la constitució finalment de la vegueria. Caldria després saber quines competències tindria.

Caldria, això sí, que els partidaris del sí, referits a la vegueria, ho reclamin amb força.