Tornar-hi amb perspectives interessants

Després del trasbals estiuenc amb l’arribada de setembre tot plegat sembla posar-se altre cop al seu lloc, entrem en la rutina que l’època estiuenca i les festes han trencat. Les platges es van buidant i els carrers es van omplint d’activitat i sembla que buidant de forasters. Tot retorna a un temps molt pautat i el dolce fer niente ja és gairebé història, un record  que es va perdent ràpidament en el quefer diari. Es retorna al lloc de treball, les escoles ja han obert els portes encara que faltin alguns dies perquè els nens i nenes les tornin a omplir i ja veurem si les retallades segueixen i com afecten a aquets nou curs. Des de Girona a Barcelona un columna amb samarretes grogues va explicant per on passen la situació en que viu l’escola.

També haurem de veure quants recursos en forma d’euros  –si no prospera el recurs al constitucional que ha presentat la Generalitat, per més paradoxal que sembli recórrer al tribunal Constitucional tant  negat i desautoritzat per altres coses– pressupostarà Rigau per atendre les demandes d’escolarització en castellà. Val la pena veure’-ho per saber si en podrem treure conclusions.

Estarem pendents de quants llits d’urgències tancats durant l’estiu es reobren, i com anirà la compareixença del Conseller Ruiz -curiosament, o no, ERC i CiU han impedit la seva compareixença d’urgència davant la Diputació permanent al Parlament per explicar el caos en les urgències de nombrosos hospitals del país. Això sí ,es permet anar a una entrevista publireportatge a la televisió pública catalana per lloar les seves polítiques i negar qualsevol retallada -a Viladecans fa pocs dies es va muntar un “pollo” notable a les urgències, precisament per les retallades- i a més llença el repte als partits que el critiquen que presentin proves de que s’està privatitzant la sanitat. No cal que siguin els partits. Qualsevol persona quan està mesos i mesos pendents de proves diagnòstiques i no l’avisen si té l’oportunitat de pagar a la privada ho fa. Això conseller és privatitzar per defecte. I el Conseller ho sap i procura que la situació de precarietat es mantingui i així tots acabarem passant per caixa que suposo és el que vol.

Entrarem ja en el procés pre-electoral, no només de la votació del 9-N que sense ser electoral s’hi pot convertir, sinó de les eleccions municipals. El PP vol canviar a mitja partida la normativa per l’elecció d’alcaldes, vol salvar alguns mobles, no cal que ens enganyi. De tota manera de les eleccions municipals aquí ja en parlarem en una altre moment. Cal fer-ho però abans hi ha altres temes més propers ja que s’espera una campanya moguda.

Veurem també com evoluciona la creació de llocs de treball i si aquelles mínimes senyals de recuperació en el nostre territori es donen, es mantenen i creixen com seria desitjable. Tot  i que  encara aquestes millores no són prou concloents ni afecten a la vida diària de les persones, que si es mantenen pot donar un canvi de paradigma, el problema potser és que només en la construcció -que sense ser el sector culpable de la crisi si que hi va tenir força  veure- i caldria que altres sectors podessin reactivar l’economia del territori. El preu del raïm sembla que serà el mateix de l’any passat i segons els pagesos no cobreix els costos de la seva producció. Així segur que la recuperació serà lenta i dolorosa, com més duri.

Potser haurem d’estar amatents a veure com evoluciona el “tema” de la Vegueria. Segueixen (és una suposició) treballant sobre l’àmbit de planificació que en el seu moment va ser un èxit aconseguir-ho però encara el camí serà llarg. Cal donar-hi una empenta o un cop més la reivindicació quedarà aparcada esperant millor moments en que ja s’hauran pres determinacions i actuacions que ben segur amb una organització ben estructurada de la participació hauríem d‘haver debatut i anar-los debatent col·lectivament. Tenir finalment la vegueria també hauria de servir per poder actuar en els processos de determinació d‘espais i continguts infraestructurals d’aquest espai de manera millor de que ho hem fet fins el moment.

Buff! Quan temes i aquí se’n hi podrien afegir molts més i aquells que ens atenyen personalment a cadascú de nosaltres sense haver arribat encara al “tema” .

Semblava que començaríem aquest setembre amb la compareixença de Jordi Pujol al Parlament, sembla que encara no li havien comunicat la demanda de comparèixer, almenys pel que ell mateix ha dit. Hem buidat el pap col·lectivament sobre aquets tema sense arribar a saber encara quin és el volum del mateix i si l’ombra és més allargada del que diuen. Hi hagut consternació generalitzada i em consta que alguna família convergents de pro, han patit i pateixen la caiguda del mite com una malaltia pròpia.

Aquest serà, sens dubte, un tema que dinamitzarà la tardor informativa, veurem com van evolucionant els fronts judicials a Andorra i a Espanya i els fronts polítics, però d’entrada caldria ja rebutjar els que, a través del presumpte frau fiscal de Pujol, volen generalitzar la idea del que els catalans som majoritàriament defraudadors i defraudadores i també les paraules d‘aquells que volen obrir, des d’això que ha vingut anomenar-se la “nova” política, una causa general contra tots els que exerceixen o han exercit de polítics fins ara. És evident que el tema dóna per molt, per sucar-hi molt pa però també caldrà actuar amb mesura i prudència, escatint tot allò que calgui fins a les darreres conseqüències però sense generalitzacions banals i populistes i sí fer el treball amb la transparència necessària en un afer, que per la personalitat del presumpte defraudador i per les incògnites que no es desvetllen en la nota inculpatòria, mereixen el màxim d’informació i del treball de la justícia. Segur que sortiran més coses, més notícies, més posicionaments, més hipocresia, mes demagògia i més voltes de ventilador escampant la merda... La darrera paraula segur que encara no s’ha dit ni s’ha escrit.

Com tampoc s’ha dit la darrera paraula en el “tema”de la consulta. Hi ha dues caselles importants, el 11 de setembre i el 9 de novembre i com  el joc de l‘oca  voto perquè em toca. La primera la de l’onze sembla ja una casella plena, cal més gent encara, repeteixen amb insistència, i gent que s’inscrigui però arribant a tres-centes mil persones inscrites ja fan patxoca. Avançarem caselles, sembla que el calendari que va des de l’aprovació de la llei fins a la signatura de la convocatòria de la consulta ja està més o menys fixat però també pel que diu al Sánchez Camacho i ratifica Sáez de Santamaria també l’estat ja té a punt la seva estratègia per evitar la consulta amb una demanda preventiva al Constitucional i ho diuen ja sense que la llei hagi estat aprovada. I mentre aquí ens anem entretenint amb les declaracions, ara el conseller Santi Vila insisteix altre cop en fer només la consulta si és autoritzada pel Tribunal Constitucional i aquest cop va més enllà, reivindicant l’arbitri del  Constitucional. I això aixeca respostes de fora i de dintre del seu partit  que la legitimitat està per damunt de la legalitat... I ens emboliquen en disquisicions gairebé metafísiques, però Vila deu pensar que si la consellera Rigau planteja qüestions de constitucionalitat al tribunal amb normalitat i creiem que justament  quan veu que Wert s’entesta en envair competències pròpies de la Generalitat l’estat deu poder fer el mateix si creu que envaeixen les seves. La ciutadania ha manifestat pel dret i del reves que  vol votar, vol opinar, i en aquets sentit és molt interessant l’article de Vicenç Villatoro al Diari Ara del dia 27 d’agots “Ni el dret a opinar”. Val la pena llegir-lo. El “tema” està més viu i possiblement, vaja segur, que fins el 9 de novembre veurem coses interessants i potser sorprenents. El dia a dia canvia i es fa molt difícil traçar una línia clara de comportaments i actuacions politiques. Però vaja queda poc per veure com va succeint tot.

Mentre torna setembre amb unes perspectives interessants en l’àmbit públic i en el privat cada un de nosaltres sap per on ha de batallar. Però col·lectivament ens situem en moments que sense voler caure en el tòpic de dir-ne històrics (i ho poden ser tanmateix) si que representaran per bé o per mal un canvi crucial en la història del país. I naturalment jo aposto que seran per bé si som capaços, a més, de votar el nostre futur i trobar fórmules innovadores, i trencadores si cal, que alleugerin la situació de crisi de moltes, masses persones. Ambdues qüestions són indissociables i així ho hauríem d’entendre.