Còpia de seguretat

La lectura pausada aquest estiu de Còpia de seguretat (Curbet Edicions), que inclou quatre llibres de poemes de Quim Curbet: Primera còpia, Història d’un riu, Temps d’estiu i Les ciutats conjugades, m’ha fet reflexionar, en primera instància, en el significat del títol, que sens dubte proporciona un fil conductor en la poètica de Quim Curbet.

Des del moment en què som conscients que els humans som hereus, si bé d’un patrimoni immaterial, no només volem conèixer aquest patrimoni en la mesura del possible, sinó que volem transmetre’l. Ara bé, la tradició no és estàtica, té un moviment doble, és a dir, es mou entre la continuïtat i el canvi, això forma part de la seva naturalesa. Així, doncs, no sembla que es pugui anular un moviment a favor de l’altre (en els nostres temps moderns i postmoderns ha estat una temptació molt sovintejada) sense que la humanitat en surti perjudicada. A través de la memòria sobre el passat tenim consciència de qui som i a través de la memòria del futur podem projectar-nos en allò que aspirem a ser.

La memòria, doncs, és un actiu. En les dècades inicials del segle XXI ens trobem amb l’auge d’internet, un mitjà de comunicació, d’informació i d’arxiu virtual fora mida, com mai no havíem conegut. Ens és útil i facilita i ordena la feina, però la naturalesa volàtil d’internet ens inquieta d’allò més. ¿Qui, en un gest maldestre, no ha perdut el treball de tot un dia o, pitjor encara, de qui sap els mesos, fos en la pantalla de l’ordinador? D’aquí ve que, escarmentats, fem còpies de seguretat de la nostra memòria, ja sigui en el seu vessant històric, ja sigui en el vessant poètic, en els diversos mitjans tècnics que tenim a l’abast i sempre tan canviants.

Com que l’existència és circular (i no lineal, com molts creuen), sempre tornem al mateix lloc, ja que, en realitat, aquesta voluntat de preservació de la saviesa acumulada i que es transmetia a través de l’art oral, ja la van tenir els nostres avantpassats més llunyans quan van crear l’escriptura, una forma d’estatuar els mots perquè no se’n perdés el rastre. Així va néixer l’escriptura, per donar fe escrita de les nostres vides i pensament, i així van néixer també les diverses formes artístiques que proveïen d’imatges el nostre recorregut vital i cultural.

En aquests moments, una de les grans estatuadores de la realitat efímera és la fotografia, disciplina que les obres de Quim Curbet eleven a categoria d’art, i aquí m’hi vull referir explícitament perquè els seus poemes escrits –les seves fotografies són poemes visuals- s’hi agermanen, formen part d’un mateix discurs poètic. Que, com tota escriptura, té voluntat de ser testimoni, sabent-nos com ens sabem ésses efímers, o, com va dir tan lúcidament Rainer Maria Rilke, éssers humans que contínuament estem acomiadant-nos.

Un dels elements que sobresurt en els poemes de Quim Curbet recollits a Còpia de seguretat, és una poètica de l’espai i de les atmosferes. L’espai, tan intangible! O les atmosferes, tan intangibles! I, això no obstant, el poeta aconsegueix captar aquests intangibles, donar-los forma artística, poètica. Aconsegueix anostrar-los, com diu Vinyet Panyella en el seu pròleg. És a dir, fer-se seva l’ànima de les coses i transmetre aquesta abraçada, l’escalf d’aquest amor.

En els poemes en prosa Les ciutats conjugades, Quim Curbet ens ofereix imatges de diverses ciutats que van més enllà de la imatge física, que en contenen l’ànima que hi respira i parla. El mateix s’esdevé a Història d’un riu, Temps d’estiu i Primera còpia, on els poemes no congelen l’instant poètic sinó que l’autor els proveeix d’energia per tal que els lectors els puguin refer mentalment, recrear-los, viure’ls.

Això és la paraula viva, com volia Joan Maragall, paraula que agafa virtut, que va resuscitant a mesura que es llegeix, com en aquests versos-imatge, nodrits d’alè vital:

Ahir era muntanya, avui sóc núvol, després seré silenci i plouré a mitja tarda.

Ahir vaig ser aigua, avui seré riu, després seré paraula i em perdré pels marges.

Ahir vaig ser camí, avui seré casa, després seré somni i clouré les portes.

Recito aquests versos en veu alta, m’hi identifico en l’instant de ser muntanya, núvol, aigua, camí, somni, vida… I per si, estimat poeta, fallés la còpia de seguretat dels poemes escrits, me’ls aprenc de cor, de memòria.