Calma i bona lletra

Pel que pugui ser  vagi per endavant que crec que consulta, sí o sí.

Vagi per endavant que la resposta és sí i sí.

Però em sembla que caldria posar un certa dosi de racionalitat per davant de voluntat fermes i desitjos incontestables.

Algú més o menys avesat a tractar temes púbics o algú que es preocupi dels temes col·lectius, per tant que faci política, crec que no podria criticar una frase com la que va pronunciar la Vicepresidenta el govern Joan Ortega quan afirma en una programa de la televisió pública de Catalunya: "Cap força política amb voluntat de govern no pot demanar a cap govern que actuï al marge de la llei. Som en un estat democràtic i les normes s'han de complir"

Aquesta afirmació, com les que ha fet en el mateix sentit i direcció el conseller Sant Vila segur que la podria subscriure una majoria de ciutadans i ciutadanes i per descomptat la majoria de líders polítics en la majoria del temes que es plantegessin.
Però aquesta afirmació quan fa referència al “procés” que hauria de culminar amb la consulta del 9-N, aixeca automàticament  el rebuig de molts d’aquets politics i d’una bon part de la ciutadania.

Anatema i heretgia. Gairebé qui afirma això és considerat un quintacolumnista de l’unionisme més ranci. 

Clar que en aquest cas actuar al marge de la llei seria fer-ho sobre el que pugui dir el Tribunal Constitucional sobre la Llei de Consultes que hauria de servir per culminar la primera part del “procés”.

Darrera les crítiques i respostes més o menys contundents a les paraules dels consellers hi ha sens dubte la desconfiança (guanyada a pols, indubtablement) que genera el Tribunal Constitucional en la majoria de les institucions catalanes i en bon part de al ciutadania.

En general s’al·lega per aquest rebuig la politització del mateix Tribunal, es fa difícil adduir no politització del tribunal quan aquest ha estat escollit en bona part pels grups polítics, per tant no crec que aquets sigui una desqualificació de prou envergadura. Si això fos així hauríem amb bona lògica també desestimar el que digués el nostre Consell Consultiu que també es pot  “acusar” d’estar polititzat ja que els seu membres són escollits també pels partits polítics, i només cal veure la distribució dels vot a favor o particulars sobre la mateixa llei de Consultes per endevinar la provinença dels sectors polítics i ideològics que representen cada un d’ells. 

La sentencia del TC sobre l’estatut és innegable que va marcar molt l’opinió que avui se’n té a Catalunya del seu procedir i de com fa interpretacions més que polítiques jo en diria partidistes. I és així pel que deia la sentència però també en quines circumstàncies del mateix tribunal es va produir, amb magistrats ja fora de termini en el seu mandat, de la seva feina, amb alguna altra baixa per defunció, altres de recusats i altres que amb recusació no acceptada van mantenir un criteri contrari a l’estatut en feines pagades per alguna fundació partidista. Tot plegat un conjunt de despropòsits que van posar lògicament en entredit el propi Tribunal. Però per sobre de tot la contradicció més important, al meu entendre, està en que la ciutadania ja s’havia expressat mitjançant un referèndum aprovant l’estatut –escapçat ja al Congrés- i dotant-lo doncs d’una legitimitat indiscutible. La sobirania popular va xocar frontalment amb una interpretació feta a posteriori pel Tribunal. Però també la voluntat política que se’n desprenia de la sentència va fer que el Tribunal no fos gaire creïble per l’opinió publica i també per la publicada del nostre país.

Ara el Tribunal Constitucional ja no és el mateix que quan es va produir la sentència sobre l’Estatut, però la sospita continua essent la mateixa ja que no ha variat la manera de ser escollit –s’hauria de veure com es pot fer per preservar el seu partidisme –ni tampoc per algunes actuacions poc equilibrades. Però tampoc em sembla que es pugui desacreditar el mateix al·ludint la seva politització. Si tant esbiaixat considera el govern que és no s’acaba d’entendre que segueixi confiant-hi, fent recursos sobre determinades lleis. Ja sabem que fins el darrer dia de la pertinença Espanya caldrà usar els recursos materials i judicials que es puguin, però potser seria més oportú no carregar, a vegades, sense masses arguments precisos contra un tribunal amb el que desprès intentarem evitar que el govern Rajoy consumi la recentralització més brutal que s’hagi vist d‘ençà el 23-F del 81.  

Per tant, sense caure en la innocència, que en política no n’hi ha, la Vicepresidenta Ortega i el conseller Santi Vila i altres que en públic no s’han manifestat els deu pujar la mosca al nas quan llegeixen les crítiques que reben quan fan al·lusions a la possible sentència del Constitucional i en canvi veuen com agrada i es valora bé que la consellera Rigau presenti contenciós -amb raó, crec- sobre l’aplicació de la llei Werd a Catalunya. En fi el biaix en l’acceptació no es deu tant a la forma com en el fons de la qüestió. Si no ens va bé, el TC no serveix, si ens va bé, ja ens serveix. Sincerament crec que la causa noble i justa de la independència requereix entre altres un argumentari més precís en el camp jurídic.

En fi les desavinences de matisos, si es vol al voltant de com procedir davant la suposada i ja calendaritzada actuació del Govern Rajoy i el Tribunal Constitucional, es van palesant i encara ho faran més mentre arriben les dates clau del procés, però no haurien de fer-nos perdre massa temps i menys encara provocar enfrontament que no duen enlloc i més aviat generen desconcert i fatiguen a les persones que no volen veure més enfrontaments entre els polítics –potser inevitable- sinó simple i senzillament votar i cadascú en funció del que pensi i vulgui posarà a la papereta el seu suport o no al procés.

Potser seria desitjable que es treballés i es mantingués un escrupolós silenci, amb la cautela requerida i la contundència argumental necessària –quin gran valor a vegades és el silenci en política, i administrar bé les paraules- per part de la part catalana –l’altra ja garlarà prou- i quan arribi el pronunciament del govern Rajoy i del TC ja en parlarem i ens barallarem si cal. Mentre més maregem la perdiu més difícil ens serà aixecar el vol.

Tot plegat cansa i pot arribar a desanimar i fins i tot a desmobilitzar. Menys paraules reiteratives i més treballar de fons i amb silenci i tranquil·litat.

Sense voler caure en mons irreals, cal esperar els fets, que s’aprovi la llei, que es signi el decret per la consulta i desprès ja veurem. No cal pressuposar de bell antuvi les decisions que pugui prendre el tribunal Constitucional perquè en política les coses canvien en poques hores, a vegades en minuts, i allò que semblava impossible acaba esdevenint clarament una possibilitat.

No podem negar que a aquest país hi havia molta, molta gent que posava la ma al foc per garantir l’honestedat del President Pujol. Ara hi deu haver cues a les urgències hospitalàries per curar les cremades.

Ningú s’imaginava –malgrat ara tothom merdeja i diu que ja ho sabia- que aquets fet canviaria moltes coses, doncs esperem que potser en canviaran encara més.

La consulta no és el final de res sinó un principi d’un procés ben llarg per tant no ens immolem abans de començar.

En aquet sentit val la pena una lectura de l’article de Josep Ramoneda –clarament posicionat a favor de la consulta, no ens equivoquem- La virtut de la prudència. ARA. 03.09. Ho explica molt bé,

Calma i bona lletra.