Solos

Musicalment parlant, entenem per solo una peça musical, o una part de la peça executada per un instrument, o cantada per un sol cantant. A l’inici de cada relat que compon el recull Com una reina (Edicions Saldonar), la seva autora, Mercè Foradada, ens invita a llegir-lo acompanyat d’un solo musical, una peça escollida expressament, amb cura, no només com a música de fons sinó amb l’ànim que text i música dialoguin.

A la vida també hi ha solos, persones soles acarades a elles mateixes, que, de grat o per força, dialoguen amb la pròpia existència. Unes vegades plegant-s’hi, d’altres vegades rebel.lant-s’hi, i d’altres vegades fent-hi amistat. Aquesta potser és la millor manera, ja que, com diu la llegenda, és difícil, o més aviat inútil, lluitar contra els elements. És un camí molt fressat, però diria que en realitat sempre som sols, a la vida, ja que ningú no pot ser un altre, només podem qui som, ja sigui en companyia o sense.

Realitats per al diàleg sempre en podem crear, així com podem dialogar amb tot allò que ens interroga, filosofar amb nosaltres mateixos. En aquest sentit, Francesco Petrarca va escriure Elogi de la vida solitària. Eugeni d’Ors va escriure un llibre on la solitud també resulta fecunda: Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad. En aquest llibre inclassificable, l’escriptor (que, sigui dit de passada, va tenir casa a Vilanova, a prop del mar, com la mateixa Mercè Foradada), crea el personatge de Filotea amb el propòsit d’establir-hi un diàleg. Així, doncs, la soledat pren un nom: Filotea, i a Filotea adreça el filòsof les seves cartes on a poc a poc anirà desplegant la seva famosa teoria de l’àngel, i que ell mateix resumeix amb aquestes paraules: Viure és gestar un Àngel per donar-lo a llum en l’eternitat. Dit de manera senzilla: fer surar el millor de nosaltres. D’això es tracta a l’hora de viure, no?

Viure: vet aquí el més natural que ens és donat i alhora el més complex de fer-ho amb consciència. Perquè es tracta de viure una vida plena, ja sigui que la vida vingui de cara o de travès, ja sigui que visquem sols o enmig d’una multitud. La lectura dels relats de Mercè Foradada, la majoria protagonitzats per persones grans, pateixen solitud perquè acostuma a ser obligada. Alguns d’aquests personatges s’apliquen a viure a fons i a treure’n algun profit, d’altres sembla que la vida els visqui… Però tant als uns com als altres ens els podem trobar a la cantonada de casa, són ben reals! Una vegada més, l’habilitat de la narradora es mostra sòlida a l’hora de dibuixar el seu caràcter i explicar les seves vicissituds amb aquell punt de tendresa que li coneixem des que va iniciar el seu camí literari el 2002 amb la novel.la En el prestatge.

Tendresa i fantasia, perquè un d’aquests solos, Més amunt que ningú, està protagonitzat per una sequoia de Califòrnia, ja sabeu, aquells arbres gegants i de bona fusta, ara amenaçats per la depredació indiscriminada. Tendresa, fantasia i melangia tenyida d’humor com la que destil.la el conte L’esquela, i que de forma encertada l’autora suggereix que llegim amb el rerefons de l’Ave Maria de Franz Schubert, cantat per Maria Callas. O la mirada omnicomprensiva envers una realitat tan quotidiana com la que trobem al relat Soledad de dos…o tres (aquí el solo musical és La balada de la trompeta, de Rudy Ventura).

La soledat, en companyia o sense, porta les seves crisis. Les crisis provoquen moviments de l’ànima, i en el moment de màxima aflicció de l’ànima hi pot haver una mena de salvació amagada. La flor humil d’Una floreta d’un blau descolorit té aquest rol salvador en la persona desesperada que cambia de rumb en descobrir-la, plena de vida, en el lloc més insospitat. Llegiu aquest conte sublim escoltant, com suggereix Foradada, la tercera de les Gnossiennes d’Erik Satie.