Sonen tambors electorals

“Abans d’acabar voldria compartir amb vostès una darrera reflexió. Confio que el 9 de novembre es podrà votar amb plenes garanties democràtiques i que, per tant, el resultat podrà ser llegit amb nitidesa i democràticament acceptat per tothom. A finals d’aquest any –els ho recordo– arribarem a la meitat de l’actual legislatura, que va començar a finals del 2012, i, si es pot, m’agradaria acabar-la quan toca, és a dir, a finals de l’any 2016 –dic, si es pot. I a mi m’agradaria que es pogués, i com que m’agradaria que es pogués ho vull compartir amb vostès en un debat solemne de política general perquè s’entengui quina és la intenció real de l’actual Govern i del president. Però si es pot demostrar una cosa, que tot i que està sobretot a les meves mans vostès han d’entendre que no només està a les meves mans, ha de poder ser així, i perquè pugui ser així s’ha de votar el 9 de novembre i amb plenes garanties democràtiques”.

Convindrem que aquestes paraules pronunciades pel President Mas en el debat de Política General al Parlament tenen una certa premonició i avís de que podem resoldre el conflicte (promogut per l’estat, eh) del “procés” amb unes eleccions anticipades. Aquesta fórmula seria donant-les-hi el qualificatiu estrany d’unes eleccions de caràcter plebiscitari.

No ens hauria de sorprendre perquè aquesta solució ja fa temps que està força assimilada, malgrat possiblement no sigui la solució que ningú no vol, o que no convé a molta gent.  

La potestat de dissoldre al Parlament i convocar eleccions és del President però també cal dir que s’ha afanyat a dir que les accions que emprendrà seran d’acord amb els partits que són partidaris de la consulta del 9-N si la situació ho requereix. Això és el que s’ha dit però finalment seran les estratègies que convinguin i marqui el President les que faran o no generar la convocatòria amb el final de la legislatura que haurà durat dos anys.

De les posicions que es desprenen de les altres forces polítiques hi ha de tot, vaja per tots els gustos. Per una banda tant PP com C’s els interessa una confrontació immediata a les urnes, no tant pel resultat que puguin obtenir -també, clar-  sinó intentar expressar que les eleccions plebiscitàries són el fracàs de les polítiques de Mas i, per damunt de tot, el fracàs del procés sobiranista.

Però aquestes presses per batre’s a les urnes segurament no la comparteixen els partits majoritaris. Des de CiU, amb la demoscòpia en contra, amb enquestes que preveuen una nova i severa caiguda i naturalment necessita temps per poder-se recuperar. El propi discurs al Parlament sobre la suposada bonança de les polítiques socials i també el compromís de tornar a  pagar la doble són crits gairebé d’auxili per evitar la sagnia permanent de vots que va tenint la coalició nacionalista des de fa temps.

Des d’ERC que es veuen guanyadors però tampoc els interessa una victòria que generi unes dificultats de trobar majories àmplies i garantir una estabilitat de govern. Perquè naturalment de governar es trobarien amb la necessitat d’aplicar, ara com protagonistes, les retallades que han anat permetent des d’una còmode i estranya posició d’una oposició –govern.

El “nou” PSC de Miquel Iceta que ja ha perdut el diputat Elena, tampoc té massa interès en una avançament electoral ja que necessita temps per consolidar-se ell com a líder del partit i consolidar el PSC com una força que s’avança i es vol situar a la suposada nova centralitat que vindrà si el 9-N no es vota (cosa ja donada com a molt probable en amplis sectors). Iceta i el PSC necessiten guanyar temps, ara han canviat el tarannà, ja no se’ls veu agres com abans, però això del talante ja és aigua passada ja va fracassar dissortament amb Rodríguez Zapatero. Preveient un escenari sense consulta Iceta llença la seva proposta de dir-li a Mas que ells poden ser uns bons aliats per acabar la legislatura i ho fa dient-li a Mas que no renunciï a la Consulta sinó que busqui la manera d’evitar la confrontació amb la legalitat actual espanyola.

La jugada no és dolenta, perquè si pacta els pressupostos del 2015 la legislatura es pot donar per acabada el govern pot tirar milles fins el 2016, amb tensions sens dubte, però sense incomplir cap dels compromisos que CiU ha contret al llarg de la legislatura des del seu principi.

El tema més calent com és la consulta també podria ajornar-se sense que es trenques el pacte de governabilitat, o almenys la seva lletra com diu en el seu punt cinquè de l’annex 1: PROCÉS DE CONVOCATÒRIA DE LA CONSULTA SOBRE EL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA:

“CiU i ERC es comprometen a treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins al 31 de desembre de 2013 per estar en condicions, a partir d’aleshores, de convocar la consulta d’acord amb el marc legal que l’empari, dins el termini del següent any, amb l'excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga. En tot cas, la data serà pactada com a mínim per les dues parts signatàries.”

El matís i la discrepància deu estar en interpretar que és i quin és l’abast de: “amb l'excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga”. ¿És la suposada i previsiblement però futura –de moment- suspensió per part del Tribunal Constitucional de la convocatòria de la consulta una excepció política que justifiqués l’ ajornament de la consulta?.

Llibertat d’interpretació, naturalment

I naturalment des de la interpretació es basteixen estratègies i alternatives.

El President Mas sempre ha manifestat – altra cosa és no voler escoltar el que diu- que la consulta cal que tingui totes les garanties democràtiques, que sigui homologable a ulls de la comunitat internacional i no fer una consulta de “fireta”, és a dir sense que hi hagi una seguit de condicions lògiques i habituals en totes els consultes des de censos fiables i contrastats fins a recomptes garantits. I això sembla que es fa difícil si el Govern de Rajoy segueix ignorant una realitat constatable i envia al Constitucional la llei de consultes, el mateix decret de convocatòria i les preguntes que havien pactat amb diverses forces polítiques.

El President es compromet, arribat aquets moment, a consensuar respostes amb els grups que fins ara han estat empenyent el vaixell, però poques alternatives queden i una de les poques es consensuar un avançament electoral, no desitjat per diverses forçes però que garantiria que les urnes sortissin al carrer. Urnes al carrer que difícilment resoldrien l’horitzó polític perquè un cop celebrades no li quedaria a  qui fos president i avui per avui difícilment es pot pensar en Mas, més remei d’iniciar un procés de trencament o consensuar una redefinició dels objectius amb la més que evident dificultat que això comportaria.

Una part important el discurs de Mas al Parlament estava dedicat a cantar les excel·lències de les seves polítiques, gens d’autocrítica i si força complaença, qüestions clàssiques d’aquets tipus de discursos. Però també hi havia una bona part  pensada en clau de futur  ja que va  anunciar moltes mesures –una cinquantena llarga- que el govern té previst aplicar en els propers anys...

Possiblement estava esbossant ja un programa lectoral.

Se senten tambors, llunyans, encara, si voleu, d’eleccions anticipades.

La incògnita del 9-N segueix damunt la taula. No té masses resolucions. Els propers dies seran claus.