Un any per endavant

Aquest darrer cap de setmana es celebraven els Jornades Europees del patrimoni creades a França ara fa trenta anys. Les Jornades Europees del Patrimoni volen ser una acció conjunta de les institucions europees per dinamitzar el patrimoni, a través d’actuacions en el marc patrimonial, jornades de portes obertes per fer més extens el coneixement de determinats espais o monuments amb la finalitat de popularitzar-los.

A les nostres contrades han passat amb una programació de perfil més aviat baix però prou interessant, portes obertes als museus, visites guiades al jaciment de Darró patrocinades per la Diputació, allargar alguna activitat ja prevista al Museu Balaguer i un programa de visites, xerrades i espectacles infantils referits a les arts plàstiques a la Masia Cabanyes que fa uns mesos va ser declarada bé cultural d'interès nacional. Segurament s’ha fet el possible en aquets temps d’una certa penúria  econòmica. Fet i fet passen sense pena ni glòria i segurament tots voldríem que hi hagués més glòria que pena però dissortadament sembla que és ara per ara a l’inrevés.

Sobre el concepte patrimoni, sobre la seva explotació com element referencial i de suposada activació econòmica se’n ha parlat i discutit molt, sense però que tants debats, reflexions, i discussions hagi portat a la ciutat i al territori a un pla d’actuació programat i dotat amb recursos.   

S’han convocat, crec que amb voluntat positiva i amb ganes de plantejar escenaris possibles, en diverses ocasions ciutadans i ciutadanes a analitzar la situació del patrimoni cultural a la ciutat i al territori, de llençar i donar idees, d’apuntar propostes, de dir “coses”, de bastir un discurs lligat a l‘entorn i a la realitat de la nostra múltiple i diverses riquesa patrimonial perquè després els responsables polítics de la ciutat i el territori, sense cap mena de compromís d’acceptar tot el que s’havia dit o suggerit, formulessin, des del treball professional i des de els objectius polítics dels nostres governants, una proposta a l’entorn de la catalogació, conservació, fixació, projecció i planificació de l’ explotació, en el sentit ampli i positiu del terme, del patrimoni divers, complex, però altament qualificat de la ciutat i el territori.

Cada ciutat i poble en funció de les seves possibilitats ha anat fent coses disperses i a vegades més voluntarioses que eficaces. A Vilanova per exemple, des del prehistòric Pla de Museus dels anys vuitanta s’han fet coses prou interessant de conservació i de la remodelació a fons dels espais museístics però no hi hagut a la pràctica una planificació conjunta per fer una actuació global. Cert és que existeix un document, Vilanova i al Geltrú, Patrimoni Cultural Propostes d’actuació, datat el febrer del 2011, validat per la Junta de Patrons de L’Organisme Autònom del Patrimoni local Víctor Balaguer, del que poca cosa se’n sap. El Document interessant però creiem que mancat d’aspectes claus –potser existeixen i no els coneixem- com hauria de ser un document econòmic, una planificació calendaritzada de les actuacions i quin és el discurs mare, més enllà dels eixos temàtics que s’esmenten en el document, El segle XIX, el mar i el Patrimoni immaterial i festiu, que no són cap novetat, quin és el discurs que engloba a les actuacions, quin és el paraigua sota el que aixoplugar totes les realitzacions en l’àmbit patrimonial per anar, per remar en la mateixa direcció. Per altra banda no tenim coneixement -i això no vol dir que s’hagi fet, eh) de que el document hagi tingut un procés de debat públic. Pe tant tenint un instrument que a priori podria servir d’element clau de discussió tampoc s’ha fet el necessari debat.   

En temps de crisi o en períodes pre-electorals i, fins i tot, en els mateixos programes electorals invoquem el patrimoni com un element que pot ser un revulsiu per generar una atractiu social i econòmic més enllà dels aspectes referencials i identitaris que hi vulguem veure. Les darreres dades fetes públiques pel Departament de Cultura parlen de que el sector patrimonial genera 3.600 milions d’euros d’impacte econòmic. En temps de bonança tots plegats hem oblidat i no hem prioritzat la necessària inversió i la necessària innovació que conformés una oferta de gaudi del patrimoni, sense convertir-lo en un parc temàtic no creïble ni en projecte de cartró pedra com masses vegades ho hem vist banalitzant l’autèntic sentit del patrimoni com a bens culturals, i basar-lo en un concepte nou que, sense perdre el necessari fet referencial i la qualitat, es converteixi en un actiu econòmic del territori de caràcter popular i socialment integrat .

Però segueix la incògnita de saber si hi ha o hi haurà un pla global del patrimoni de la ciutat i si hi haurà capacitat política i de lideratge per fer-ho també conjuntament en el  territori. El Pla és sens dubte necessari, imprescindible, si volem potenciar els nostres referents culturals patrimonials com a mesura d’identificació col·lectiva però també evidentment com un element de generar recursos econòmics que puguin suportar les necessàries inversions malgrat la crisi. Això sí, cal un discurs coherent, plausible i lligat a l’entorn amb projecció més enllà del nostre territori immediat. Seria desitjable que la mateixa explotació (sense cartró pedra) del patrimoni ajudés a autofinançar-se, però si no és així, sí que almenys caldria canviar el concepte d’inversió en el sentit de fer-la productiva. Caldria saber si hi ha una voluntat col·lectiva en l’àmbit de les administracions que es mouen al nostre territori (vull creure que sí) d’harmonitzar una proposta sòlida en el discurs i possible en la seva realització, proposta que fos coneguda i debatuda àmpliament per trobar el màxim consens i complicitats. Fa temps que hi ha compromisos i promeses que van decaient a cada canvi polític, i el pla hauria de ser clarament tranversal i alliberat de la confrontació (en el bon sentit del terme) partidista però  no de la ideològica ni de la política.

Fa pocs dies però lligat i coincidint amb les Jornades Europees del Patrimoni, l’antic ministre de cultura de França. Jack Lang (que en el seu dia va ser promotor i impulsor de les jornades) ha publicat un petit opuscle que amb el títol “Obrim els ulls” (Ouvrons les yeux) en que reflexiona sobre com en un moment es va fer un esforç inversor en el patrimoni i ara en canvi s’obliden els aspectes més elementals del paisatge urbà que fa que l’esforç de revitalitzar el patrimoni hagi quedat malmès. Interessant reflexió de qui en el seu moment va revolucionar el món cultural francès i per extensió el de gairebé tot Europa amb propostes agosarades, que conclou amb una afirmació prou provocativa: “L’enorme error de reduir el que és bonic a propietat d’artistes i museus amb el resultat d’un patrimoni quotidià sense ambició estètica”. Aquí encara potser no hem arribat ni a això.

En fi segurament en temps de crisi cal esmerçar esforços en preveure projectes que ens ajudi, quan sortim precisament d’aqueta crisi, a rendabilitzar tots els potencials de la nostra societat i a posar en valor també la producció cultural. Sí el patrimoni, com hem dit abastament, és un d‘aquest potencial en el nostre territori o almenys així s’ha reconeguts sempre, estaria bé posar fil a l’agulla d’una vegada per totes per bastir un projecte que ajudi a desvetllar-lo definitivament .

Lang insisteixi en que “justament perquè hi ha crisi hem d’invertir massivament en cultura”, potser aquí ens conformaríem en que per celebrar les Jornades Europees de Patrimoni de l‘any vinent hi hagués damunt la taula una proposta per debatre que fem amb el nostre conjunt patrimonial ampli i divers. Això seria un pas important i creiem que necessari, sens dubte. Tenim un  any per endavant.