En la pell de l'altre

Enric Marco va fer creure a l’opinió pública que havia estat deportat al camp de concentració de Flossenbürg (Baviera), quan en realitat havia estat un treballador voluntari mercès al conveni franco-alemany. Aquesta impostura que es va descobrir l’any 2005, és el desencadenant de la darrera novel.la de Maria Barbal, En la pell de l’altre (Columna).

¿Què porta a una persona a voler ser-ne una altra, i amb tanta convicció com per fer-ne una representació perfecta? És una pregunta pertinent en el cas de la impostura. Però també es donen altres condicions per voler aparentar-encarnar una imatge personal diferent de la pròpia, una imatge més reeixida. Una condició pot ser voler aparentar i fer creure una imatge que s’avingui a una conveniència social. Una altra condició pot ser voler aparentar i fer creure una imatge pública que superi el descontentament de la pròpia realitat, vista i sentida com una mancança. És el cas de Ramona Marquès, la protagonista d’En la pell de l’altre. Tant en un cas com en l’altre, ens trobem amb personatges, i mai més ben dit, que viuen de cara a la galeria. Aquesta expressió popular vol dir que, poc o molt, es viu bastant de cara als altres, però, és clar, hi ha gradacions en un arc que va des de la simple convenció social fins a la impostura que en podríem dir patològica. És per aquest motiu que les persones que són i es mostren naturals o provoquen admiració o generen enveja.

La impostura, o ficció de gran calat, si es vol dir també d’aquesta forma, demana un treball de reconstrucció de la personalitat, que no del caràcter, ja que la força dels trets característics de la persona romanen intactes, i fins i tot poden resultar bons aliats per dur a terme, amb aquella convicció de què parlava més amunt, la nova versió del personatge.

Partint d’una situació de fragilitat afectiva –mare tancada en un sanatori mental, pare una mica desorientat i criada per una tieta que no l’estima-, Ramona Marquès acaba esdevenint una dona forta, una resilient, algú que d’aquesta indigència inicial en treu la força necessària per a dur a terme el que es proposa fins arribar, si cal, a inventar-se un passat que li vagi bé per a la tasca de presidenta de Memòria i Llibertat. Aquesta entitat és una associació de víctimes de la guerra civil, exiliats i deportats en camps de concentració, o els seus familiars directes, condició que Ramona Marquès no compleix.

La impostura és punible, pot ser titllada de maldat? És una mentida, una falsia, un engany, una extorsió a la veritat, res que pugui semblar de bona natura, exemplar… I, no obstant això, el motiu que porta a la impostura pot ser el fet d’identificar-se amb el dolor que provoca la desemparança i, per aquesta raó, sentir empatia per les víctimes. És el que, en última instància, va esgrimir com a defensa Enric Marco. I és el que sembla voler mostrar també Ramona Marquès amb la seva conducta irreductible en donar a conèixer aquell horror, de comunicar aquell patiment existencial a la gent adormida si no n’ha patit una mica, no ens enganyem. Ella posa veu a les víctimes, massa aclaparades per una experiència que els ha costat de païr. Fa una representació perfecta que li val aplaudiments, reconeixement. És el que necessita el seu infant intern, tan orfe… Però està tan ocupada en omplir aquest buit que no sap ser mare de la seva filla Isolda.

Així, doncs, altres personatges de la novel.la de Maria Barbal pateixen pobresa afectiva. Com Mireia Ferrer, en qui Ramona Marquès s’emmiralla i vol suplantar perquè creu que té una vida interessant pel sol fet de ser filla de víctimes de la guerra civil i la repressió posterior. Però res no és el que sembla, o les coses són com són, però es viuen segons cadascú, i veritat i mentida es confonen com el capvespre en la nit. En aquesta mateixa frontera invisible, el personatge que es construeix Ramona Marquès posa de manifest una realitat encara que es recolzi en la crossa d’una ficció. És clar que, com diu una dita anònima, si tractes d’agradar als altres sent algú que no ets, mai no sabràs si ets ‘tu’ qui els agrada.