A desgrat de tot, la llum

Com diu Isidre Roset en el text d’introducció a l’exposició que fins al dia 8 d’octubre es podrà veure a la Galeria d’Art Ismes, Ferran Ferrer Margalet és alhora un pintor que riu i plora amb el món, com volia Federico Garcia Lorca, i fa seu el punt de partença d’Henri Matisse quan afirmava que l’art modern no té una direcció concreta, i que per això mateix s’avança en aquest camp sense conèixer el punt d’arribada.

L’art, en efecte, és el contrari d’una fòrmula matemàtica. L’art, la seva força, només segueix l’impuls de l’artista i es manifesta a través de la seva personalitat. Dit això, no hi ha dubte: l’obra plàstica de Ferran Ferrer Margalet se sitúa en l’àmbit del diürn, és una pintura lluminosa com una finestra oberta a l’aire, al mar, a la terra enjardinada, fèrtil.

I això que una bona part dels seus quadres –on hi incorpora la cal.ligrafia dels versos que l’inspiren- busquen fer-se solidaris, com estimava el poeta granadí, de la tragèdia quotidiana en la qual està immers el nostre món tecnificat, estressat, deshumanitzat, empobrit per l’avarícia d’uns pocs, atrapat en les urpes de la comptabilitat més barroera, corrupta. I tot això és gris, molt gris… Però la paleta de Ferrer Margalet transmuta aquest plom de la injustícia i de la barbàrie postmoderna, glacial, en una pintura solar que, sense negar la realitat i exposant-la obertament, foragita la seva negror.

Tampoc no hi ha dubte que l’obra plàstica de Ferran Ferrer Margalet no és poruga. L’autor té prou gosadia artística com per no aturar-se en els encontorns coneguts i llançar-se, jovial i enèrgic, a l’aventura. En realitat, això és l’art: l’expressió més genuïna del desig de descobrir el món i de dialogar-hi (com feia Gaudí), i, atenció, a tres bandes, ja que cal comptar amb la intervenció visual i receptiva de l’espectador.

He esmentat Gaudí. L’arquitecte, que tant tenia també de pintor amb els seus famosos mosaics fets de tessel.les irregulars i de diferents colors (‘trencadís’), s’agermana amb la poesia i els dibuixos vitals i somniadors de Garcia Lorca, així com amb la pintura d’un cubisme expressiu, fulgurant, d’Henri Matisse, sobretot en aquells últims temps en què ja no hi veia i componia els seus quadres amb papers de colors retallats.

La cosmovisió pictòrica de Ferran Margalet participa d’aquesta lluminositat cromàtica que, salvant la distància geogràfica i cultural, també es troba en les creacions, de gran imaginació, de l’anomenat art de Mithila, una regió al nord de l’Índia. Són dibuixos acolorits realitzats per dones i representen escenes de la mitologia hindú, generalment la història de Rama, o Ramayana.

Ferran Ferrer Margalet explica històries de forma molt visual, en concret i en abstracte, del nostre present, i amb la intuïció que dirigeix la nau on els bojos ens hem embarcat, com es llegeix al text d’Isidre Roset que acompanya l’exposició.

Un gran savi de tots els temps, el teòleg, filòsof, científic i literat Ramon Llull, que volia demostrar l’existència de Déu a través de la raó, va ser anomenat lo foll precisament a causa de la seva intuïció prodigiosa per ‘veure’ el que no es veu en la superficie de les coses. Al meu parer, és un do deixar-se arravatar per la divina follia intel.lectual que ens atansa al desconegut, al misteri de l’existència, per albirar-ne ni que sigui només un àtom de llum. La pintura, sens dubte, és un bon camí.