Algunes notes després de la mala maror castellera

“Ens sentim dolguts i decebuts pel comportament de part del públic de la plaça i d’algunes colles castelleres que no van parar de xiular i increpar, amb insults, qualsevol moviment que feia la nostra colla. Vam notar un ambient hostil i vam viure experiències desagradables, sobretot quan la Creu Roja treia ferits després de les caigudes.”

Aquest paràgraf del comunicat dels Castellers de Vilafranca a rel de les xiulades que van rebre per part d’alguns sectors de la Plaça de Tarragona en el darrer concurs mostra, sens dubte, el malestar de la colla i de bona part de l’afició castellera per una situació que no agrada a ningú. O si més no, no agrada a la major part de les colles ni del públic assistent a les actuacions.

Sens dubte els guanyadors aixequen el recels del que se sentien cridats a batre’ls i no ho han pogut fer.

Segurament la reiteració de victòries aixeca també una sensació de rebuig en els aficionats que veient que la seva colla de preferència dóna el millor que té, i és molt, no aconsegueix guanyar el verds vilafranquins.

Però tampoc ara ens esquinçarem les vestimentes per veure una situació que no és aliena als concursos on la tensió està a nivell altíssima i a on el guanyar o perdre és una línia tant fina que fa que en uns segons un mal pas de l’anxaneta pugui canviar el resultat.

Com en tantes ocasions cal retrocedir i agafar una certa perspectiva. Si ho fem així segur que al llarg de les competicions castelleres –com en totes els competicions a on el factor humà és determinant-  trobaríem moments d’una agror especial i fins i tot d’arribar a les mans.

No cal que ens expliquin que dissortadament qualsevol plantejament competitiu pot arribar a fer aflorar les passions més baixes.

Que no hauria de ser així, ja ho sabem.
Que no hauria de ser el més important des d’un punt de vista mediàtic també ho sabem.
Que no és el paradigma de les aficions castellers, cert.

Podem omplir mil exemples de situacions semblants però també és segur que l’eco del xiulets ressonaran per molts temps en les orelles dels vilafranquins, el Comunicat que han fet públic n’és un bon exemple.

Però repetim que al llarg de la història de les competicions castelleres les hem vist de tots colors, baralles entre els castellers, entre castellers i aficions, gestos grollers des de dalt de les pinyes adreçats als adversaris, castellers agafats per la solapa, batusses indiscriminades i fins i tot rebuig del premi corresponent....Ho hem vist  en els concursos i de tant en tant, en menor mesura, a les mateixes places.

Ignorància? Impotència? Debilitat?. Ves  a saber, en el fons la feblesa de la condició humana.

L’ambient de la competició i la presència massiva d’aficions ja ho porta això de deixar-se portar pels sentiments més primaris com pot ser el rebuig al que fa l’altra colla i que, en fer-ho, supera les teves expectatives del que farà la teva colla de referència. No és justificable però cal reconèixer que és així. El que va passar a la Tàrraco Arena és una expressió de no voler acceptar que hi ha una colla que supera a la teva, és un rebuig primitiu a qui avala amb les seves construccions la supremacia que ja tenia fins avui, és la mostra d’una frustració davant la impossibilitat de batre a un adversari quan ho has tingut a tocar de les mans; quan has fet la millor actuació de la teva història i un altre et supera. Costa de pair. És segurament confondre la supremacia amb la prepotència i la prepotència sempre provoca un rebuig. Potser és la confirmació de la defensa que fem sempre dels, aparentment, més febles. Però també cal dir en defensa dels castellers de Vilafranca –que no els hi cal cap defensa- sempre crec que han treballat sense fer ostentacions, més enllà de la natural i explícita satisfacció per haver aconseguit èxits indiscutibles.

Però més enllà dels xiulets cal deixar constància de que els Vilafranquins avui encara estan un pas endavant que les altres colles. Els Verds, avui marquen una fita i segurament els costarà ja anar mes amunt, mentre que les altres colles segurament s’aniran superant i per tant caldrà anar cercant noves fites i noves construccions.

Fa un temps vaig escriure sobre els castellers de Vilafranca després de que tanquessin una gran temporada, Però segurament aquesta millora substancials en la pràctica castellera és molt més que tècnica, és aconseguir una identificació clara amb la colla, és viure com un sentiment, com un element d’identitat  allò que era un espectacle singular, és possiblement passar de la banalitat ben entesa d’un oci compartit a un compromís rellevant amb una fita concreta, és generar un entorn social, lúdic i cultural que supera l’estricte marc de la pinya castellera per obrir nous cercles que generin complicitats amb la colla. Ho torno a subscriure.

I això és així. Malgrat els xiulets i les esbroncades que per més sorolloses que siguin no han d’impedir veure la realitat. I la realitat és que avui els Castellers de Vilafranca per mèrits propis són la millor colla fent castells. I això no és desmerèixer els altres sinó constatar un fet objectiu.

Però al marge d’aquets fets lamentables però que cal oblidar, passar pàgina i deixar que les aigües retronin al seu llit voldria apuntar dues notes a rel del Concurs. De les colles de diumenge els darrers classificats, els Nens  el Vendrell van fer els tres , quatre, torre de vuit  i el pilar de sis. D’ençà de la meitat dels seixanta que vaig seguint els castells. Aquesta actuació que esmento dels vendrellencs era impensable en aquelles dades. Guardo record dels primers quatre de vuit dels vilafranquins o del mític primer pilar de sis de Vendrell, els  irrepetibles Ollé a segons i l’Oscar parant a terços... I veure ara els castells que és fan em sembla realment impossible. L’evolució que han fet els castells és realment brutal. Sembla com si ara en una actuació, si no hi ha castells de nou no és actuació. La realitat és que les colles ens han acostumat massa bé i potser no valorem amb la seva justa mesura el cost que té una actuació de vuit, o l’esforç humà que hi darrera, per exemple, de l’actuació, mot bona, dels Bordegassos de Vilanova. Evolució impensable fa trenta anys i segurament caldria valorar el paper dels mitjans de comunicació en aquesta notable evolució.

En fi, segur que el temps, ha passat volant però els castellers ho ha aprofitat de valent i avui les actuacions són estratosfèriques i sembla que siguin rutinàries. Fascinant !.

I la segona reflexió és sobre el límit dels castells i la invenció de nous castells. Sembla que la tendència lògica ha estat créixer en ample més en alt, treure folres i intentar inventar-se noves construccions que generin també interès i tingui també una versemblança castellera a més d’una certa estètica. Però segur que els tècnics de les colles ja van pensat com bastir les estructures per nous intents d’aixecar més pisos. Costarà sens dubte, no descartem perquè la realitat actual ha superat els previsions més optimistes res però caldrà anar pas a pas. A més alçada caldrà posar-hi més seguretat.

Tota construcció humana te uns límits, i cal respectar-los.

En fi el Concurs ha estat un èxit, amb un resultat sense precedents. L’episodi dels xiulets no poden enfosquir aquets èxit. Ara, desprès, això sí, de Santa Úrsula i les diades de Vilafranca i Terrassa, quan les colles retornin als seus palaus d’hivern caldria que fessin una reflexió sobre el que ha passat. Amb el cap i no amb l’estómac. Segur que ens aniria bé