Elma, la gosseta intel·ligent

Hi ha qui diu que el gos del poeta Byron va emmalaltir en solidaritat amb el seu amo. Ho esmenta Virginia Woolf en una nota al seu llibre Flush, una biografia publicada l’any 1933 del gos de la poeta Elizabeth Barret, els ossos del qual, si no s’han convertit en cendra, descansen al jardí de la casa Guido, com relata Virginia Woolf en aquesta biografia, sens dubte singular. El llibre és interessantíssim, ja que l’autora fa una radiografia molt ben dibuixada de la vida anglesa durant l’època victoriana. Com en un retaule obert, la vida britànica d’aquell temps es mostra a través dels ulls d’en Flush, un gos ple de bondat, recalca Virginia Woolf.

Thomas Mann va publicar Amo i gos l’any 1918. L’escriptor alemany, premi Nobel de Literatura del 1929, va escriure aquest recull de contes en un període de pausa d’una de les seves obres magnes, La muntanya màgica. La primera guerra mundial ja tocava a la seva fi i l’escriptor havia sentit la necessitat d’escriure un llibre diferent. Així va néixer una obra que és una mena d’idil.li amb protagonistes animals i elements de la natura. Thomas Mann fa un retrat extraordinari i sovint ple d’humor de la seva relació amb Bauschan, el seu gos plebeu i murri, com diu ell mateix, amb una simpatia irresistible fins i tot per algú amb poques amistats canines.

Elma, la gosseta intel.ligent (La Busca edicions), d’Assumpció Forcada, neix de la relació de l’autora amb una gossa adoptada, però que es mostra molt espavilada enamorant d’aquesta manera la gent que l’envolta. Assumpció Forcada, amb una vintena de llibres de poesia a l’esquena, inspirada per les aventures que protagoniza l’Elma, s’ha iniciat en el camp de la narrativa amb una prosa transparent, de paraules cisellades, com acostuma.

És pertinent recordar aquí que l’amistat entre gossos i persones ja està recollida a l’Odissea. Qui primer reconeix Ulisses a la seva arribada d’incògnita a l’illa d’Ítaca és el seu gos Argos que, com es llegeix al poema homèric traduït al català per Carles Riba, allí s’estava ajagut, ple de paparres. I, no obstant això, va aixecar les orelles i va adonar-se de la presència del seu amo… vint anys després de la seva partida!  

Com s’esdevé en Flush, també per les pàgines d’Elma veiem com en una pel.lícula el nostre món actual. Elma no és un agent passiu, en aquests escrits, i mostra el seu punt de vista respecte de les actuacions dels humans. Des de temps reculats, des del temps de les rondalles (fins i tot en la Bíblia, recordeu la serp), que els animals parlen, o la llegenda els fa parlar i els atorga característiques humanes, tradició que va recollir Jean de La Fontaine quan va escriure les seves famoses faules morals, gènere que va inventar el grec Isop. Les seves faules exemplars s’explicaven a les escoles d’infants.

Els capítols que van desgranant les històries d’Elma tenen també aquest to exemplar: l’autora se serveix de les reflexions imaginàries de la gosseta intel.ligent per obrir un debat, també imaginari, amb els lectors amb temes de l’actualitat més candent, al roig viu, com poden ser, per exemple, reflexions sobre la monarquia, el Vaticà o el futbol. I és que no hi ha tema intranscendent, tot pot ser ponderat o posat en qüestió.