En defensa del C.A.S.

L’acció política crea, de tant en tant, instruments de gestió que amb el pas del temps es veurà si tenen versemblança o es converteixen en noves lloses sobre la mateixa gestió. A l’any 1981 la creació del Mancomunitat del Garraf-Penedès per la iniciativa de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú va aplegar els principals municipis del Garraf i de l’Alt Penedès. Eren temps en que la manca d’abastament d’aigua creava problemes pel desenvolupament i la idea de portar l’aigua d’Abrera, obra ambiciosa tanmateix pel moment, va ser un dels motors de la creació de la mancomunitat. Acabada aquesta obra, amb èxit,  anys més tard va resoldre d’endèmic problema de l’abastament de manera compartida i cooperativament. Mentre duraven aquestes obres es va veure que la Mancomunitat podia esdevenir un instrument per gestionar altres serveis que juntament podien superar les dificultats de fer-los els municipis en solitari. I així es van anar augmentant els treballs mancomunats la recollida de les brosses i també la recollida de gossos, l’oficina d’estudis econòmics. Però va ser amb la creació el SIAJ (Serveis d’informació i assessorament de la joventut) que va ser un model repetit desprès en altres territoris que la mancomunitat va fer un salt qualitatiu en els serveis i encara després, ara en farà 26 anys es va crear el servei del CAS Servei d’Atenció i Seguiment de les Drogodependències que va ser pioner en el seu moment d’afrontar el repte de batallar contra les addicions.  

La Mancomunitat neix doncs, i creix amb la voluntat de posar serveis comuns en aquells temes que fets de manera individual tenien més costos i més dificultats de gestió i administració i amb una proposta comuna es podien obtenir avantatges com uns millors preus i també una gestió integral. El cas de les escombraries és paradigmàtic des de la recollida fins la tota l’eliminació a les plantes transformadores o els residus ubicats en els llocs corresponents. També neix amb la voluntat de resoldre l’atàvic problema, com hem ja assenyalat,  de l’aigua corrent als territoris, bàsicament del Garraf. Una gestió excel·lent sempre amb la voluntat de trobar solucions consensuades i pactades, l’aïllament de les decisions tècniques de la batalla política desprès de trobar un model d’actuació comuna, la unanimitat positiva com a formula de gestió la diferencia, evitar, que no vol dir no fer-lo prèviament, el debat polític partidista en benefici d’uns serveis que cal prestar i fer-ho de manera eficient. Un balanç  molt bo. Segur que si al sí de la Mancomunitat s’hagués portat determinada discussió política o portar-hi enfrontaments a vegades estratègics que es donen als municipis estem convençut que aquesta Mancomunitat  no existiria i hagués fracassat una de les accions polítiques conjuntes més importants dels nostres territoris. S’ha parlar molt i debatut abans de prendre decisions, s’han invertit moltes hores en trobar denominadors comuns que permetessin avançar en oferir un serveis al territori amb qualitat i eficiència. N’he estat membre i puc assegurar que les diferències polítiques i les “batalletes” curiosament han estat sempre entre membres dels mateixos partits. Dos exemples, la baralla entre dos alcaldes  per un tema d’una canonada d’aigua, virulenta i desqualificadora, els dos alcaldes eren del mateix partit o la pugna d’un dels presidents que proposà una gerent que va ser vetada pel seu propi partit perquè havia estat un càrrec en una administració governada per un altre partit. Així doncs aigua,escombraries, estudis econòmics, politiques d’informació juvenils pioneres, ara desmantellades pels propis ajuntaments, una tasca fonamental en drogodependències i la portada d’aigua d’Abrera d’una visió estratègia que es va avançar al temps.

A la plana Web de la Mancomunitat hi podem llegir respecte al CAS: El Centre d´Atenció i Seguiment de les Drogodependències és un centre creat per la Mancomunitat Intermunicipal de Penedès i Garraf amb el suport dels trenta-dos ajuntaments que la formen i subvencionat per l´Òrgan Tècnic de Drogodependències de la Conselleria de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya.

Forma part de la xarxa d’atenció a les drogodependències de la Generalitat de Catalunya i és un dels centres anomenats de primer nivell, atès que són els que acullen les demandes d´assistència mèdica, psicològica i social de totes aquelles persones afectades per problemes de drogodependències (heroïna, cocaïna, alcohol, psicofàrmacs, etc.), alhora que dóna suport a tot tipus de demandes d’assessorament i treball relacionats amb el tema, ja siguin de caire preventiu o informatiu. És també el punt de referència per a la derivació als recursos de 2n i 3r nivell, és a dir, comunitats terapèutiques, unitats hospitalàries de desintoxicació, etc., que també formen part de la xarxa abans esmentada.

El CAS va ser un servei pioner com ja hem remarcat i que va tenir una projecció important, sobretot en moments en que determinades situacions fruit de l’abús de determinades drogues generaven una problemàtica que no podia restar al marge de l’administració, en aquest cas dels ajuntaments com expressió d’administració propera al ciutadà i coneixedora de les problemàtiques properes. I les drogodependències ho eren i ho segueixen essent avui potser amb menys virulència. La consciència col·lectiva del problema per part dels ajuntaments, la novetat del projecte i la possibilitat de tenir uns professionals d’un alta qualificació i d‘una voluntat de treball – amb els recursos minvats de que disposaven- va fer que el servei fos també un servei de referència en els tractament de les dependències. Es va fer, i es fa una feina excel·lent.

Però com passa masses vegades amb els serveis que funcionen bé les teranyines burocràtiques les fan desmantellar. Ara sembla que li ha tocat al CAS aquesta mena de destí fruit de la, crec, poca capacitat de l’administració de resoldre les peculiaritats dels serveis. La Mancomunitat no compleix els requeriment del Servei Català de la Salut per ser proveïdora de serveis. I no són capaços els del SCS de trobar la solució?, sigui per l’excepció en un cas molt determinat o per fer-ho a través d’algun proveïdor públic que faci d’intermediari que segur que en el territori existeix. O potser és que al darrera hi ha una voluntat  -una més, dissortadament-  per part del Servei Català de fer un procés de privatització com sembla que es desprèn després de llegir el que ens diuen els treballadors actuals del centre, que malden davant la situació que sigui una institució de caràcter públic la que segueixi prestant uns serveis que s’ha demostrat més que vàlid, potser imprescindible, en matèria de drogodependències. 

Em guardaré prou de donar consells, no cal ni em correspon però que la Mancomunitat, per la seva reconeguda experiència, per la seva bona gestió que és un ens integrats pels municipis i, per tant amb el coneixement de la realitat més pròxima, hauria de continuar prestant el serveis no s’hauria de posar en dubte  per més inconvenients burocràtics, que segur que tenen solució. El  Servei que va ser pioner d’un treball directe sobre una xacra social i que amb el temps s’ha demostrat eficaç no hauria de privatitzar-se quan la gestió pública ha estat més que correcte. Les i els professionals que hi han treballat han mantingut la qualitat del servei i han garantit que en els nostres territoris hi hagués una atenció en la proximitat.

És hora de trobar solucions imaginatives que faci que la Mancomunitat no perdi un dels serveis més emblemàtics que ha vingut mostrant al seva voluntat d’afrontar els reptes que suposava en el seu moment i haver reeixit amb notable èxit.

Que els municipis es plantin, que segur que hi ha solucions.

La història de la Mancomunitat i dels diversos serveis és mereix un altre tracte.