No sembla que calgui cap llista unitària

Encarrilat (almenys mentre escrivim aquestes ratlles) la macro-enquesta del 9-N, amb una fórmula que no agrada gaire a ningú – potser només a Mas- però aquest cop el que cal, segurament, és a anar al fons i deixar les formes per una altra ocasió sense que, però, serveixi de precedent per altres possibles consultes o referèndums.

Hipotèticament ens  situem doncs al 10-N. Han votat pel cap baix un 30% del cens (no del que votaran en unes eleccions) i el sí-sí és altament majoritari.

I ara què?

Exercici especulatiu certament.  

Si ens creiem  l’agenda que el mateix del President ha fixat es veuen en un horitzó a curt termini unes eleccions anticipades, que es volen convertir en plebiscitàries, tot i que s’escolten també veus discrepants dels entorns del propi partit de CiU o, fins i tot, del propi govern que prioritzen allargar la legislatura fins que acabi quan correspon; aprovar els pressupostos i posar-se a treballar en altres aspectes que també són vitals pel país.

Fa uns dies el diari digital el Confidencial portava un interessant article-especulació de José Antonio Zarzalejos, periodista que passa per ser un dels més ben informats dels temes de la política. En l’article el periodista explicava que:

La fecha electoral que se maneja en la Generalitat es el 25 de enero, último domingo del mes. Con esta decisión, que habría sido ya comunicada discretamente a Carme Forcadell, presidenta de la ANC, y a Muriel Casals, de Òmnium Cultural, las asociaciones populares independentistas que han organizado las tres últimas Diadas, el presidente atiende sus exigencias y se granjea, además de su posible apoyo para la reelección, el éxito del próximo 9-N.

Si el periodista l’encerta ja s’haurà complert una de les premisses que es demana amb insistència: l’avançament electoral, com la contrapartida a que els partits que estan pel sobiranisme hagin avalat un 9-N que encara cal veure com es disposarà finalment i si hi haurà unitat “tècnica” que garanteix uns mínim homologables a una consulta real, difícil però no impossible. O cal veure si en els dies que queden encara ens trobem amb la sorpresa de que el govern de Rajoy busca alguns elements com assenyalava la mateixa Vicepresidenta Sáez de Santamaria, després del Consell de Ministres, que els permeti impugnar i aturar la macro-enquesta presencial. Si això fos així ja seria una mena de “apaga y vámonos” sense cap mena de pal·liatiu. Caldria ja segurament trencar d’una vegada i per totes la baralla.

L’avançament electoral plana des de que el mateix president ens explicava en la solitud de la Sala Gòtica del Palau que passava de consulta a enquesta i afegia, no sense sorpresa pels que l’escoltaven en aquell moment o que desprès el sentien, de que el 9-N no era la data significativa que ho seria més la de les eleccions que el President les veia així: “perquè això s’acabi bé i es pugui considerar un referèndum hi ha d’haver una llista conjunta i un programa conjunt amb prou gruix i prou massa crítica per obtenir la majoria absoluta”.

Ja ha sortit doncs el tema següent al 9-N, la llista conjunta, una llista que certifiqués una unitat al nostre entendre postissa i poc representativa de la realitat i del concepte divers de país que sortosament tenim entre l’espectre polític català. Alguns han batejat aquesta llista ampul·losament i expansivament dita de “País” - al País, sortosament, hi ha marge per moltes més coses i més llistes- llista que o bé la fan els partits fet que sembla impossible, ara aper ara, o bé sembla que es vol estudiar una llista amb això que anomenem personalitats  -abans em dèiem patums i haurem de veure si tiren de fons d’armari o bé posen els inevitables del moment, aquells que si volem tenir pedigrí de sobiranisme a prova de bomba hem de seguir el que diuen fil per randa, a ulls clucs -amb l’objectiu, de si hi ha majoria suficient, fer una declaració Unilateral d‘independència i entrar en un procés de negociació per la secessió. Pot passar que l’altre part no vulgui negociar i el conflicte vagi pujant de to i les fins avui bones maneres pugui acabar malament. Perquè és evident que dos no es barallen si un no vol, per tant,també, dos no es posen d’acord si un no vol. I pensar que les institucions internacionals es posin entremig és com a mínim avui per avui, és somiar truites. Demà ja veurem.

Si la llista unitària no és possible –a més, la veig poc creïble- perquè els partits diferents volen legítimament exposar quin país volen, com el volen i amb quin model el volen i aquí les diferencies podrien arribar a ser notables, és demana que almenys en alguns punts hi hagi el camí a seguir desprès de les eleccions i amb les majories a l’entorn d’aquets punt que hauria de fer referència al procés i com s’encara una possible secessió negociada amb Espanya. Caldrà, si això és així, fer una redacció acurada del termes de l’acord, vaja que no permeti masses interpretacions possibles en el moment de portar-ho al Parlament. Però, ara per ara, - amb tota la prevenció perquè la situació pot variar en poques hores perquè el ritme es frenètic- entre els partits situats en l‘arc de l’esquerra i el centre esquerre sobiranista difícilment hi haurà una llista unitària amb CiU. Perquè Mas segur que la vol encapçalar com a timoner que ha arribat fins aquí i Junqueras sap que té prou força per guanyar la comtessa electoral i per tant perquè ha de cedir el número 1?. Uns diuen que haurien de cedir a Mas el número 1 per justícia, per reconèixer-l’hi la feina feta. Però molta gent a més de votar la independència, o almenys una proposta sobiranista, volen votar més coses entre elles el model de país que volem i avui per avui ni el model de CiU no convenç i no els donarien confiança. I això també pot suposar un llast per una candidatura unitària que sumi posicions molts diferenciades o almenys amb voluntat de diferenciar-se en la camp social.

En el terreny electoral la “unitat” forçada entre posicions diferenciades en aspectes cabdals de la política pot acabar no sumant i difuminat el mateix projecte polític. 

Davant de l’eventualitat de no ser possible la llista unitària sembla que Mas pretendria bastir el que també s’ha anomenat la llista del President, el Partit del President que s’ha vingut a anomenar (PP, carai !) i amb la voluntat de pescar en el seu entorn més immediat i llençant la xarxa entre això que en diem societat civil o amb els nostrats prohoms de la pàtria que li permetessin seguir al capdavant del govern i seguir la ruta que ja s’havia prefixat. Els qui defensen la llista del President apel·len que ara és l’hora de votar en unes plebiscitàries que es tracta de formar un govern que proclami la independència o que faci els gestos per fer possible la secessió i que no és un govern de gestió.

Unes eleccions haurien de servir per dipositar confiança en aquells que creus que representen més bé les teves idees i que a més et mereixen confiança per com fan els coses i per com compleixen els compromisos. No crec que n’hi hagi prou en dir que votarem la independència en una llista unitària. Val. I què més?. La independència és tant urgent com eradicar la pobresa energètica (tarja vermella al Constitucional), restituir les retallades a la sanitat i la educació, resoldre el que passa amb les hipoteques, quin model territorial es formalitza definitivament, que la sanitat pública no es vengui les dades dels usurais a la privada, quina xarxa d’infraestructures s’implementa......

Que facin les llistes que vulguin i desprès la sensibilitat de cada elector determinarà les majories. No creiem que calgui cap unitat forçada, cap unitat impostada.

Que pactin punts comuns respecte al procés però que ens diguin alhora quin model de país proposen i ja triarem. Això és el dret a decidir també.