Iniciativa popular per una nova llei d'educació

A rel de la situació i les lluites dels ensenyants en els darrers anys ha formalitzat, per la voluntat de diverses organitzacions, intentar portar endavant l’Iniciativa popular per una nova llei d’educació. Amb la voluntat de derogar l’actual LEC (Llei d’Educació de Catalunya) i implementar una nova proposta legislativa que al  parer dels promotors seria més adient al clima social del nostre país.

És evident que plantejar el repte de promoure una ILP és una mostra clara de la voluntat de millorar el sistema educatiu del país i també el palesar el compromís de treball per poder aconseguir les signatures necessàries per portar fins la mesa del Parlament la proposta i la mesa ja decidirà si es pot debatre a comissió i al Ple.

La veritat és que poques ILP han arribat fins al Ple però el camí que cal fer per arribar-hi ja és un bon altaveu per explicar raons i conviccions per portar-la a terme.

La LEC aprovada fa tot just fa cinc anys cal dir i reconèixer que és la realitat més seriosa de voler fer un canvi educatiu a Catalunya. En el seu procés i en el moment dels debats vaig ser contrari a molts aspectes de la mateixa i ho vaig expressar públicament. Hi havia alguns aspectes, que coincideixen bàsicament amb els mateixos que els promotors de la ILP manifesten, que segurament fruit de la recerca del consens havien quedat aigualits o senzillament estaven en contraposició amb el discurs sobre l’educació que s’havia fet històricament des de l’esquerra transformadora. Per altra banda en el pas previ a la Llei que va ser el Pacte Nacional per l’Educació s’expressaven un seguit de voluntats i posicions que desprès van quedar ambiguament recollits en al llei i per tant susceptibles d’interpretar i implementar des d’una òptica esbiaixada per components excessivament partidistes.

A més en aquest cinc anys des de la seva implantació, segurament fruit de la crisi, però també de la voluntat del govern actual s’han fet sistemàtiques retallades en recursos personals i diners però també retallades en la capacitat de gestió democràtica de decidir de les escoles i dels seus Consells Escolars. Tot plegat ha fet que aquella Llei que significava un avenç, minvat encara potser, hagi acabat constituït una certa llosa pesada i feixuga per desenvolupar un sistema públic fort, potent i eficient en el camp educatiu del nostre país.

Els proposants de la IPL fan una anàlisi prou interessant de la situació actual i són clars respecte a la situació en que ha quedat la nostra l’escola. Ho deixen clar en el manifest inicial de la recollida de signatures per fer possible la Iniciàtica Legislativa Popular:  

“La LEC, aprovada el 2009, en contra de la majoria de la comunitat educativa (que va dur a terme 5 vagues, manifestacions multitudinàries i un munt d’actes per tot el territori), s’ha mostrat del tot incapaç de donar una resposta positiva al nostre sistema educatiu i ni tan sols ha complert amb els seus propis compromisos. La situació de desigualtat entre els centres de titularitat pública i els centres privats concertats fa que hagi augmentat de manera perillosa la discriminació educativa i la segregació per condicions socioeconòmiques de l’alumnat.

Amb el seu desplegament, al llarg d’aquests 5 anys, s’ha anat apartant famílies, professorat i alumnat de qualsevol capacitat de decisió en els centres educatius, s’ha anat abandonant el debat pedagògic per concentrar-se en la superació de proves d’avaluació externes, s’han anat destinant fons públics cap a negocis educatius privats, s’ha permès la creixent segregació social i sexual de l’alumnat, s’ha induït la precarització de la professió docent, s’ha anat posant el sistema al servei d’interessos empresarials o supeditat a corrents ideològics i finalment, en un context de crisi econòmica, s’han propiciat i protagonitzat polítiques de reducció de despeses que han perjudicat greument la salut interna del nostre sistema educatiu públic i que estan posant en perill la seva viabilitat futura.”

La proposta de nova llei que es presenta conté dues qüestions cabdals, per una banda la voluntat d’acabar amb la doble xarxa d’escolarització actual, la pública i la privada-concertada i s’aposta clarament per una única xarxa amb la possibilitat de que les escoles avui privades passin a ser públiques, -això no és nou en l’ordenament educatiu català- i deixant fora del sistema a les escoles que divideixen per raó de gènere. Però aquesta voluntat sembla avui molt difícil d’assolir ja que aquesta mateixa setmana s’ha produït al Parlament una votació a fi i efecte de sostreure dels concerts actuals a les escoles que segreguen l‘alumnat  i la proposta ha estat derrotada pels vots de CiU i PP, que no tenen cap mena de vergonya en aliar-se ens segons quines votacions. Es poden llençar els plats pel cap si parlen del “procés” però en el model de societat, almenys en l’educatiu, tenen clares concomitàncies. 

El segon gran motiu per impulsar la ILP és la recuperació de la gestió democràtica dels centres. Fins l’aplicació de la LEC les direccions eren escollides a través de les corresponents votacions en els Consells de Centre desprès de conèixer el projecte educatiu que es presentava, i també les competències dels Consells escolars eren força amples. Amb l’aplicació de la llei els directors són nomenats directament per l’administració educativa i tenen unes competències que en alguns casos poden generar una cert afavoriment de comportaments poc transparents en la funció pública. Aquesta minva de competències dels consells porta també a un cert desarrelament del seu entorn, i l’arrelament de la comunitat educativa en els  pobles i barris és essencial perquè l’escola esdevingui un clar velamen de cohesió social de els nostres viles i ciutats.

La proposta de ILP és ambiciosa sens dubte ja que: La ILP planteja una llei que ordeni des del 0-3 fins a la Universitat, que faci efectiva el dret a l’educació des de l’Escola Bressol fins als estudis superiors a tots els ciutadans i ciutadanes, sense importar el seu origen social. Una llei que acabi amb la participació d’empreses privades en el sistema educatiu, i amb la privatització de la gestió dels centres públics. Establir el català com a llengua vehicular de tot el sistema educatiu. La cessió de les Escoles Bressol de titularitat municipal i les subcontractades a la Generalitat. I un finançament d’acord amb la importància que té l’educació per a la vida de les persones i per a la societat, amb un percentatge del PIB igual, com a mínim, a la mitjana europea.

El moviment de la ILP recull doncs tota la força de les mobilitzacions que al llarg dels darrers anys han omplert places i carres i el color groc (ara sembla que ha canviat de significat) tenyia de reivindicació i propostes per assolir una escola publica de qualitat i arrelada al país com llargament havia esta demanada.

Ningú no pot garantir quin serà el recorregut e la ILP, però sens dubte el seu sol plantejament ja generarà el necessari debat sobre l’estat de l’educació al país, -amb la sensació de que ha retrocedit fins a situar-se als anys 70 en alguns aspectes i com verbalitzava un manifestant: “vaig lluitar per l’escola dels meus fills i ara ho faig pels meus néts” -  i debat de les formes que s’han necessariament d’actualitzar.

Possiblement un desplegament correcte de la LEC –amb les mancances que té, crec- hagués suavitzat la situació precària en que es troba ara l’escola, però l’acció dels governs del PP a Madrid i de CiU aquí, han portat la situació prou difícil com perquè calgui una sacsejada profunda en la legislació educatiu i la proposta de ILP va per aquest camí.