Dones i literatura

Fa una pila d’anys que vaig llegir La condició de la dona en la narrativa femenina catalana (1900-1983), d’Anne Charlon, una estudiosa francesa que, havent passat llargues temporades a Barcelona i a València, es va interessar per la llengua i la cultura catalanes. En les seves investigacions, Anne Charlon es va trobar amb la sorpresa d’una novel.lística catalana viva, molt variada i amb un cert nivell escrita per autores, tot i que també va observar que la crítica masculina l’havia desconsiderada amb ‘massa lleugeresa’, com escriu al pròleg del seu llibre publicat l’any 1990 per Edicions 62.

Constata Anne Charlon que a partir del 1893, any en què es va publicar la primera novel.la de Dolors Monserdà, que cada generació ha donat, com a mínim, una gran novel.lista a les lletres catalanes. Vulguin els amables lectors i lectores destacar segons el seu criteri aquesta gran novel.lista, o més d’una, a fi i efecte de ser més equitatius, ja que a vegades la tria es fa difícil.

On no és dóna gaire equitat és en el moment de fer històries de la literatura. No ho dic jo, que podria semblar opinió interessada. Ho diu algú amb tanta autoritat acadèmica com la professora Montserrat Palau, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, al seu treball publicat a Dones i literatura. Autores, lectores, personatges (Pagès editors, 2014). El seu treball és una aportació a la VIII Jornada sobre Literatura i Ensenyament, organitzada per la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida. En aquesta ocasió es va voler posar sobre la taula ‘la posició relativament relegada de les dones dins el món de les lletres’, segons reconeix el professor Jordi Malé en la justificació del llibre.

Diu Montserrat Palau, no sense un punt d’ironia, que ‘les històries de la literatura -i la catalana no és una excepció- han estat en molts casos un inventari d’autors’. Bons i no tan bons, però hi són. En canvi, elles hi són de forma escadussera, minsa, en comparació amb el nombre i qualitat.

Hem avançat molt, però encara som lluny de la normalitat que equivaldria no només a ressaltar l’excel.lència de les escriptores de bandera, sinó també aquelles escriptores que amb la seva particular aportació donen cos a la literatura al costat dels escriptors que ocupen el mateix lloc a la piràmide.

Des del cànon no sé quins criteris imperen, tot i que ja hem vist que els acadèmics encara parlen de ‘posició relativament relegada’ pel que fa a la literatura signada per dones. Com a lectora, exercici ben plaent, per cert, em resulta fàcil comprovar que tant l’excel.lència com la mediocritat sí que es troben en igualtat de condicions en la nostra literatura. Vull dir que de la mateixa manera que hi ha llibres d’autores que m’agraden o em cauen als peus, amb la mateixa freqüència també m’agraden o em cauen als peus llibres d’autors.

Com que la situació demana una solució, almenys en el món acadèmic, hi ha qui ha proposat d’establir un cànon alternatiu, femení, amb el perill de marginar definitivament el treball intel.lectual i creatiu de les dones. Com Montserrat Palau, jo més aviat seria partidària de l’altra opció, que és la d’un cànon obert on inserir l’obra de les dones, tot i que potser s’haurien de canviar els codis; o, si es vol dir d’una altra manera, s’hauria de modificar l’òptica d’interpretació de l’escriptura en general, tan mediatitzada pels valors de signe patriarcal.

Aquesta obertura cap a visions del món diverses, facilitaria una interpretació amb més profunditat dels textos literaris elaborats per dones, s’evitaria allò que la professora Anne Charlon en deia desconsiderar l’escriptura de les dones amb ‘massa lleugeresa’. Entre altres raons, diguem-ho amb mots transparents, perquè en general els homes llegeixen poc el que les dones escriuen, encara, encara, i, és clar, jutgen superficialment mons que encara els semblen aliens i no saben com desxifrar, cosa que possiblement es curaria llegint… Escric mons en plural amb tota la intenció perquè és obvi que no hi ha un home igual a un altre, com no hi ha una dona igual a una altra. En un futur no gaire llunyà, esperem que no hàgim de parlar d’escriptura femenina sinó simplement d’escriptura amb fondària, de calat.