Temps de post primàries

Ha passat ja un mes des de les eleccions primàries del PSC per escollir el cap de llista de les properes eleccions municipals del mes de maig del 2015. Eleccions primàries amb la fórmula oberta, és a dir que van poder-hi participar tots els ciutadans i ciutadanes majors de 16 anys (potser que es promogui el canvi de la llei electoral i es voti amb 16 anys perquè del contrari no s’entén que ho puguin fer en unes primàries i no després en les municipals) empadronats sense cap mena de distinció de procedència a la nostra ciutat.

Més d’un miler de ciutadans van respondre a la crida i a l’oportunitat que el PSC obria. Personalment sempre havia manifestat i cregut que en unes primàries obertes a Vilanova si no votaven com a mínim 1.500 ciutadans no ho podríem considerar un èxit de participació i de mobilització. La ciutat té un cens de votants de 48.048 electors i electores segons el cens de les eleccions Europees, per tant la mobilització ha estat relativament baixa en percentatge no arribant a un 5% del cens. Els votants s’han quedat amb més d’un miler de persones. No està malament, no faré escarafalls de la participació, malgrat l’objectiu que jo posava com a  línia fixada com a mínims era superior, ha estat un relatiu èxit. Però també crec que aquesta participació ha estat gràcies a l’esforç de mobilització dels dos candidats i no de la campanya institucional que crec que hauria d’haver fet el partit directament. I també cal deixar clar que la mobilització electoral quan no hi ha una confrontació entre partits acostumem a mobilitzar-se només una part dels propis votants o simpatitzants. Dit això, penso que també que la ciutadania potser haurà d’haver respost amb una mica més de voluntat de participació. El PSC ha fet una acció valenta en obrir l’elecció del candidat, i això crec que val molt i potser hauria d‘haver tingut un reconeixement molt més ampli.

Valgui la dada, enunciar-la només sense entrar en consideracions, a les darreres eleccions municipals amb 1.100 vots més o menys hagués estat en el límit de treure un regidor.

El resultat de les primàries conegut amb retard impensable pels temps que corren va ser clar, vots per Juan Luis Ruiz 595. Vots per la Teresa Llorens 512.

Victòria doncs inapel·lable pel candidat Ruiz, tot i que molt més ajustada del que es preveia.

Així doncs ja hi ha guanyador de les primàries i per tant candidat  del PSC a l’alcaldia de Vilanova, a falta dels tràmits de ratificació per part dels òrgans corresponents del partit. Així doncs ja hi ha guanyador de les primàries i per tant candidat del PSC a l’alcaldia de Vilanova, ratificat pel Consell de Federació i ben aviat també pel Consell Nacional del PSC.

És públic i notori que he manifestat pel dret i pel revés a qui m’ha volgut escoltar que el Juan Luis Ruiz no era el meu candidat, ja vaig exposar les raons del meu suport actiu en la campanya de la Teresa Llorens. Ho vaig dir aquí mateix en un article escrit abans de els eleccions Per un vot de confiança en el que manifestava la meva desconfiança política cap el candidat sense qüestionar les seves vàlues polítiques.

Aquesta percepció avui per avui no ha canviat  però el Juan Luis ha guanyat legítimament els eleccions primàries i per tant és el candidat el PSC i cal reconèixer-li i felicitar-lo per la victòria. Però segurament després de  vèncer els primàries ara el que cal es convèncer de que la seva aposta és una aposta capaç de fer una proposta prou seriosa, oberta i acollidora  perquè el candidat ho acabi essent-ho de veritat el de tothom al sí del PSC.

A partir d’aquí comença el treball i el recorregut del nou candidat per assaltar l’alcaldia de Vilanova, perduda pel PSC farà quatre anys el maig vinent. No serà una tasca fàcil però com diuen només es perd aquella batalla que no es lliura. Per tant per endavant un repte i el té en els moments potser més difícils de la història del PSC.

I en les primeres declaracions que llegeixo del ja candidat em sorprèn la rellevància que dóna a la possibilitat de fer una candidatura unitària de les esquerres. El tema és interessant i sobre el que cal debatre i força per saber discernir que suma més, ja que en definitiva compartint alguns punts bàsics sortosament les esquerres no són iguals i per tant en el matís moltes vegades hi ha intenció del vot de cadascú. Ni hi estic a favor ni en contra en principi, perquè és una afirmació genèrica i per tant caldria concretar-la molt més, el que si em sorprèn és que en les seves intervencions i cartes públiques durant la campanya electoral de les primàries no he sabut trobar aquesta proposta feta desprès de ser escollit. No és un tema banal aquest que potser calia haver-lo explicitat (desconec si ho va fer en els intervencions orals en els actes, si és així doncs val) abans de les eleccions perquè em sembla que hi ha temes en els que cal claredat total i des de bon principi. I no és el mateix treballar pel projecte del partit, del PSC a la ciutat que fer-ho per forjar una candidatura unitària de les esquerres. Ni millor ni pitjor, diferent. 

Ja imagino que el candidat té el seu equip d’assessors que van confegint el seu treball i cercant un relat creïble i plausible per anar consolidant passos de cara a les eleccions, però sense cap mena d’exclusivitat ni preeminència em sembla que hi ha tres aspectes importants, tres reptes que potser són bàsics ara.

Per una banda soldar el partit que en tot procés de les primàries, diguin el que diguin, genera fraccions i esquerdes. La generositat de la victòria –també és una mica tòpica aquest expressió- o la gestió del victòria  cal que ajudi a refer i enfortir la precària unitat del partit que ja ve de lluny diguem-ho també i no només del que hagi pogut passar en els primàries. I en aquest sentit l’actitud que tingui ell mateix però també el seu equip assenyalarà el camí per on poden anar les coses, les bones i les que no ho seran.   

Per altra banda a pocs mesos de les eleccions municipals haurà de treballar de valent per confeccionar un programa, per consolidar el lideratge  i per fer remuntar un PSC en hores baixes. I aquest cop no valdrà un programa d’ambigüitats com en altres vegades. Els temps requereixen certeses i propostes concretes. El paper del PSC a l’oposició en aquest quatre anys no ha esta gaire lluït, amb poca presència territorial i amb masses absències públiques i en el sí del mateix partit han diluït l’acció política que hom esperava d’un partit que ha governat i ara està a l’oposició i amb canvis importants dels seus membres perdent pes polític en el decurs dels quatre anys, per tant ara tocarà remuntar.

I en tercer lloc caldrà que generi les confiances que ara no té, fer que aquest 512 vots de la seva adversària i de molts més vilanovins –els suficients per tornar a guanyar-  a través de les seves accions el vegin com un candidat solvent i amb possibilitats. Cada candidat va guanyar en un dels col·legis, hi ha em sembla un vot diferent i la gràcia estaria en aplegar-los tots en base a un tàndem  -que no pressuposa cap condició de res, quedi clar-, però no asseguraria que a hores d’ara hi hagi ni capacitat ni voluntat  per fer-lo.

No és una tasca fàcil però ningú ha dit que sigui fàcil encapçalar el projecte socialista amb hores baixes, però com més difícil és la tasca més disposició cal tenir-hi i la disposició cal demostrar-la i no només pregonar-la.

Ja hi ha candidat, veurem fins on arriba el seu projecte i la capacitat que té per generar les necessàries  complicitats que permetin que hi hagi una majoria social que es pugui transformar en majoria politica per obtenir l’elecció com a alcalde, majoria que la pot tenir com a PSC o bé amb un acord amb altres forces...., després de les eleccions, clar.

Post primàries, ha passat un mes i sembla que tot segueix igual....... Els dies van passat i pel  24 de maig vinent ja queda menys.