El merescut repòs de les colles

Diumenge 16 de novembre podríem dir que la temporada castellera ha finalitzat. Seguiran sens dubte actuacions menors però les grans diades –almenys no n’hi ha cap d’anunciada- ja són història.

Les colles es reclouen en els seus locals, els castellers tenen un merescut decans i col·lectivament poden afirmar que la temporada d’enguany ha estat una més que excel·lent temporada amb més castells que mai i amb més alçada que mai.

Els anys en que hi ha concurs a Tarragona l’estratègia de les colles varia en funció de la seva presència a la cita tarragonina. Les actuacions i la progressió es mesura per arribar a la data del Concurs amb el rodatge i la forma suficient com per afrontar la competició amb garanties. I, naturalment, aquelles colles que opten clarament a la victòria planifiquen amb una major precisió, sense fer de menys, però tampoc de més, les actuacions per arribar amb la maduresa necessària a la plaça tarragonina amb possibiliats de victòria.

Un cop més la colla del Casteller de Vilafranca assolia el triomf a Tarragona, però qui es creia, pensava i afirmava que desprès del concurs de Tarragona amb l‘ajustada victòria dels vilafranquins –amb xiulets inclosos- tot el peix ja estava venut, s’equivocava. I s’equivocava perquè encara la temporada podria donar de sí i encara ens donaria tres jornades ben notables, Valls-Girona, Vilafranca i Terrassa. Tres jornades que van ser la culminació d’una temporada que ha batut novament registres de castells de gamma extra i de nou dels darrers anys. Entre de nou i de nou extra més de 200 castells s’han alçat. Una xifra esplendorosa que reafirma que al temporada 2014 ha estat un gran temporada i amb èxits més que reconeguts per part a més, de les ja colles clàssiques, dels Xiquets de Tarragona amb un tres de deu i la colla de Sants amb un dos de nou i el pilar de vuit.

Quatre colles amb el tres de deu! Inaudit, però alhora mostra de que l’activitat castellera està en plena pujada encara com en les darreres temporades i ben segur que en els anys a venir s’assoliran cotes que mai possiblement haguéssim pogut pensar.

Desprès del concurs doncs a dues places (Valls i Girona) primer demostraven que encara hi havia ganes de que en la torna del concurs les coses es moguessin, volien sens dubte superar el límit que marcava, per part del vilafranquins, el primer lloc del Concurs. A la Plaça del blat de Valls i a la Plaça del Vi de Girona va quedar clar que la temporada encara tenia força, que no tot estava dit i que deixava en mans dels vilafranquins potser la darrera paraula, que els vilafranquins podien donar-la i donar-la amb voluntat de fer història. A Valls la Vella amb intents de tres de deu i un quatre de nou carregat i la Jove també amb uns quatre de nou van lluitar fins el final per intentar superar el que havien fet a Tarragona i la Vella evidentment i de manera implícita volen superar els verds vilafranquins. Es van quedar, amb una certa recança, segur a pocs passos de fer-ho.

No cal dir que com sempre les dues colles vallenques ens va oferir un espectacle magnífic. No sols pels castells sinó per un ambient de les grans diades, esforç, qualitat tècnica crits, silencis, alguns xiulets, rivalitat recurrent però sobretot una voluntat de fer castells que els permetessin treure’s l’espina que segur que en el fons tenien clavada desprès de Tarragona.

Però el mateix diumenge va saltar la sorpresa –relativa- els Minyons de Terrassa descarregaven el tres de deu a Girona. La colla terrassenca sempre ha fet molt bones actuacions a Girona i aquest dia no va ser excepció i feien una actuació sonada, descarregant altre cop el castell ara per ara més difícil i preuat. Semblava que aquesta temporada els de color “malva” no tenia l’empenta d‘altres temporades, la seva absència de Vilafranca i la ja clàssica de Tarragona segur que els va motivar per llençar la resta a Girona i van sortir de la plaça amb un èxit evident. Van assolir la fita de descarregar el castell de deu cosa que no ha fet cap altre colla en tota la temporada.

Però no tot estava escrit encara Vilafranca per Tot Sants també va ser un altra jornada de glòria. EIs vilafranquins no estaven  sols els acompanyaran els Castellers de Sants, els Capgrossos de Mataró i els Joves Xiquets de Tarragona, que també va anar a totes. Els vilafranquins carregaven els tres de deu i els quatre de nou i reblaven la seva supremacia que ja havien aconseguit a Tarragona i a més ho feien amb deus construccions que tenien una excel·lent factura i que amb una mica més del factor sort, que a vegades també juga un paper important, podien haver descarregat. No va ser així però la feina feta era per estar satisfets. Un cop més i en tots els rànquings castellers Vilafranca es situa com al primera colla. Pot desencadenar una certa enveja, però hauria de ser enveja sana, reconeixement d’una excel·lent feina, d’un compromís col·lectiu més que notable i una clara identificació de la colla amb el que fa i amb el que sent com a col·lectiu casteller.

Havien escrit una nova pàgina d’honor però encara no tot estava dit i els Minyons de Terrassa havien anunciat els quatre de deu per la seva diada de la colla. Si el feien potser podrien trastocar el que ja semblava dat i beneït, la supremacia dels vilafranquins. Tot i els Minyons mai han anat al Concurs i es declaren manifestament contraris aquesta celebració no crec que creguin que una certa competitivat és inexistent en les exhibicions i ells hi juguen també. L’absència de la colla de la plaça vilafranquina per Sant Fèlix ben segur també va ser un esperó per fer una segona part de la temporada magnífica que va culminar amb el tres de deu i més construccions de gamma extra. Per tant els quatre de deu era un repte important i determinant per definir la temporada.

Després ja es va veure que l’intent no va arribar ni a això, va ser un soufflé que es va rebaixar de seguida i no va arribar a prendre ni cos. Les gralles no van sonar, poc valor, doncs, com intent, tot i que s‘havia dit que en els assaigs la cosa anava bé, després  a la plaça no va ser així. No treu mèrits però cal consolidar molt millor el castell. Però tanmateix tots els ingredients per una jornada històrica s'hi afegien les ganes, il·lusió, competitivitat, capacitat tècnica, voluntat de superació.

Acabades doncs aquestes jornades la temporada es pot donar per closa. Un cop més els Vilafranquins s’han mostrat com la colla més poderosa de l’àmbit casteller però també és cert que les distàncies es van reduint respecte a les colles que es situen immediatament per sota. Comencen a veure’s límits i superar-los costarà a les colles, i els Vilafranquins seguint essent la colla més potent veurà com el altres s‘hi acosten.

Temps hi haurà per anar veient com va.

Dues notes finals, la primera destacar que els Bordegassos de Vilanova ha fet una molt bona temporada consolidant un cop més tota la gamma de castells de vuit, fets amb solidesa, amb treball i sobretot amb una  mostra de treball i esforç, com sempre ha fet la colla vilanovina.

I una segona nota comentar que sempre hem cregut que els castells tenen una vessant social i cívica innegable. De sempre els castellers i les colles han estat presents en els grans esdeveniments ciutadans, enguany ho hem vist amb la participació en els diversos actes a l’entorn de la reivindicació del dret a decidir. Honora els castells aquets fet com ho honora el reconeixement que la ciutat de Vilanova ha fet a l’Albert Salvany que va ser cap de colla, mític, del Bordegassos de Vilanova, entre el 1977 i 1989.

L’ajuntament de Vilanova li va atorgar el títol de Fill predilecte de la Ciutat. Albert Salvany va morir el 1989 sobtadament. Va ser un gran casteller i una persona excel·lent. Treballador, modest, tenia un lideratge natural, bonhomiós, va ser capaç de remuntar la colla i deixar un record inesborrable pel seu tarannà dialogant, pacient, tossut en la feina. En aquest sentit us recomano la lectura de l’article del Pere Gassó al Diari de Vilanova. Anys desprès la ciutat li ret homenatge. És també reconèixer la feina feta durant molta anys a la colla dels Bordegassos de Vilanova.

La temporada es tanca. Però no es trigarà a començar la nova, i tant de bo els desitjos i els esforços pel 2015 esdevinguin realitat amb castells sòlids. Tan grans com siguin possibles, tan alts com mai.

Això sí, amb  força ,equilibri, valor i seny.