Cardona barroc

A la biblioteca Armand Cardona Torrandell, el passat 27 d’octubre es va inaugurar l’exposició Armand Cardona i la literatura, la idea i el muntatge de la qual ha anat a càrrec de Francesc Moreno Espejo i Griselda Ruiz Miracle. Es podrà veure fins el 10 de gener. Val la pena.

Els admiradors de l’obra de Cardona Torrandell, i a Vilanova i la Geltrú ni ha molts, entre els quals m’hi inclueixo, saben fins a quin punt hi havia una estreta relació entre la literatura i el treball d’un artista plàstic que reescribia les seves impressions de la lectura de la millor manera que sabia i en la qual excel.lia: dibuixant i pintant.

Observant amb atenció l’obra de Cardona Torrandell, vull dir més enllà de la impressió estètica, i que potser ja seria prou per quedar imantat, ens trobem amb un barroquisme formal que va anar augmentant a mesura que avançava en el seu itinerari pictòric. Així trobem tant les figures com els telons de fons replens de línies i textures, expressió d’una mena de terror al buit.

Allò que és i fins i tot allò que no és del tot –figures incompletes, a vegades fantasmagòriques-, en les obres de Cardona Torrandell té una presència aclaparadora. Aquesta manera d’obrar, podem pensar, respon a la seva manera d’afirmar-se, de ser segons el seu propi codi humà i estètic, aquest últim d’altra banda tan deutor del pensament filosòfic d’Occident, com intentaré explicar.

Allò que ha importat per damunt de tot, a Occident, és el ser. Les metafísiques occidentals, elaboradíssimes metafísiques, cal dir, són metafísiques del ser, i els artistes han representat aquest ser del dret i del revès. El no-ser no hi té gaire lloc, per no dir gens, en la iconografia occidental, sens dubte fruit de la idea de la persistència de la individualitat inclús després de la mort. És una idea força materialista de la vida que en els últims cent anys sembla que ha arribat al cim.

El buit, el no-res, o la vacuïtat, terme que cal entendre com l’espai on tot s’esdevé però que no roman, és cosa del pensament oriental, tot i que a Occident ens trobem amb la nada de Joan de la Creu. Són dues maneres de pensar, són dos llenguatges que tenen la seva traducció en el pla artístic. Així, com més espant del buit tal com s’entén a Occident s’experimenta, com més angoixa es té davant la temuda dissolució de coses i fenomens, la resposta és més filigrana, més retòrica, més barroquisme.

I no obstant això, l’haiku, una forma lírica japonesa deutora de l’esperit del zen, fa fortuna en algunes ments occidentals. Per què? Perquè tendeixen a la síntesi, a l’abstracció. En el camp de la pintura, Mark Rothko seria un bon exemple d’aquest tipus d’art espiritual, tal com el va conceptuar Vasili Kandinsky. Mitjançant uns pocs versos, haiku representa l’instant, allò que és però que s’esvaeix com els núvols. El ser dura més en el temps, però només és qüestió de temps, ens vénen a dir, somrients, els orientals. Allò que interessa al zen, doncs, és mostrar la realitat tal com es presenta en el moment present, és a dir, real i evanescent al mateix temps, i evitant que el pensament hi interfereixi massa. És per això que la pintura zen és tan gestual, tan essencial.

Així com a Orient en general l’artista desapareix de l’obra per reflectir l’instant, l’esdevenir, els creadors occidentals en general s’autorefereixen, és a dir, reflecteixen la seva personalitat. En la pintura de Cardona Torrandell hi ha Cardona Torrandell, i no per un culte al jo, com en d’altres artistes es dóna, sinó senzillament perquè la seva és una pintura que lluita aferrissadament, amb totes les seves forces, contra la dissolució.