El joc dels discursos

Era un 25 de juliol quan Catalunya va quedar aturada i no era precisament per la calor d’un Juliol més aviat atípic. El seu expresident i encara Molt Honorable President Jordi Pujol anunciava que havia tingut des de fa molts anys una colla de diners a Andorra, provinents –sembla- d’una herència del seu pare Florenci Pujol, que també va tenir, en el seu moment, algun que altre problema sembla amb hisenda. El País impactat per la declaració del President Pujol trigava a reaccionar, astorats perquè una de les figures mítiques i icòniques de la Catalunya contemporània no era l’exemple que durant tants anys ens havien dit. El President havia esdevingut una persona que desprès d’alliçonar-nos durant molts anys ara resultava que era un defraudador més.

L’impacte polític va ser important, va ser cridat a declarar el Parlament sense aclarir gaires coses i va dir ben poca cosa, va provocar un autèntic terrabastall a CiU que no sabien com contrarestar les notícies que anaven sortint i alguns dels militants històrics passaven una autèntica malaltia en no comprendre l‘actitud els seu líder. L’actitud fatxenda de Pujol tampoc ajudava gaire.

Les enquestes del moment presagiaven una caiguda electoral, una forta patacada de CDC que s’anava intuint des de feia temps però ara es palesava amb claredat i sense pal·liatius.

Es va passar políticament com es va poder perquè hi havia en l’horitzó l’onze de setembre i calia que fos novament un èxit per mantenir la legítima pressió al carrer per veure si un Rajoy, amb una actitud políticament cada cop més autista, escoltés el clam  d’una part de la ciutadania de Catalunya, reaccionés i estès disposat a pactar el 9-N.

Passa l’onze de setembre, amb èxit notable, però les enquestes segueixen donant una CiU a la baixa i una ERC a l’alça. Ja sabem que les enquestes no són cap veritat absoluta sinó una tendència en un moment determinat, però certament hi havia una coincidència en tots els estudis demoscòpics.

Teníem doncs una CDC, a la baixa, pràcticament en caiguda lliure, es parla de refundació, es parla d’actualització de l’organització i de les idees, de deixar anar llast sobretot després de diversos escàndols distribuïts en el temps, Cas Palau, ITV i el més recent de  Pujol pare, però amb una possible extensió a tota la nissaga familiar dels Pujol Ferrusola.

Mala peça al teler doncs a la Casa Gran del Catalanisme, amb la discussió eterna amb el seu soci d’Unió, amb un Duran díscol fins l’extrem de desmentir estratègies de futur, contraprogramar el 24 de novembre, el dia abans del l’acte del President i també amb una situació en els pobles i ajuntaments incòmodes per les diverses notícies que van sortint en el fronts judicials.

El canvi de plantejament, obligat per una nova directriu del Tribunal Constitucional, del que havia de ser el 9-N, situava altre cop els focus de l’atenció en Mas. I realment em sembla que en va sortir enfortit i reforçat. El gir -obligat tanmateix per la discutible interpretació del constitucional- que en un principi tothom va considerar-lo un plegament a la voluntat de l’estat, desprès s‘ha vist també com un èxit estratègic i un èxit popular que sens dubte ha reforçat notablement al figura del President que no vol dir en absolut el reforçament de CDC o de CiU.

El lideratge de Mas de la tropa independentista començava a estar clara, allò del dret a decidir es transformava en un joc de paraules amb el dret a la secessió. Per Mas doncs calia fer la darrera jugada per salvar el mobles seus i també en segon terme i força diluït els de Convergència Democràtica que ara compleix 40 anys i que cal que redreci el seu rumb de manera peremptòria. Calia l’estratègia de superar els partits (fonamentalment el seu) per afrontar amb garanties d’èxit un repte electoral que es faria plebiscitari.

I així es presenta el 25 de novembre, transcendent presidencialista, “messiànic”, i un pel amenaçador pel que fa a al continuïtat de la legislatura, Mas va fer un bon discurs, ben estructurat i ben escenificat. No cal dir que quan un President de Govern convoca una sessió com aquesta amb la litúrgia ben estudiada, amb els convidant adients i en l’hora adequada televisivament no hi ha dubte que vol fer anuncis importants. Que vol allunyar-se una mica de la picabaralla diària i del control dels aparells del partit. Mas, reforçat el 9-N necessitava l’espai per culminar la seva apoteosi i ho ha aconseguit amb aquest acte. Mas es veu ja com l’home que ens portarà a Ìtaca, aquella utopia la veu, ara, propera a ser realitat. Que ho vegi Mas no vol dir que la realitat sigui aquesta. Mas es va lluir davant d’un auditori que crec que estava ja disposat a sentir el que fos, amb les elits econòmiques i també socials a les primeres rengleres, amb alguns grans empresaris, amb tota la patuleia de càrrecs entremitjos, mitjos i superiorat de la Generalitat i amb una claca més que notable i també curiosos, o escèptics que hi van anar amb voluntat d’escoltar les promeses d’una nova  terra, Itaca (país millor). El protocol va funcionar i és una delícia llegir els contra cròniques que n’han fet  alguns periodistes analitzant els que havien tingut la sort (o desgràcia) de rebre la invitació corresponent, fins i tot la “nostra” passa llista dels que no hi eren (altre cop les llistes!!!) i els moviments amb els colzes o directament empenyent el veí per poder fer-se la foto que confirmes allò del: jo hi era!!, un rendez vous de gran alçada, un besamans imprescindible si vols ser algú en el “procés”.

El full de ruta del President comença amb la confecció d’una llista que “la configurarien persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l'Estat a Catalunya i persones proposades pels partits polítics implicats”. Renuncia doncs als partits polítics, sense que es pugui considerar la llista unitària. Aquest llista seria per un termini curt i amb el compromís, que tampoc s’entén gaire, de que els que hi figuressin no es podrien tornar a presentar en els següent comicis. Mas disposat a encapçalar-la però també, i és novetat, tancar-la (potser va ser el farol de la jornada). Aquesta proposta desprès suscita algunes (moltes en privat) reticències públiques entre els possibles interpel$lats. Mentre des de els sectors proclius a la proposta de Mas es llença a una campanya intensa per terra, mar i aire a cantar-ne les excel·lències i gairebé titlla de inoportuns (per dir-ho suau) a aquells que no ho veuen així com si la proposta fos la única alternativa possible, o vindria a ser  com el mannà que seguirà alimentant el poble que busca la independència. La proposta és ben legítima, sens dubte, però ni la única ni la que hagi de condicionar el final o no de la legislatura com insinua el President. Junqueras i ERC reflexiona, la Cup ja diu que no i també Incitativa rebutja la proposta del president que la veu més com una mena de  salvavides personal que no pas com una necessitat del País. Amb unes enquestes que no li garanteixen encara una majoria sòlida Mas necessita una operació d‘aquest tipus si vols seguir al capdavant de la Generalitat i del propi Procés. El que alguns veuen com generositat del President altres ho consideren que no deixa de ser un cert egoisme per preservar la seva figura i actuació política davant el possible esfondrament electoral del seu partit. Gairebé proposa la creació d’un moviment que superi els partits i un full de ruta ben pensat això sí, però de dubtosa possibilitat de reeixir amb la tranquil·litat que ell esmenta.

Però també hi algun altre punt del discurs de President que al nostre entendre grinyola en la proposta de llista unitària, Mas afirma en els seu discurs: "La meva darrera reflexió en aquest punt és que la ideologia no passi per sobre dels ideals. Molt sovint, un excés d’ideologia amaga una manca d’ideals. Igual que una preocupació excessiva per quedar bé pot acabar passant per sobre de fer el bé. Voler quedar bé és humà i és legítim; ens passa a tots. Volem quedar bé davant dels nostres, i que els nostres siguin quants més millor. Tanmateix, hi ha moments en els països, pocs moments, en els que cal saber difuminar una mica l’ombra de la ideologia pròpia a canvi de fer brillar la llum de l’ideal comú".

Aquesta proposta em sembla realment sorprenent; perquè renunciar a la ideologia?. Pel seu interès d’encapçalar la llista? O és que en la demanda de la independència no hi ha matisos socials d’una envergadura prou important?. Si la causa nacional i la social per alguns són la mateixa cosa, perquè cal renunciar-hi?, i en nom de què i de qui s’hi ha de renunciar?

I sobretot com pot el President demanar que es renunciï, encara que sigui per un moment a la ideologia, quan ell ha fet servir la seva ideologia per fer les retallades més profundes que s’han fet mai a Catalunya. També hi podia haver renunciat ell, o no?. Perquè crec fermament que algunes de les minves en matèria educativa o sanitària, o de dependència o d‘infraestructures com l’aigua tenen un clar biaix ideològic d’un model on la gestió privada sigui omnipresent en els serveis públics.

Renunciar a la ideologia pels ideals. Em sembla que la frase és enganyosa en aquest cas.

En fi estem en el jocs dels discursos, ahir Mas, demà Junqueres i Herrera i sembla que els altres estan fora de joc i fent propostes tant ràncies com portar, ara, el Senat a Barcelona.

I el més divertit és la sessió de control del Parlament va, en part, sobre el que es diu en conferències. Fantàstic.

Nadal ja es ben a prop i amb el Nadal s’acaba la possibilitat de convocar les eleccions. Veurem si amb els torrons venen també les urnes i si no.... esperar al missatge de Cap d’any!

I encara ens quedarà Carnaval que seria un magnífic paral·lelisme...