Reconèixer la trajectòria és de justícia

En el seu moment vaig rebre una carta de l’alcaldessa de la ciutat en la que em demanava opinió sobre la conveniència de donar al Sr. Francesc Puig Rovira la Medalla de la Ciutat, la consulta era per donar compliment al mateix protocol de concessió d’honors de la ciutat. Era doncs una part del procediment que el mateix ajuntament havia instaurat en el l’esmentat protocol.

La resposta per descomptat i sense cap mena de dubte va ser positiva, vaig afirmar en aquell moment que la concessió: “Em sembla completament oportuna i adequada aquesta proposta de concessió. La figura del Sr. Puig Rovira. La seva activitat en els camps cívics, socials, culturals i educatius en moments socialment difícils són testimoni d’una voluntat de servir a la comunitat des de plantejaments generosos i d’estima per la ciutat i la seva comunitat.

La constant dedicació, més enllà del camp professional, a promoure i a col·laborar de manera efectiva en el coneixent de la nostra història i recuperar la memòria de la nostra comunitat i treballant al capdavant d’institucions de caire col·lectiu de servei a la comunitat crec que fa perfectament lloable la concessió de l’honor de la Medalla de la Ciutat d’aquesta ciutat.”

La resposta no era ni purament protocol·lària ni retòrica. A instancies del Xavier Capdet vaig ser un dels signants de la petició (junt amb el mateix Capdet, la Mercè Foradada, el Bienve Moya, el Francesc de Paula Mestres, l’Oriol Pi de Cabanyes, el Xavier Orriols i la Mireia Rosich) a diverses entitats de la ciutat que recolzessin la petició del lliurament a Francesc Puig Rovira de la Medalla de la Ciutat.

La petició a les entitats ja valorava al nostre entendre alguna de les condicions que tenia Puig Rovira per accedir a l’honor ciutadà. Escrivíem llavors “Creiem que Francesc Puig i Rovira compleix amb escreix les condicions que indica la normativa en el seu primer punt: “que hagin contribuït a augmentar el prestigi de la ciutat des del punt de vista de les més variades formes de l’activitat de les persones...”,  per tant creiem que la concessió de la medalla de la ciutat seria un just reconeixement a la seva tasca al llarg de la seva trajectòria i alhora seria també deixar testimoni de la gratitud col·lectiva davant la tasca ingent en diverses matèries de caràcter local i de país.

L’activitat professional en el camp de la cultura i l’educació de Puig Rovira és llarga i es complementa amb molts treball historiogràfics i de tema artístic. Ha combinat la seva tasca professional amb una presència activa en el camp de l’associacionisme cultural, i ha estat president en diverses entitats vinculades als camps de la cultura i la investigació, aportant-los vitalitat i compromís amb la ciutat. D’aquest currículum és una prova fefaent que Puig Rovira s’ha convertit en un dels referents de la cultura de la nostra ciutat i en aquest sentit cal assenyalar la conveniència del seu reconeixement i agraïment per la tasca realitzada, no sols per la seva quantitat i qualitat, sinó pel rigor i la constància amb què ha estat executada, pensant en els interessos col·lectius de la ciutat.

Puig Rovira ha exercit sempre la seva condició de vilanoví, com una expressió d’una dedicació cívica i cultural a la seva ciutat, capbussant-se en la seva història i col·laborant en moltes de les accions que s’han portat a terme per projectar el seu patrimoni cultural i social. Sempre ha treballat amb extraordinària vocació de preservació del patrimoni històric i de projectar-lo al país a través del seus estudis i les seves publicacions.

La proposta va rebre el suport de diverses entitats de la ciutat que són en definitiva les que mesuren el pols ciutadà més enllà del que individualment haguéssim dit i pogut fer, són les entitats signants els que donen vàlua a la petició de l’honor per Puig Rovira. L’ajuntament va recollir la demanda de les entitats i va culminar el procés amb l’aprovació en el ple del 6 d’octubre de la concessió de la Medalla de la Ciutat, la proposta no va rebre la unanimitat d’altres vegades. La CUP va votar-hi en contra, és un vot respectable però que en absolut compateixo i que em sembla que no desdiu en absolut els mèrits del homenatjat, tampoc ICV va estar unida en el vot la regidora d’aquets grup es va abstenir, amb un gest estrany i poc comprensible. Però vaja tampoc cal donar-hi més importància de la que té.

El passat dia 15 es va celebrar l’acte de lliurament del guardó a Puig Rovira, en el marc més adequat, la Biblioteca del Museu Balaguer, institució que va presidir el mateix Puig i que la va portar a una millora substancial de els seves condicions i va pilotar el pas d’institució privada a pública amb el tacte i la discreció necessària en una operació que tenia una certa complexitat, dificultat i algunes, potser moltes reticències des de sectors conservadors de la ciutat.

Tacte, i discreció que juntament amb el rigor en el treball, l’esforç continuat i la voluntat de servei a la comunitat són virtuts que Puig Rovira ha tingut al llarg del temps i que han quedat palesades abastament en la seva trajectòria professional i en el treball cultural i cívic a la ciutat.

Puig Rovira no ha treballat mai per tenir una compensació d’honors com el que ha rebut ara (ja havia declinat rebre’l en altres ocasions), ho ha fet com una voluntat de col·laborar amb la seva ciutat i d’acord amb les seves idees, l’alta concepció dels servei públic ha estat un motor dels que ha mogut a Puig al llarg de la seva trajectòria vital, com a docent, com a gestor, com a escriptor, com a regidor de l’ajuntament als anys 60, com President de diverses entitats culturals com el patronat el la Fundació Balaguer o l’Institut d’Estudis Penedesencs... una llarga trajectòria viscuda i vinculada amb l’interès de servir a la ciutat i a la societat.

En funció d’aquesta voluntat de servei públic Puig Rovira va ser cofundador de la revista El Ciervo, de caràcter cristià i progressista a principis dels anys 50, va exercir de regidor entre els anys 1961 i 1967, quan tenia 26 anys, aquesta dedicació va ser una de  les causes perquè algun grup li negués el guardó de la medalla de la ciutat. Puig Rovira va agrair aquest vot en contra i va explicar la seva presència a l’ajuntament a on va aconseguir per la ciutat l’Instituït  Manuel de Cabanyes, acció que diu és la que major satisfacció li comporta. Puig no es va justificar, no calia, sinó que va explicar les causes i motius de la seva estada a l’ajuntament, no explicà, suposo que per modèstia, però que des de la seva posició va apaivagar algunes situacions de potencial conflicte i repressió a alguns vilanovins i a entitats de la ciutat. També convé saber-ho.

El periodista, i escriptor vilanoví Francesc Escribano va glosar la figura de Puig amb destresa, amb un discurs exquisit i molt ben plantejat i estructurat. Res d’afalac i molt de glossar una trajectòria que, com totes, té llums i ombres, però en el cas de Puig els llum són molt més expressius i notoris tal i com ho van assenyalar els representants dels grups polítics que van voler intervenir en l’acte. La CUP no hi va assistir i Iniciativa es va disculpar (van sonar una mica estranyes les explicacions de l’alcaldessa sobre l’absència d’IC-V. Potser calia omplir l’acte del Joan Herrera? No calia ser presents en un acte institucional singular i carregat de civisme?, totes les intervencions van tenir uns matisos personals i d’elogi de la seva feina i de la activa participació en els temes culturals, socials, econòmics i docents de la ciutat.

L’acte el va tancar el mateix Puig Rovira en una intervenció molt pensada (de fet es va lliurar als assistents el text que ell va expressar resumidament. Un text magnífic del tot recomanable per aquells que són actius en el servei a la ciutat).

La concessió de la medalla és sens dubte un honor merescut per a Puig Rovira que amb la seva trajectòria ha deixat petjada en els diversos àmbits cívics de Vilanova. I també naturalment honora el mateix guardó perquè el qualifica.

En el final del seu discurs fa una apel·lació al futur molt interessant i la línia de la seva trajectòria vital: “Em plauria tenir la certesa de que el progrés s’estén per tothom. Que no queda limitat al servei d’un grup, que la convivència entre pobles no es trenca, s’afebleixi i s‘enterboleixi, com a conseqüència d’actituds mesquines o de poca volada, o per manca de diàleg. Jo ja hi puc fer ben poc. Vull confiar en que entre els homes hi ha una gran força de modelar el futur. El desig és que els generacions més joves ho sàpiguen fer més bé que la nostra i la dels nostres avantpassats, amb respecte als principis de la democràcia....”.

Segur que el seu llegat encara inacabat, i molta feina per fer, servirà per acomplir aquets desitjos.