Adéu 2014, benvingut 2015

Fa pocs dies que hem tancat el 2014.

Segur que ja hem fet lectura dels balanços que se’n han fet. Clars i obscurs, gamma de grisos sortosament que tenyiran els records d’aquest 2014 que ja hem tancat definitivament

I com és obligat es multipliquen exponencialment els balanços del que ha significat l’any, balanços carregats de fets, de noms, d’oportunitats perdudes i de fets constatables com a realitats. Des de totes perspectives es van fent anàlisi del que ha donat de sí aquets ja acabat 2014. I segons la visió de cadascú i del seu biaix ideològic el 2104 pot haver estat positiu o ser un pas més cap el desastre global que prediquen des del catastrofisme permanent. Els diaris porten els corresponents quadernets cronològics del fets més destacats, els editorialistes es capbussen en les significacions d’aquets 2014. I possiblement entre ells no hi ha coincidència en la valoració. En definitiva es tracta de valorar el que ha passat, i veure com això pot influir en el futur, perquè això no s’acaba i el pas del 14 al 15, és un instant, imperceptible però canviem de cicle o almenys ens ho pensem. Però el temps passa lligat d’un  moment a l‘altre i allò que el 2014 no ha acabat de tancar caldrà que el 2015 es segueixi treballant mirant de trobar solucions adequades per anar tancant temes

I certament, ja ho hem, dit clars i obscurs com sempre. Res que no hàgim viscut

Gamma de grisos... que tenyeixen els nostres records.

Tot plegat potser no ha aconseguit acontentar a ningú però també és cert, i podríem coincidir molta gent en que hi ha hagut anys més complicats del que que ja hem acabat.

Però no hi ha dubte que finalment cadascú és qui es fa el seu balanç personal condicionat per les seves pròpies conviccions, vivència, experiències i sentiments. I en definitiva és el que val. I cadascú recordar l’any en funció de les seves variables personals.

I el 2014 ens ha deixat i segurament destacaran en els llibres d’històries l’abdicació del Rei, atrapat entre els pobres animalets de Botswana i les actuacions poc honorables del seu gendre davant el desconeixement de la seva filla. No passarà als llibres però ens ha deixat un retrat de la picaresca ancestral de l’Espanya profunda, el Pequeño Nicolàs i la seva actitud i fets de fotre’s del mort i del qui el vetlla. Més penós han estat el capítols de corrupcions... imputats, Pujol, (fins a set vegades entre pare i fills) Serra, Núñez. Barcenas, Rato, Blesa.. i en la llista de possibles Griñan i Chávez i s’ha salvat pagant i pactant la Caballé i altres que no sabem. El reguitzell exagerat de persones públiques encausades fa trontollar tot el sistema pressionat per un nouvingut com és Podemos, que encara està per descobrir què és, qui és i concretar moltes coses sobre la casta i la caspa però que encapçala el món a vegades irreal, fantasiós i enganyós de les enquestes. I així podríem anar desgranant temes, persones i personatges (ens hem deixat la Pantoja, que aquesta si que ha passat el Nadal a la presó en contraposició als Núñez que amb 38 dies ja han assolit el grau corresponent que nomes obliga a anar dormir a la presó) que han tingut lletres destacades en aquets any que ja ha acabat.
.
Ens quedarà això sí a una bona part de la ciutadania la satisfacció –cap, petita, gran o mitjana- d’haver participat activament en la consulta del 9-N. Ja sabem que era un consulta de ficció sense cap valor determinant però molt important des d’una perspectiva d’afermament col·lectiu, però hi varem participar amb la voluntat de que fos realitat en la propera ocasió i votar això sí, directament no per la via interposada d’unes eleccions, Votar sí o no, blanc o negre. I no ens creiem ni les plebiscitàries ni els succedanis pretesament democràtics.

I malgrat tot plegat, els que vulguem escoltar, els discursos, els balanços dels diaris, els reportatges amb imatges i so el que valdrà serà el que personalment i de manera íntima valorem del 2014 i les seves circumstàncies. Sense presència externa, el que nosaltres sentim serà el que finalment recordarem del 2014, per més esgarips que hi hagi al nostre costat.

I aquest dos mil catorze que s’ha tancat ens ha portat un nou estil de dialèctica a la política catalana: la Conferència. Mas amb solemnitat pròpia d’un president, li contesta Junqueras amb un “micro” enclastat a la galta  en pla predicador, però no es queden enrere ni Iceta, també solemne i Herrera, més tertulià que conferenciant, i Sánchez Camacho ens anuncia ara el gener la seva conferència. En fi, difícil de digerir tot plegat. Un guirigall interessant i també un nou estil que satisfà segurament als propis seguidors però que deixa força indiferents a bona part de la ciutadania que vol paraules, d’acord, però també vol fets, clars, contrastables i certs. I la conferència ha comportat després la baralla soterrada de com seguir procedint. I aquí ja hi entren, enquestes, desitjos, voluntats, realitats, perspectives, disposició, coneixement, recomanacions, ....

I al temps de la conferència exprés l’ha succeït el temps dels discursos i balanços de final d’any de les nostres autoritats. El  Rei i ens va adreçar unes quantes paraules recurrents, més enllà del canvi de cara, de  decorat i d’una lectura més acurada i entenedora poques, cap  novetat, com sempre unes generalitats i ambigüitats que no ens porten enlloc que no obren cap porta a realment fer canvis substancials en alguns aspectes. I el Sr. Rajoy, gairebé exultant, ens explica i ens vol fer creure que el 2014 ha esta l’any del final de la crisi i que ha començat la recuperació. Mentida podrida!. En el seu discurs de balanç de l’any. No ens ha parlat de l’augment de la pobresa encara aquest any i del suport de les entitats d’ajut social, que malgrat la inflació no hagi pujat excessivament s’han rebaixat també els sous de la majoria dels treballadors, tampoc ha augmentat la població activa i per tant hi ah un empobriment col·lectiu i naturalment les aportacions socials inherents a les necessitats socials han disminuït altre cop. Si això és la recuperació  és que el president el govern espanyol està lluny de la realitat i s’ha convertit en un perill públic. Quina sort tindran els pensionistes amb un augment de 2 euros, o el salari mimin de tres euros!. Sembla realment, és, vaja, un balanç del cinisme més antisocial. Si el cap de l’oposició l’ha titllat d’indecent el discurs segurament la majoria el titllarà d’infàmia.

I més encara, entrava al menjador de casa el President Mas que va fer el  seu discurs, no sabem si anava adreçat a la ciutadania en general o estrictament al Sr. Junqueras i a ERC en particular, altre cop el rotllet de la unitat, la fortalesa de quan anem junts, el perill dels adversaris. En fi res tancat tot molt obert i sense cap perspectiva de que es vagin tancant carpetes amb una certa rapidesa.

Temps de discursos, doncs, critiquem i amb tota la raó que el Rei parli de la corrupció i no esmenti la situació de la seva germana i en canvi som condescendents amb el President Mas que parla de corrupció en genèric i ni piu de la situació de qui el va precedir en aquets mateix missatge i avui empaperat.

I la sínia segueix donant tombs sense encara trobar cap sortida positiva a una situació que va cansant a la ciutadania. Certament els jocs tàctics del dos líders, Mas i Junqueras, per més legítim -i en alguns aspectes ben lògic- que sigui comença a semblar una lluita d’egos inflats. Ni les crides constants a la unitat del president ni els  ultimàtums del republicans dient que fins el 15 de gener el President té temps de convocar eleccions abans del debat dels pressupostos (sona a amenaça, oi?) no ajudarà sens dubte a sumar més votants dels del 9-N i que calen per portar el projecte sobiranista a bon port.

En fi els primers dies d’aquesta any serviran per marcar les pautes de com tot plegat -en el procés, clar- es desenvoluparà.

Però mentre s’aclareixen la vida segueix amb els problemes de cada dia i les expectatives potser semblen millors i  per tot plegat cal desitjar que aquest 2015 de veritat tot plegat millori. Que sigui així!