A l'últim revolt de la paraula

L’estiu del 2013 vaig llegir per primera vegada el recull de poemes El corriol de les paraules, d’Isabel Oliva (Girona, 1924). Aleshores no sabia que aquest recull era obra d’aquesta poeta gironina de la qual he parlat en altres ocasions, ja que la lectura la vaig fer en qualitat de jurat del premi de poesia Miquel Arimany. El seu treball, que va resultar el treball guanyador, es va publicar juntament amb sis reculls més en el volum titulat precisament El corriol de les paraules (La Busca edicions).

El títol ha estat provisional, ja que ara Isabel Oliva acaba de publicar aquest recull de poemes amb un títol més cenyit al fil conductor del llibre, que ha ampliat amb alguns poemes més: A l’últim revolt de la paraula (Curbet Edicions). La publicació s’acompanya d’un pròleg de la també poeta Rosa Font, que posa en antecedents el futur lector d’un llibre que manifesta amb rotunditat la maduresa poètica d’Isabel Oliva.

‘Quan escrivim, descobrim’, escriu Rosa Font a l’inici del pròleg que encapçala A l´ultim revolt de la paraula. Certament la paraula desbrossa de noses el camí del pensament, la paraula fa diàfanes, comprensibles a través del llenguatge, les imatges del pensament. La paraula il.lumina les imatges alhora que els dóna encontorn. Els poetes acostumen a pensar amb imatges. D’aquí ve que una imatge, o el record d’una imatge, dispari l’escriptura d’un poema, com és el cas, per exemple, del poema La primera estilogràfica, que Isabel Oliva dedica al seu professor de llatí (quan el llatí encara era a les escoles!) Joaquim Florit.

Isabel Oliva, que va estudiar magisteri i música, va començar a escriure d’una forma continuada farà uns quinze anys. Des d’aleshores ha fet un llarg recorregut en l’àmbit de l’escriptura poètica, publicant llibres i guanyant premis destacats. Vocació tardana? No ho crec. En tot cas, vocació ajornada perquè el talent ja hi era. Perquè des del primer llibre de poemes Laberint de Dédal (1999) fins aquest darrer A l’últim revolt de la paraula, la veu d’Isabel Oliva no ha canviat, simplement s’ha fet més sàvia.

Des de la talaia dels seus anys, els poemes d’Isabel Oliva presentitzen els records amb una serena joia de viure. Per a Isabel Oliva no hi ha res banal, tot té significat. I és que la mirada de la poeta estira els objectes i els paisatges vitals cap a una llum nova, com quan l’autora se situa en aquell moment de tallar els fulls d’un llibre, descloure els plecs infòlio, / descobrir l’escriptura impenetrable/ com un cor tancat, / sentir el soroll de la fulla d’acer tallant les pàgines / i penetrar el misteri inconegut de les paraules.

La paraula pren sentit a mesura que l’anem descobrint, desvetllant, com quan s’obre una capsa de música i sona una cançó de la nostra infantesa; o com quan som a la vista d’un bodegó de Cézanne i contemplem l’eucaristia que s’hi representa; o com quan ens sentim atrets pel gest de solitud de les dones de les pintures d’Edward Hopper, com aquella dona la qual els seus ulls no miren les pàgines / no llegeix, / la seva mirada es perd en el buit.

Aquesta és l’aventura intel.lectual, però també sensible, que li espera al lector de A l’últim revolt de la paraula, just en aquell lloc del sender que ens porta al seu sentit últim. Aquesta és l’aventura o recerca que va emprendre Isabel Oliva en el moment d’escriure els seus poemes, aventura que la va impulsar a immergir-se en el misteri inconegut de les paraules per tal de fer-les vives, com volia Joan Maragall.