Tots som Charli

L’atemptat a la revista satírica Charlie Hebdo ha estat brutal, la revista apareguda a l’any 1969 i que va ser una revista que va néixer a rel de la prohibició d’un altra capçalera, revista era una avantguarda de la dimensió més llibertària del moviment del maig del 68 i està considerada una publicació de caràcter irrespectuosa i alguns la qualifiquen d’antireligiosa però en tot cas de totes les religions. L’atemptat ha causat una profunda impressió i un impacte mundial. La fredor, la disposició, la tranquil·litat amb que el parell de terroristes disparaven i remataven a un gendarme ja abatut són realment impactants, però més enllà de les imatges i les fotografies que hem pogut veure el que és més impactant és que l’atemptat va directament al cor dels sistema democràtic: la llibertat d’expressió.

I més enllà de que ens pugui agradar o no el que publicava la revista, que ho podríem considerar abusiu, excessivament mordaç, i fins i tot en alguns moments irrespectuós no deixa de ser en el fons una expressió crítica d’uns sentiments i alhora també una mostra d’una llibertat d’expressió que està modulada per les lleis però mai ho pot ser per les bales i la venjança per unes il·lustracions que hom pot considerar irrespectuoses per la religió.

La separació de la religió de l’estat és una de les característiques fonamentals de bona part dels sistemes democràtics europeus, la laïcitat republicana és un dels valors més defensats a França i per tant l’atemptat contra les revistes en el fons i en la forma atemptarà contra el sistema democràtic. Democràcia que, malgrat aquestes duríssimes situacions, no perdrà la batalla contra el fanatisme, la intolerància i la mort com a sistema de silenciar a les opinions per més extremades que s’expressin. Així ho manifestava el sociòleg francès Michel Wieviorka en un anàlisi de feta pel diari La Vanguardia: Para quienes han podido identificarse con esta historia, lejana o más próxima, la emoción ha alcanzado su máxima expresión. Para otros, no menos indignados, lo que se ha puesto en tela de juicio ha sido la libertad de prensa y, por tanto, la libertad de opinión y de expresión y, tras ellas, la república y sus valores fundamentales. En este caso, el carácter anarquizante y hostil contra cualquier forma de religiosidad queda olvidado o borrado: resulta posible haber detestado en el pasado las posturas adoptadas por Charlie Hebdo, haber parecido que daba prueba de mal gusto, que era inútilmente, incluso peligrosamente, provocador: esto no justifica la matanza, intensamente denunciada.

És evident que un cop superat l’impacte inicial hom es pregunta quines són les raons que porten a tals bogeries. Per una banda hi ha qui parla del fracàs de les polítiques del que podríem anomenar integració social al sistema de França de les segones i terceres generacions de pares immigrants, altres parlen de les condicions en que viuen la majoria d’aquets població a les anomenades “banlieues” que han esclatat violentament en diverses ocasions i són un bon lloc pel reclutament de joves que sense cap mena de futur cerquen en la fanatització religiosa i en el fonamentalisme islamista una sortida que els doni una certa identitat i que els pot arribar a donar una certa possibilitat de sortir de la misèria cultural i social en que estan abocats de quedar-se en aquestes “banlieues” empobrides i envilides per una manca evident de programes de treball social i d’inserció en el mon laboral. El mateix Wievorka ho deixa clar en el seu anàlisi ja esmentat: La crisis de las banlieues, iniciada a finales de los años setenta, no ha dejado de agravarse y muchos barrios populares van a la deriva, abandonados por las instituciones de la República, y oscilan entre la violencia de la agitación y la delincuencia organizada, sobre todo en torno a la droga, mientras que el único lugar dotado de sentido tiende a ser la religión y, más concretamente, el islam.”

Ara fa quinze anys i encara deu les banlieues s’omplien de cotxes cremats cada nit, els centres socials i les escoles massacrades per col·lectius que sentint-se marginats, sense cap mena de futur, explicitaven el seu descontent destruint els equipaments que representaven l’estat que els oblidava i ignorava. Enrolar-se sota una bandera, la d’un islamisme radical, els oferia un futur i els podia convertir en herois. Allà es va començar a plantar la llavor del fanatisme posterior.

Sigui com sigui avui trobem a França en estat de xoc i amb una reacció solidaria mundial extraordinària. Les xarxes socials bullen amb missatges de suport als periodistes, les portades dels principals diaris són recurrents en reproduir la portada de la revista atacada i els supervivents de la redacció, en un exemple de valentia, anuncien la sortida de la revista amb una tirada d’un milió d’exemplars. Res els farà callar

Com deia el director,Charb, mort en l’atemptat, “prefereixo morir dempeus que morir agenollat”, ara els seus   companys altre cop dempeus, com a homenatge faran sortir la revista Charlie Hebdo amb una mostra diàfana de que el terror no ha vençut la paraula i tornar a ser, amb dolor i potser ràbia, altre cop al carrer per lluitar contra la violència amb el que saben fer, crítica irònica, sàtira cruel però que en el fons, per més que cogui en ocasions, ens dolguin o no ens agradin, ajuden a tirar endavant i a aprofundir la democràcia.

La mort d’aquets periodistes és doncs un atac al sistema democràtic d’Europa, la premsa en el nostre món occidental ha tingut sempre un paper important en la consolidació i defensa de la democràcia, en la formació de l’opinió i naturalment a generar la informació necessària perquè des del coneixement es pugui crear opinió i forjar formació. Atacar la premsa ha estat sempre el recurs dels que no són capaços de respondre amb les idees, dels que no saben confrontar la paraula i usar racionalment l‘argument raonat. I aquest que tenen la premsa en el punt de mira, no només són els fanàtics islamistes, sinó que també hem tingut tràgics exemples de la com l’extrema dreta feixista ha actuat contra revistes humorístiques al nostre país. Al terrorisme possiblement no cal posar-hi qualificatius, la mateixa idea destructora, el mateix fanatisme fonamentat en la religió o en idees totalitàries porta a usar la violència indiscriminada, l’assassinat  fred, la destrucció col·lectiva com l’únic mitjà d’aquells que ja no tenen arguments i han fet de la seva paraula obcecació i odi com l’única manera de relacionar-se amb el món.

I és evident que cal condemnar, que cal ser solidaris, que cal defensar amb tota la força possible la democràcia, la llibertat d’expressió encara que a vegades en es voregin el límits del que nosaltres creiem acceptable. Cal  defensar el model de convivència que ha funcionat prou bé, cal seguir treballant perquè ningú quedi exclòs de la societat, anar a l'arrel dels problemes que avui trenquen la cohesió social i fan de la diferència un enfrontament inútils socialment. I naturalment en moments en que la indefensió, la impotència i la ràbia pel que ha passat aquests dies a Paris no potser una excusa per carregar contra tots els musulmans que conviuen amb nosaltres.

Cal de totes, totes evitar l’islamofòbia i fer el joc als populismes. I aquest dies ja prou vivim situacions que res tenen a veure amb al defensa de les llibertats i de la democràcia. Té tota la raó el escriptor Thaar Ben Jellou quan afirma en l’article “No es buen momento para ser musulmán en Francia” desprès de l’atemptat contra la revista Charlie Hebdo: “Una vez más se hablará del islam. Sí, estos asesinos gritaron "Alá u Akbar". Fue una especie de firma de su crimen. Pero en ninguna parte se dice que haya que asesinar a las personas que no piensan como tú.

El rector de la mezquita de París, obviamente, condenó este acto de barbarie. Los musulmanes franceses se mostraron horrorizados. ¿Qué hacer? Habría una solución, pero requeriría que Francia trabajara codo con codo con los musulmanes que viven en su territorio reconociéndolos, considerándolos como ciudadanos de pleno derecho, mediante su integración en sus valores republicanos. Porque este acto criminal es un ataque contra el islam y los musulmanes que viven en paz en Europa.

Pero antes de eso, hay que recordar que en estos días parecía que se había abierto la veda contra el islam y los musulmanes, estigmatizados todo el tiempo, señalados con el dedo cada vez que una cierta Francia pierde la confianza o se entrega a buscar chivos expiatorios para explicar la crisis moral y el miedo del mañana. Había en el aire algo malo, malsano, rumores y estados de ánimo en que el racismo se rezuma en las páginas de libros que han tenido bastante eco”.

Contra el terrorisme més llibertat , més democràcia i més tolerància. No cedir als populismes xenòfobs que vincula el terrorisme amb la immigració.
Contra el terror defensar més les llibertats, contra el fanatisme la tolerància, contra l’ús interessat de la fanatització religiosa més llibertat d’expressió i més atenció a la diversitat i respecte a la diferència en el marc de la nostra legislació.
 
Tothom és i cal que sigui  benvingut, però aquí hi ha un usos i costums i unes lleis, ens regim per unes normes de relació social i democràtica que cal respectar, valorar i defensar. Hem de seguir lluitant per defensar la nostra manera d’entendre el món i les relacions entre les persones i en això la premsa ha tingut, té i tindrà sempre un paper fonamental.

Un dels objectius fundacionals de la revista Charlie Hebdo són l’antiracisme i la passió pes éssers humans, doncs això. Seguim els objectius fonamentals de la revista .

I sí,malgrat la revista pugui agradar més o menys, avui tots som Charli.