Tantes incògnites encara....

Una de les paraules més repetides del MHP Mas en la seva compareixença del dia 14 de gener va ser “unitat”, i  precisava de que s’havia refet la unitat trencada en els darrers mesos.

Unitat amb qui?

Entre les veus que van opinar i discrepar al respecte del pacte vaig escoltar a Dolors Camats que deia que més que unitat el que s’havia produït era la revifalla del pacte de governabilitat subscrit al principi de legislatura entre Mas i Junqueras.

I em sento mot més prop de les Camats que no pas de Mas pel que fa al significat de l’acord que van aconseguir.
Perquè la unitat requeriria que en la foto hi haguessin almenys els mateixos que van retratar-se quan al desembre del 2013 es va pactar la pregunta de la consulta i en altres moments.

Hi faltava gent a l’acord del Palau.

Avui hi ha un acord parcial entre dues forces polítiques i dues entitats de les que formen el lobby sobiranista però no és ni de bon tros un acord de país com es vol fer veure.

El país és molt més plural sortosament que el que representen -i representem molt, ERC i CiU- però hi ha fins i tot en el ventall sobiranista més opcions, que ara segons diuen intentaran incorporar-les al full de ruta i amb els punts de confluència programàtica. Deu n’hi do.

En aquest sentit les diverses opinions escoltades en els darrers dies de que el pacte és la continuïtat de l’acord de governabilitat té una certa credibilitat sobretot perquè ens situa altre cop en un termini d’incerteses i desgovern.

Tota la seqüència d’aquets dies comença amb una triomfal roda de premsa del President Mas en la que ens pinta un país de color de rosa, una meravella gairebé insuperable, potser ja la Itaca somiada. Fa una compareixença per explicar la meitat de la legislatura i gairebé supera a la compareixença de Rajoy, allunyat de la realitat –suposem que volgudament- i amb un to triomfalista i amb clares dosis d’amnèsia política perquè més enllà del recurrent discurs del final de crisi poca cosa més. Oblida naturalment algunes de les situacions que viu el país i algunes de les mesures que eren “estrella” de la legislatura i que avui no estan ni a les beceroles. Alguns exemples:

Hi havia la promesa que en el mandat actual de Mas l’atur es reduiria a la meitat per un impuls decidit de combatre’l. No s’ha estructurat encara el Servei Català d’ocupació.

Havia promès que es revisaria la renda mínima d’inserció social. Això no deu importar.

Havia promès que tindríem llei electoral que avui és encara descompensada respecte a la màxima democràtica  d’una persona un vot.

Havia promès que es faria la divisió territorial del País.

S’havia compromès a elaborar un contracte programa que vinculi la futura recuperació dels ingressos globals de la Generalitat a la recuperació de la despesa i la inversió pública destinades a impulsar el creixement econòmic i unes polítiques socials més justes.

S’havia compromès a Impulsar un Pacte Nacional contra la Pobresa i l’Exclusió Social.

S’havia compromès a Impulsar, en el marc de la legislació catalana, la millora de la regulació dels productes financers i de la dació en pagament.

S’havia compromès a potenciar un fons i un servei de rescat de famílies, potenciar la mediació entre entitats financeres i famílies en els processos de desnonaments i la disposició d’una xarxa de pisos d’emergència.

S’havia compromès a garantir que tota la ciutadania tingui dret i accés a l’assistència sanitària pública.

S’havia compromès a desplegar de manera efectiva el Pla de suport a la família 2012-2016, perquè és una institució bàsica de la nostra societat.

S’havia compromès a desenvolupar un pacte intergeneracional que garanteixi la presència de persones grans en els diversos àmbits de la societat.

S’havia compromès a Promoure el Pacte per la infància a Catalunya, amb especial atenció a les mesures de lluita contra la pobresa infantil.

S’havia compromès........

Segurament s’ha avançat en el procés nacional però per la feina del govern sinó per la decisió en la major part de la ciutadania. Perquè si hem de parlar de les tan reiterades “estructures d’estat” haurem de concloure que el més calent és a l’aigüera però, alerta!. Ara sí, ara, en vuit mesos, ho farem tot i a més ho farem bé. Lamentant-t’ho molt em sembla que  tot plegat grinyola una mica.
  
Però si el balanç de l’acció del govern de l’any, malgrat tota la retòrica que hi ha posat el President, és objectivament poc sòlid tampoc la tasca legislativa del Parlament no ha estat massa galdosa perquè tampoc és que hagi avançat en aquells temes que tenia encarregat com és la Llei Electoral o algunes comissions d’investigació.

Certament el balanç ciutadà potser és més interessant.

I potser el 9-N, prou  reconfortant en si mateix, ens ha compensat de les greus mancances en la política que requereix un país modern i que vol saber cap on va.

Escoltar ara a Mas que el seu és el govern que ha adoptat les polítiques socials més importants de la història fa pensar el grau elevat de cinisme que en aquests moments envolten el discurs del president.

Però poc temps ha durat el possible debat del balanç perquè arriba el gran moment que se suposa esperat pel país -cal dir que l’entrevista estel·lar a Mas a la “nostra” va tenir menys audiència, també a Catalunya que el rotllo del Gran Hermano Vip. Paradoxes del destí o un afartament general del “prucés”, bé, de tot el vodevil entre els actors principals però també entre els secundaris-.

El pacte aconseguit sembla que “in extremis” entre Mas i Junqueras i el lobby sobiranista sembla més un pacte de salvació dels partits i les figures de Mas i Junqueras que no pas un pacte de país, per ser així hi manca molta, massa gent.

Però sobre pactes s’han dit sempre moltes coses. Entre el ventall d’opinions n’hi ha dues de generalitzades, hi ha qui diu que els pactes es fan per trencar-se, per no complir-se i altres afirmen que els pactes bons són aquells en els que no hi guanya ningú. Acceptant aquesta segona opinió –en vuit mesos veurem si la primera pot arribar a emergir altre cop- dels que diuen que ningú hi guanya com a bona, diríem que no segur que no hi guanyi ningú.

Sentint-me partícip de l’opinió que això es una reformulació del pacte de governabilitat de moment es bo pels dos partits que necessiten temps per perfilar les estratègies. Però si això, el pacte, és valorés com en un aconteixement esportiu hi ha  un resultat, i crec que aquest es clarament a favor de Mas. Guanya temps important per intentar millorar el seu balanç programàtic, guanya la possibilitat de modular i millorar el seu paper i guanya sobretot crec que prestigi i refer la seva imatge entre el seus després de no haver pogut fer la seva gran aposta que era la llista del president. I guanya segurament temps per fer factible la possibilitat d’intentar desmarcar i desvincular el seu partit de la corrupció i del cas Pujol i alhora té una prorroga imprescindible i necessària per veure com reformula la coalició amb Unió, que també pot acabar esdevenint un cert conflicte. Així doncs Mas guanya aconseguint traslladar la prorroga de legislatura uns quants mesos. Allò que en rugbi s’anomena xut a seguir jugada que pot ser defensiva o ofensiva depenent del posicionament global de l’equip.... ja veurem com acaba essent.

El pacte, més enllà del perquè acabi servint de veritat a la consecució de la sobirania que està per veure té, això sí, un efecte balsàmic

Ara el pressupost es negocia i ja sembla que es pot aprovar, després d’haver-ne dit pestes ara sembla que miraculosament és possible tirar-lo endavant

La dita societat civil que pressionava i amenaçava amb gran mobilitzacions (després del fracàs evident de la cassolada que havien convocat) si no hi havia eleccions abans de les municipals, ara estant contentes, perquè? No ho expliquen, però, bé, tampoc hi havia explicacions clares per tanta pressió per fer eleccions. Aquells benintencionats que cridaven a Girona, rebent a Mas, eleccions o dimissió, entenen que fer eleccions al setembre ja val?

Moltes incògnites encara per aclarir, i moltes segures tempestes per superar, però almenys Mas ens ha desvetllat –Junqueras es fa el boig en aquets tema-  la incògnita de pactes, ara ja sabem que després de les municipals CiU i ERC traslladaran l’acord d’ara als ajuntaments, a on es pugui sumar per governar després de les municipals.

Aquesta afirmació anuncia ja des d’avui que hi ha una certa disposició a generar fronts sobiranistes en aquells municipis en que sols ERC i CiU no obtinguin majories. Caldrà veure però si això és acceptat directament pels que han d’arribar a acords a les ciutat i pobles on les situacions són diverses i complexes a vegades. De tota manera també aclareix, almenys a mi, a qui no he de votar si en algun moments tingués dubtes –que els tinc- a l’hora de mostrar les meves preferències d’elecció a els municipals.

Vuits mesos doncs que per seguir amb aquesta mena d’estira i arronsa o vuit mesos carregats de feina i resultats i de suma de voluntats. Aquesta és la qüestió. Qüestió carregada de moltes i moltes incògnites encara més enllà dels somriures, un pèl forçats, em sembla- del passat dimecres.