Més de dos cents anys ens contemplen

“Acostumbrábase en aquellos tiempos, cuando había mascaras (prohibides a la ciutat per Carlos II) de componerse varias cuadrillas, algunas con ideas e gusto, acompañándolas su más o menos música a proporción de lo que tenían para gastar, y seguía muchas veces, a lo que se encontraban con otra cuadrilla, moverse entre ellos una guerra de confites, que se las pagaban tan frecuentemente  como podían, saliendo a veces las mujeres, donde regularmente se dirigían los tiros bastante maltratadas de la refriega ............ se gastan aún muchas arrobas de confites, echándose con abundancia entre unos y otros: asegurándome que años ha habido que han gastado mucho más allá de 100 arrobas de ellos, rompiéndose varias vidrieras de algunas casa..........

Siendo tal la locura que tienen sus gentes para ello, que casi podemos decir sácanla del vientre de sus madres, pues me contaron que unos cuantos niños de 9 a 10 años, que se encuentran a fuera para estudiar sus primeras letras, hicieron este año provisión de confites que iban echando a cuantos se les ponían delante, con pasmosa admiración de todo aquel Pueblo.....

Això escriu el noble Francesc de Papiol en la resposta, a instàncies de l’Ajuntament de la ciutat, al Qüestionari Zamora (1) de l’any 1790 a la pregunta del mateix qüestionari sobre “diversiones públicas“.

“Pocas poblaciones, y acaso ninguna de su clase, se encontrarán que celebren esta bulliciosa temporada con la animación, variedad y buen gusto que la hermosa población que nos ocupa,, y solo en Italia y sobretodo en la romántica Venecia podríamos hallar rivales dignas de luchas con ella en este acaso.
En efecto el reinado del festivo y extraño personaje que periódicamente muere y resucita, se celebra de un modo que la pluma se quedó corta en expresar. Preséntanse en aquellos días escena animadísimas y fantásticas en que la cabeza se aturde, se halla no como poseído de un vértigo, y arrastrado, por mas puesto que a ello tenga el carácter, a tomar parte en la general algazara, a olvidar por unos momentos cada cual su posición, a igualarse todos, distinguirse solo en mover zamba, bullicio y batahola....”

Amb aquesta declaració de fervor vilanoví comenta el capítol dedicat al Carnaval i als seus actes que es pot llegir a Misterios de Villanueva (2) escrit per Pers i Ricart  i Creus i Corominas publicat el 1851 i que tenen la lucidesa i el decòrum de no esmentar el carnaval de la vila d’aquí al costat per fer comparacions impossibles.

Aquestes dues cites serveixen per demostrar que venim de lluny, que la festa de Carnaval sempre ha tingut rellevància a la nostra ciutat, gairebé, amb una mica d’exageració podríem afirmar que el Carnaval és un element constituent de la nostra identitat col·lectiva.  

Algunes de les qüestions que aquí, en aquests textos històrics, s’exposen segueixen essent avui un element de la festa. Ara potser no es trenquen vidres però sí alguns que altres retrovisors, encara queden, alguns elements que no entenen part de la festa, i també és cert que la festa ens iguala a tots i ara ja  estem immersos plenament en el Carnaval. La festa més genuïna de la nostra ciutat. Festa que sempre hem tingut la sensació de que està en crisi permanent, que cal sempre re-discutir alguns dels seus aspectes, que cal sempre tenir una certa discussió sobre els elements, només cal fer una ullada per la bibliografia actual o pretèrita o recordar les cícliques conclusions fruit de disquisicions, discussions i debats més o menys organitzats, més o menys dirigits. Possiblement aquest tema de la crisi no sigui res més que el natural pas del temps i la referència que cada generació tenim del Carnaval que ja ha passat i del que vivim amb un quants anys més al damunt.

Que ara volen que torni a haver-hi una certa sàtira local com abans, doncs endavant

Que cal resituar, potenciar i ressuscitar el Vidalot, doncs a tota marxa i sense parar.

Que hi haurà dos moixons foguers?. Fantàstic plomes per tothom

Que es llença el missatge contradient la història i el que sempre havíem dit de que “ No tort s’hi val” doncs parlem-ne

Que primer farem els sermó i després L’Arribo (potser haurem de trobar alguna altre denominació per l‘acte), doncs cap problema cal que s’innovi si més no perquè es pugui criticar a tor i a dret si la cosa no va prou fina.

Que tornarem a procurar que la nit dels mascarots recuperi la lluentor d’altres èpoques , doncs ,som-hi que no ha estat res....

I així podríem anar fent un ample llistat de totes aquelles coses que no ens acaben d’agradar i voldríem modificar, canviar, o fins i tot els més agosarats parlen de suprimir.

Els que, per qüestió d’edat, -no pas per voluntat pròpia- varem viure, veure, treballar i divertir-nos amb el renaixement del carnaval dels anys setanta, els que generacionalment vam ser protagonistes del ressorgiment del Carnaval en tota la seva esplendorositat de després de la guerra, vam viure del mite fantàstic del Carnaval d’antany. Trencàvem el llarg silenci sobre un carnaval que de fet ja es feia però li donàvem una presència pública notòria aquí i a la resta del país. El carrer tornava a ser del Rei, en contra del que proclamaven alguns ministres com Fraga, “la calle es mia”.  Doncs no a Vilanova, per un dies, de manera acomodatícia, i amb voluntat ordenadament transgressora era del Rei Carnestoltes i els seus, més o menys arrauxats, súbdits. Ara potser vivim encara presoners, en part, d’aquesta mitificació que ens l’havíem posat en el nostre imaginari, que l’havíem descrit  com el model ideal i idíl·lic del Carnaval i en canvi ens costa d’acceptar les noves formes, els canvis obligats pels temps que vivim i per la voluntat de les generacions que espitgen per tenir el seu lloc en la festa i la gresca carnavalesca.  Sí ,ens ho vam creure i amb el pas dels anys també hem vist com el mite queia, com el nostre  l’imaginari es desdibuixava amb noves interpretacions i relectures de la festa tant vàlides com els que havíem fet nosaltres.

Ens havíem cregut que fèiem una guerra ben dolça amb la merengada i tot d’una ens vam adonar que la realitat és dura i que en l’amor i en la guerra tot s’hi val quan t’esclafen amb duresa i traïdoria un ou a la cara o sense afaitar-te et deixen ben ensabonat. Els saberuts han hagut de fer mans i mànigues per reconduir una situació que podia acabar essent vandàlica. Fins i tot l’autoritat competent emet el “band dels ous” reconvenint algunes conductes. Ben fet!

Crèiem i ens emmirallàvem en uns sermons de brodat fi, d’una intel·ligència insinuadora aplicable a molta gent, del verb fluït de la ironia i hàbilment combinat que aixeca el somriure de complicitat, de la sibil·lina crítica emmascarada de conya i ens hem trobat masses vegades amb la línia gruixuda de la desqualificació personal, amb una prosa carregada de bilis i mal gust, amb la grolleria com a paradigma de la riota fàcil, i diguem-ho clar amb un transfons de les posicions més reaccionaries que homes pugui pensar. Clar que vivim el temps de la impunitat en  l’anònim internet. De l’insult directe a les xarxes socials que s’han convertit en masses ocasions en xarxes desqualificadores amb gratuïtat, amb anonimat i amb covardia que permet desqualificar a qui sigui, com sigui sense cap responsabilitat. Som en temps de “grans hermanos VIP” i  salses roses que han generat un discurs banal que ens perjudica  el rerefons de la festa que s’havia forjat sobre la literatura i no sobre la acumulació de paraules. Però són els temps i cal viure el present i es present es viu sense que el passat sigui ni referent ni element a tenir en compte. L’espectacle amaga el discurs, potser ja és això, la visió efímera i la paraules embolicada amb l’impacte visual.

Apostàvem, amb criteris de sostenibilitat, responsabilitat ecològica i vilanovisme pel mascarot confeccionat amb quatre drapots per reciclar contra al disfressa adotzenada i vivíem la nit sense parar i empipant al personal amb el  “no em coneixes......”, amb veu de falset i hem aconseguit amb el temps buidar la rambla de “guiris” però no ens en acabem de sortir, aquell “vilanovisme militant” que omplia la rambla el dissabte o el dimarts a la nit ara es reclou a casa farts de trobar només simulacres barats dels Carnavals d’exhibició d’arreu (que segurament no tenen res de dolent) o pitjar encara el vòmit de la festa. No volíem parlar de rua i desfilades i les acabem fent sense cap mena de rubor..... Però, la reflexió de sempre i recurrent ¿Hi ha avui diferència entre Carnaval i la vida quotidiana? ¿No és un autèntic carnaval sentir, veure i viure algunes situacions de la mateixa vida personal i col·lectiva que suposen la més tràgica mascarada?. Ens posem la màscara els dies assenyalats i la targeta black a la butxaca?, o la portem sempre?.

Es va construir un discurs festiu basat en un calendari que potser ja no era l’existent, potser vam veure un miratge que ha distorsionat la realitat de la quotidianitat que a la fi és a on es fonamenta la festa i a on es viu amb més o menys intensitat, amb més o menys autenticitat, amb més o menys voluntat d’incorporar els aspectes nous, cada cop més i més diversos del seu entorn. Tot plegat amb una tossuderia envejable de la gent que ho organitza cada any i ho fa amb intentant combinar allò que encara perdura del passat i cercant nous elements que amb el temps constituiran noves referències que duraran el temps que ens sorgeixen d’altres que els apartin. Cercant el millor possible en una disbauxa carnavalesca molt més guiada i molt més constrenyida  -sempre ha estat així i qui ho negui li cauran les dents o li creixerà el nas- del que volem i diem.

I ens capficarem en alambinades discussions sobre al puritat en la vestimenta, pantalons de texà per la comparsa? No. Mai!. Sabatilles vambes? Ni parlar-ne. I els clavells a quina banda? De quins clors? I la faixa a on ha de penjar? i el mantó és de la xina (vull dir dels basars xinesos) o comprat a Tenerife per la iaia en una viatge de l’IMSERSO....

Ens havíem llençat al carrer fent apostolat, convençuts i conversos d’allò tant vilanoví de per “Carnaval tot s’hi val”. Ara cal posar-hi més seny potser que rauxa. Potser la rauxa ja no és com l’enteníem en aquells carnavals viscuts, ara el lema que institucionalment proclamen “Per Carnaval no tot s’hi val. Gaudeix la festa amb responsabilitat” com diu el cartell que ha guanyat el Concurs del Cartell de prevenció Carnaval 2015, ostí tu! Qui havia de dir que arribaríem fins aquí. Deu haver costat déu i ajut

I tot plegat què?. Haurem de dir-nos a nosaltres mateixos que la festa s’adapta a la vivència d’ara, al temps actual, al que demandes a avui els mateixos protagonistes de les festes perquè la festa és el reflex de la manera de viure de la societat, d’entendre la mateixa vida o el mateix temor a la mort, de socialitzar les relacions, d’ús i abús del l’espai públic, amb la seva complexitat, amb els xocs cultural diversos, amb les seves pors, amb els seus canvis que es produeixen i potser el que cal és deixar-nos de nostàlgies i masses reflexions i en sentir el crit de.

Comparsers, comparseres la plaça és vostra.!! S’amura acabat el debat Fruir al màxim. Defugir cabòries i elucubracions que no interessen a gairebé ningú, “Carpe diem” que dirien els clàssics i el demés ja ho deixarem per la resta de l’any.

Ja encetarem noves polèmiques sobre si ho fem bé o es podria millorar

Carnaval, carnaval..que duri!!.

Més de dos cents anys ens contemplen i ja en tenim els ....pelats!!

(1) Resposta de Francesc Papiol al Qüestionari Zamora. Vilanova i la Geltrú 1790. Introducció i Transcripció a cura de Joan Oriols Carbonell. Editat per l’Ajuntament de  Vilanova i la Geltrú i el Centre d’Estudis de la Biblioteca Museu Balaguer. 1990.

(2) Los Misterios de Villanueva. Descripció e historia de sus monumentos usos y costumbres de Josep Pers i Ricard y Teodoro Creus i Corominas 1851. Edició amb acotaciones de A, Ferrer y Soler , xilografás originales de R. Vives  Sabaté. Edición de 1947