Consciència ecològica

Acaba de publicar-se un llibre sobre la consciència ecològica, que, cada dia que passa, es fa més necessari incorporar en les decisions individuals, socials i polítiques que afecten la salut i la pervivència del nostre planeta: Heterodoxos europeus. 25 biografies de la consciència ecològica del segle XX (Pagès editors). L’autor és Xavier Garcia i Pujades (Vilanova i la Geltrú, 1950). Aquest periodista, assagista i biògraf que des del 1976 al 1992 va ser redactor de l’Avui, entre d’altres aventures intel.lectuals l’any 1977 va cofundar el Col.lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya. Així, doncs, som davant d’algú que a través de la paraula, però també a través de l’acció, ha perseverat en el que ell, recordant Luther King, en diu ‘el seu somni’.

I quin és, aquest somni? La manifestació sensible d’un pensament ecosòfic generalitzat; més encara: d’una actitud d’estima i de respecte pel nostre hàbitat, tal com he cregut entendre després de llegir els retrats i les entrevistes que Xavier Garcia fa a aquests heterodoxos europeus (tot i que hi ha gent d’altres continents, com l’egipci Samir Amin o el brasiler José Antônio Lutzenberger).

Un dels entrevistats, Raimon Panikkar, a qui Xavier Garcia va conèixer de ben a prop, precisament és autor d’un assaig titulat Ecosofia: la nuova saggezza per una spiritualità della terra (Cittadella Editrice – Asís 1993), i que l’editorial San Pablo va publicar el 1994. Pannikar, com acostumava, parla d’una nova antropologia i fins i tot d’una mística de l’existència. De manera resumida podem dir que l’ecosofia plantejada pel filòsof és la recuperació d’una saviesa, d’una manera d’habitar el planeta humanitzada, que reintegra la dimensió humana i la còsmica.

Al fil d’aquesta consciència integradora, em ve a la memòria un missioner, Alberto Rouillé Tamayo, que deia que plantar un arbre és una bona manera de reconciliar-se amb Déu, però també amb la terra que ens alimenta. Rouillé Tamayo insistia al periodista que li feia l’entrevista: Si-us-plau, posi el meu cognom matern, no em sembla bé que ens oblidem de qui ens va dur en el seu ventre i ens coneix tan bé.

Sí, la mare és sàvia de la vida i la terra també. Una altra cosa és que l’escoltem. Però hi ha qui escolta, qui, com els indis, posa l’orella en terra per sentir el seu batec. Aquesta escolta del respir de la terra, convertida en una dissidència del establishment imperant, és clar, té les seves arrels en personatges tan controvertits com artista William Blake, flagell de tirans, segons la biografia de Judy Cox. Blake va desconfiar del progrès, entès com una substitució de l’home per la màquina. Aquí hem tingut homes d’aquesta mateixa raça com l’Esteve Albert, pioner de l’acció pagès-poeta-ecologista, el qual, com escriu Garcia, davant  d’un territori de muntanya que ‘ha estat víctima innocent i ignorada del catastròfic despoblament’, considerava una prioritat nacional el seu repoblament. Ningú com la gent de pagès per treballar el territori sense malmetre’l, de tenir cura dels boscos, de la salut de l’aigua, de conèixer els cicles de la naturalesa i respectar-los.

En les trajectòries d’aquests 25 heterodoxos, entre els quals he trobat a faltar alguna representant de l’ecofeminisme, per exemple, s’observa que l’establishment al qual fer front és global, i que l’actitud ecològica integral, no només material i de preservació, és encara una actitud revolucionària. Va dir Panikkar en aquest sentit: L’ecologia ha de ser presa d’una manera més radical, no només acontentant-nos en practicar el reciclatge de residus o una explotació més tova. És la nostra actitud envers la terra la que ha de canviar radicalment.

És evident que una actitud materialista –i en això coincideixen tant les ideologies de dretes com les d’esquerres, per dir-ho en termes antics- no ens portarà al somni de Xavier Garcia: una manera més equilibrada i harmònica de ser al món, no depradant-lo amb ferotgia i aniquilant-ne els recursos de forma suïcida. Tal com estan les coses, sembla que amb responsabilitat caldria prendre una postura decidida i, com volia Gandhi, esdevenir agents de transformació. Llegir les biografies d’aquests 25 abanderats ajuda a prendre consciència ecològica, el primer pas per adquirir la saviesa de l’habitar humà, o ecosofia.