La terra per qui la treballa.....

Fou en Maximilià Thous Llorens escriptor i polític valencià qui en traduir el cant de la Internacional plasmà aquest magnífic vers d’una èpica gairebé heroica, aquest desig tan humà i universal i una veritat que poques vegades s’acompleix.

Obrers, llauradors, la batalla
ha començat i finirà,
la terra és per qui la treballa
qui no treballe morirà

Ve a tomb parlar-ne perquè aquesta setmana s’ha invocat aquest vers per justificar que un cap de grup parlamentari no anés a interpel·lar al President Mas en la seva compareixença a la comissió d’investigació  del frau i el cas Pujol, que, pel que sembla ha estat reduïda al Cas Pujol i alguns de col·laterals però també amb participació activa d’algun membre de la nissaga.

Els partits de l’oposició ja havien anunciat que donada la presència del President era gairebé de rebut que hi anessin els presidents dels grups més que no pas els habituals diputats i diputades membres de la comissió per donar una justa correspondència a l’estatus del compareixent que és la primera autoritat del país i també el primer president que compareix en una comissió d‘investigació i això en absolut no menysté la figura presidencial ni aixeca cap sospita, al nostre entendre, sobre el President. Així anuncien la seva presència: Miquel Iceta, Alicia Sánchez Camacho, Joan Herrera, Isabel Vallet (la CUP és un cas apart perquè a més el president de la comissió era el cap de llista i tenen per costum no tenir un cap de grup fix) i Albert Rivera, CiU per la seva banda volent també donar perfil baix al tema no hi envien el cap del grup.

I ja ho veuen qui falta a la compareixença és el dirigent d’ERC Oriol Junqueras que ja deuria haver complert com oposició  forçant que el President comparegués amb el seu vot i punt. Aquesta absència, crec que notòria, la justifica el portaveu en la comissió el diputat Oriol Amorós i ho fa precisament invocant el vers que títol d’aquest escrit. Amorós bé a dir que ERC és un partit d’esquerres i per tant la terra per qui se la treballa i així explica que, per tant que hi seran a la comissió i preguntant al President els mateixos que cada dia piquen pedra a l’esmentada comissió. Genial!!. Què ERC sigui d’Esquerres no seré jo qui ho qüestioni, ni de lluny, però en aquest moments a molta gent li costa de creure, sobretot pels suports continuats que està donant als pressupostos de CiU, però que l’estratègia de qui va a la compareixença s’hagi de desprendre que ERC és d’esquerres o no, semblen arguments que estan agafat per fils molt prims, eh, i de condicionar a qui s’ho curra més, sense cap més explicació, sembla que és un mal model parlamentari. Però vaja doctors deu tenir ERC

En fi ells s’ho sabran i possiblement no voler furgar més en la ferida oberta entre les dues forces polítiques ja justificava la injustificable creiem absència de Junqueras. Si hi va el President els grups hi han de portar els seus primers actius per més igualitaris que siguin. Perquè no és el mateix el que digui en acabar la comissió al respecte del que li ha semblat la presència del President, en Junqueras que l’Amorós amb tots els respectes i les lectures també seran d’allò més diverses, però si el que volia ERC, legítimament, era destensar unes relacions ja prou tensionades ho va fer molt bé. Però que sigui així també sembla discutible sinó veiem el que diu el prohom cantautor, ara  la reserva espiritual, Lluís Llach, en una piulada a twitter  en al·lusió la intervenció d’Oriol Amorós a la comissió i segurament a la mateixa demanda ERC a que el president comparegués, ha ensenyat una tarja groga  d’atenció a Esquerra i ha afirmat que “m’agrada més quan ERC,en comptes d'intentar ‘guanyar’ desqualificant, basa el seu èxit en conviccions i ofertes. Allò altre ja ho feia el PSC”. Im.pre-si-o-nan-te aquest Llach en podria fer una cançoneta de tot plegat.

És evident i legítim que cada grup vagi, fins on consideri dintre de les normes i els paràmetres de la comissió, fins a on vulgui. Però l’expectativa que va generar el canvi de posició d’ERC, que ja no podia aguantar la pressió fins i tot dels seus mateixos, després de la transcripció d’algunes converses telefòniques d’Oriol Pujol en les que Mas hi tenia un paper instrumental però que sembla mai actiu, va fer canviar la posició d’ERC i signar la petició de compareixença desdient-se del que fins aquell oment havien dit fet i fent-lo comparèixer a la Comissió d’Investigació.

Segurament això era el màxim a que podia arribar, una nova confrontació i aquest cop pública en temes de corrupció possiblement no hagués resistit la ja complexa i fina bastida que aguanta l’edifici polític partidista del procés. Segurament les insinuacions injustes, per altra banda, de que Junqueras era un traïdor per collar a Mas haguessin sigut multiplicades i explotades per part d’aquesta part de societat civil entregada al President sense cap sentit crític i més aviat acceptant el que calgui per arribar a l’objectiu.

Possiblement d’aquí l’absència de Junqueras i no tant per la terra que ha treballat l’Amorós que deu ser molta i ben treballada.

Sobre la comissió què dir. Semblava ja tot escrit d’avançada. Els incondicionals del President doncs van realçar les seves virtuts i la gran capacitat que va tenir d’aguantar (quin remei!) el que li queia al damunt i pels que no són pro-president Mas, doncs el contrari, que no és creïble, que no pot ser que algú sigui allà i no s’assabenti de res, Rivera el va arribar a comparar, no amb un cert deix d’ironia, amb Mato o amb la Infanta Cristina.

No sóc no votant ni partidari de Mas i no o seré mai (si es pot dir mai no faré una cosa) però en tots cas crec que parlamentàriament Mas va estar molt bé, se’n va sortir amb seguretat, responent amb “soltura” altra cosa és si responia al que li preguntaven, perquè dubtes en va aixecar i en va deixar, segur, però va dominar l’escena i crec que se’n va sortir globalment molt bé, altre cosa que és que hagi convençut a l’opinió pública de la seva ignorància  dels fets pels quals va ser interpel·lat, això és una altra cosa que escapa a l’àmbit parlamentari.

I seguint amb condicionaments personals, jo me’l crec a Mas, almenys pel que fa al desconeixement de l’entramat de negocis dels Pujol i també em crec la seva honestedat al front de les conselleries i que no va ajudar en absolut a fer negocis poc clars a tercers.

Però, també he de dir que a on tinc més dubtes és en el seu paper al Partit, i de la ignorància que diu tenir sobre els afers que inclouen CIU en el tema del Palau, sobretot que s’ha estat el màxim responsable i ni que sigui per defecte acabés coneixent el que passa al teu entorn i com que els partits no neden en l’abundància doncs acabes sabent d’on venen les poques o moltes virolles, sobretot quan a les campanyes electorals sembla que no es tingui aturador i tiren de la veta com si tot estigués pagat abans de gastar-ho.

Aquí crec que Mas és poc creïble, perquè dirigint un partit cal que també coneguis d’on et provenen bona part dels fons, no al detall òbviament, però si les grans quantitats. Quan estàs la davant saps quants militants són i quan i quant paguen, a partir d’aquí només cal fer quatre sumes i restes i sabràs que els diners han de venir d’altres bandes i poques opcions queden......En fi, aquest tema segurament tampoc mai  no acabarà sabent-te del tot. Que hi ha de legítim i que era provinent de presumptes comissions a repartir entre Millet, el Palau i CDD. Haurem d’esperar al judici de Millet per veure si es pot escatir alguna cosa més.

La comissió seguirà el seu curs, ara ja hi ha anat el President i part de l’oposició ha quedat, sinó satisfeta, almenys complaguda per haver-ho aconseguit, els partits del govern estan bé perquè Mas ha aguantat de manera sòlida. Ben aviat hi veurem l’expresident però més enllà de la polseguera puntual que aixeca tot plegar i que s’esvaeix d’immediat amb algun altre titular, en privat els membres de la mateixa comissió ja insisteixen que no servirà de gaire, per no dir directament que no servirà de res.

Per això, la terra cal seguir-la treballant i alerta perquè el vers següent de l’estrofa és mot clar i determinant: qui no treballa morirà, al lloro doncs.