L'essència del nus

No coneixia Salvador Riera Solsona fins que li vaig sentir dir, amb dicció clara i actitud ferma, el seu poema Si em veus. Això va ser en ocasió d’un dels recitals que s’han fet a l’entorn de la presentació i difusió del llibre Autisme: Trenquem el silenci amb la poesia (Viena edicions), publicat el passat mes d’abril de 2014. Vaig felicitar Salvador Riera, el poema m’havia tocat el cor.

Salvador Riera Solsona, nascut a Terrassa el 1959, viu a Mataró. És enginyer retirat des de l’any 2010 per causa de la malaltia de Parkinson. Retirat és un dir, ja que justament la malaltia ha estat un esperó formidable per a l’eclosió d’una creativitat que Salvador Riera tenia amagada, i que ara veu la llum a través de la poesia i de la fotografia.

Una mostra reeixida d’aquest binomi creatiu entre paraula i imatge és la publicació del llibre L’essència del nus (Quórum llibres). L’acompanya un amistós i il.luminador pròleg d’Eduard Miró i Saladrigas, poeta i animador de tants projectes solidaris com l’esmentat més amunt.

L’essència del nus és una metàfora dels nusos que en aquesta vida ens tenallen, i que a vegades ens ofeguen i tot, però que també aprenem a desnuar no sense esforç. És per aquest motiu que els poemes que integren L’essència del nus són considerats pel seu autor com uns poemes de lluita. L’autor sap de què parla, i tant.

És a causa del seu propi dolor –les malalties no n’estalvien cap, de dolor, ni físic ni psíquic- que Salvador Riera Solsona mira la realitat amb tanta comprensió. Més encara: amb tendresa, un valor humà que sens dubte dóna color a la vida.

L’any 2001, han passat bastants dies, vaig llegir un llibre en el qual el dolor era el protagonista absolut: Davalú o el dolor (Quaderns Crema), de Rafael Argullol. Aquest professor d’estètica hi explica la seva relació personal amb un dolor (fins al punt de donar-li un nom, Davalú) que el va fulminar de manera tal que va escriure aquest llibre per intentar explicar aquesta-mena-de-mal-que-tot-ho-omple en un moment determinat.

Ben oportunament, el professor Argullol inclou una cita de Paul Valéry: La pell humana separa el món en dos espais. El costat del color i el costat del dolor. Color i dolor a una banda i l’altra de la pell… sí. Estem sotmesos a la dualitat de forces de l’existència, la mateixa dualitat de forces que trobem a L’essència del nus. Un vaivé de forces que va de l’energia positiva a la negativa, de la duresa a la suavitat, i que acaba resolent-se a favor del color, en realitat, a favor de l’amor.

Ben mirat, l’amor també participa d’aquesta naturalesa doble de l’existència. Per una banda uneix i per l’altra allibera. L’amor en forma de comprensió i tendresa és l’essència del nus que travessa uns poemes escrits, és clar, a contracorrent del dolor, i, per tant, superant a la bèstia Davalú, o domesticant a l’hoste insòlit amb el qual parlava el poeta Miquel Martí i Pol (Salvador Riera l’homenatja en el poema Honrança). Hoste insòlit i indesitjat que, no obstant això, per la força de l’amor pot transformar-se en dador d’una altra vida, d’un altre color, tal com es desprèn d’aquests poemes de Salvador Riera. I és que, molt, molt sovint, la creativitat en l’art i en la poesia esdevé una potència salvífica.