Tu també?

Fa temps, l’ara incòmode per tothom, Joaquin Leguina, que va ser president socialista (qui ho diria!) de la Comunitat de Madrid, en un llibre de memòries polítiques parlant de Miquel Iceta, l’actual primer secretari del PSC,  va etzibar una frase, que ell posa en boca de Narcís Serra, que ha fet fortuna en determinats aspectes, una frase que és autènticament colpidora i devastadora diu: “que su lealtad tenía una fecha de caducidad más corta que la de los yogures". Genial!

Aquest darrers dies hem pogut seguir l’episodi gairebé de tragèdia que ha viscut el PSC a la Capital de la Terra Ferma, Lleida. El tàndem, de fa anys, entre l’Àngel Ros i la seva primera tinent d’alcalde la Marta Camps s’ha trencat, s’ha esberlat de la pitjor manera possible: requeriments notarials, denuncies creuades a la fiscalia i combat de rodes de premsa. Espectacle lamentable, sobretot si es té en compte que la col·laboració entre les dues persones havia funcionat prou bé durant prop de 10 anys. L’alcalde Ros manifesta que hi hagut una manca absoluta de lleialtat de Camps cap a ell i li retreu la seva ambició desmesurada i incontrolable. Segons l’alcalde lleidatà, l’actitud de Camps comença a canviar en el moment en que veu frustrada la seva possibilitat d’encapçalar la llista socialista en manifestar ell mateix la seva disposició a repetir. Evidentment si escoltem la part contraria , és a dir la de la Marta Camps els arguments són del tot diferents. Camps acusa a Ros de gastar desorbitadament diners en dietes i regals institucionals. La fins fa poc primera tinent d‘alcalde s’acarnissa doncs en un tema sensible entre la ciutadania, despeses innecessàries i presumptament sumptuoses de l’alcalde i naturalment separa la seva denuncia de la seva no possibilitat d’encapçalar la candidatura a la Paeria dels socialistes.

El plat està servit i ja ens podem anar escudellant, comentaris, rumors, i noves denúncies que ja han anat sortint com aquella que explica que la Caixa va pagar una multa del cotxe de l’alcalde quan estava en una reunió d’aquesta institució.

Difícil d’escatir que hi ha en el fons del tema, es tracta de confrontar dues posicions i per tant es tracta gairebé de confiança en alguns dels dos personatges del drama. Mentre uns parlen de que la regidora Camps ha vist estroncades la seves possibilitats d’encapçalar la llista socialista després de que Ros –vet a saber si li havia promès alguna cosa- anunciés que es tornaria a presentar i això, sembla no li va agradar gaire, altres parlen de que Ros governa amb una mena de despotisme il·lustrat, amb un cert nepotisme i amb una voluntat de situar-se per damunt el bé i del mal i que la regidora se’n hauria cansat sobretot veient algunes operacions econòmiques que titlla d’irregulars i d’obscenes pels temps que corren i n’esmenta algunes que, per altra banda, l‘alcalde ha assumit i ha donat explicacions que semblen prou convincents. El dubte ja està sembrat i és fa difícil, fins i tot per aquells que els coneix saber on hi ha el terme mig de la raonabilitat.

Si podéssim fer un repàs fotogràfics dels darrers trenta anys de les direccions polítiques i els seus entorns, veurem que hi ha sempre personatges que propers i a redós del poder, propers a qui mani en aquell moment segueixen avui surant al costat del qui té els trumfos. Personatges que no donen mai la cara, sempre complaents amb l’estatus quo del moment i amb qui està al poder. Actius en acomodar-se i en el gregarisme sabent i no els importa que la seva lleialtat és com la data de caducitat del iogurts. No sembla però aquest el cas de Camps i Ros ja que ambdós tenen responsabilitats públiques i tenen el pes polític suficient per avançar sols. Potser no s’ha complert aquell compromís no escrit que des de el poder orgànic dels partits cal deixar prou marge d’acció al poder institucional encara que siguin del mateix partit i ambdós comparteixin aquest -petit, naturalment- poder.

Els equips, per més sòlids, que puguin semblar es trenquen també. Res és etern. I més en política -ja hem vist de que es diu de les lleialtats, un veterà i foguejat en mil batalles intestines com Leguina- i sobretot els equips no aguanten quan es poden generar expectatives que després no es compleixen. Uns parlen, en el cas de Ros, de traïció i deslleialtat de Camps, i de voler seguir formant part de la llista de la que sembla que n’hauria sortit per decisió del mateix alcalde, trencant la seva possible ascensió en l’àmbit polític i institucional. I l’altra, la Mata Camps, parla d’irregularitats, i de diferents criteris en alguns temes urbanístics 

Els tàndems funcionen fins que s’acaben. Sabut, conegut i reconegut. A la vida i a la política. Això és així, i n’hem conegut prous de tàndems, i a partir d’aquí es poden fer totes les interpretacions que es vulguin i també caldrà estar amatents als posicionament de la resta de regidors i regidores que sembla que donen suport a l’alcalde o de la pròpia militància és qui acabarà donant la raó política a un o altre. El control polític serà clau en la resolució dins del PSC del cas. I aquí Ros juga amb avantatge. Les raons jurídiques em sembla que són sobreres, tot i el que diu la Marta Camps veurem si les presumptes irregularitats tenen algun recorregut processal, a mi em sembla que no, perquè la seguretat amb que Ros ha desmuntat les acusacions són realment definitories. Ens podrà agradar més o menys, ho trobarem innecessari, i fins i tot potser barroer, que s’hagin gastat en corbates i fulards determinades quantitats, però dit només així tampoc és significatiu, perquè a vegades, darrera dels regals institucionals, hi ha la voluntat d’establir relacions o contactes que després tindran per la ciutat un benefici molt major que la inversió amb els regals. En definitiva el que diu Marta Camps, en un  moment en que tot està sota sospita pot semblar com diu ella desorbitat, però  de poca volada. Potser servirà per minar la imatge de l’alcalde però no per descavalcar-lo de la cursa electoral. I com diu l’alcalde traspassant la pressió a la seva ex. Tinent d’alcalde Marta Camps: Jo em pregunto: si ella hagués anat de número dos, com volia, no hi hauria aquestes suposades irregularitats?”. Bona pregunta aquesta tanmateix.

Deu-n’hi do però com les gasten a Lleida. A la complicada cursa electoral que espera als socialistes en general hi afegeix a Lleida aquesta lluita fratricida, de l’amor a l’odi, aquets és un camí que es recórrer amb facilitat i sobretot en polític quan les ambicions desmesurades a vegades van més enllà del que seria raonable o quan la necessitat de supervivència política i/o professional fa oblidar els mínims necessaris per un mínim de convivència política.

Rius de tinta, opinions per donar i vendre, posicionament apassionats a favor d’un o de l’altra, nivell de xafarderies en augment, llegendes urbanes que van creixent. Tot plegat a tres mesos escassos de les eleccions municipals. Ros, que és un candidat que recull un vot transversal de diversos sectors de lleidatans haurà d’afrontar ara dues campanyes la pròpia de la política i la de defensar la seva imatge que la seva antiga més directa col·laboradora vol ara empastifar de manera que el perjudiqui electoralment.

Batalla amb tints de “marujil”, de pati d’escola o de verdulaires de mercat (amb tots els respecte i atencions possible que n’hi ha moltes  de prou dignes), tot molt proper al televisiu Gran Hermano VIP però que cal no menystenir perquè pot portar conseqüències letals pel socialisme lleidatà i sobretot per l’Àngel Ros l’altra ja sembla que ho hagi perdut tot, ja ha estat expulsada i ara el ventilador no ha fet més que engegar-se i pot anar llençant encara més porqueria, ja se sap..

Les àvies com sempre tenen  més raó que déu, la roba bruta es renta a casa. 

I com explica el periodista David Marín (a qui enyorem la seva etapa vilanovina) en una peça al Punt Diari l’alcalde en conèixer l’actitud de la seva estreta col·laboradora durant molts anys va invocar a Juli Cèsar quan va exclamar “Tu també´, fill meu?” a Juni Brut quan li clavava el punyal.

Potser no serà tot cruent però segur que conseqüències en tindrà.