Evocar la "transició" a través de la premsa internacional

L’Associació de  Periodistes del Garraf  va organitzar fa uns dies, al Foment Vilanoví, la presentació del llibre “El Desafiament Català, un relat internacional de la transició” en el que ha fet d’editor en Jaume Guillamet.

El Desafiament Català, un relat internacional de la transició és un investigació sobre com els diaris internacionals van tractar el procés polític entre el 1976 i el 1979 a Espanya però especialment a Catalunya. Jaume Guillamet, com hem dit, ha actuat com editor del llibre en el que hi han participat en Marcel Mauri, Ruth Rodríguez Martínez, Francesc Salgado i Christopher Tulloch i ha estat publicat per l’editorial Avenç.

L’editor Jaume Guillamet està considerat com un dels periodistes que més ha excel·lit en historiar la premsa catalana a través de diversos llibres i treballs. Actualment exerceix com a catedràtic de periodisme del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Jaume Guillamet es va graduar en la Escola de Periodisme de la Església de Barcelona, després, Guillamet, va fer de professor en la mateixa escola. Ha treballat en nombrosos mitjans de comunicació i ha format part de diverses entitats professionals i va ser membre del Grup de Periodistes Democràtics. Ha publicats prop d’una trentena de llibres, la majoria d’ells estan dedicats a l’estudi de la premsa, entre ells destacaríem, La nova premsa catalana  a l’any 1976, La premsa a les comarques Gironines a l’any 1977, llibre que va obtenir el premi Catalònia de  monografies comarcals. La Premsa Comarcal (1983), Història de la Premsa, la Ràdio i la Televisió a Catalunya (1994), Premsa, franquisme i autonomia (1996), Història del Periodisme (2003) i Els orígens de la premsa a Catalunya (2003).  L’Empordà dels escriptors a l’any 2009. És coautor del mític “Girona gris i negra” juntament amb Just Casero, Narcís Jordi Aragó, i Pius Pujades, publicat a l’any 72, que expliquen la decadència d’una ciutat fruit de la mala gestió política del moment -alerta que parlem del 72- i de la poca capacitat de generar il·lusió col·lectiva. A l’any 1972 va ser un autèntic revulsiu per la societat gironina que de cop i volta veia com un seguit de periodistes analitzava amb ulls crítics els plantejaments de la ciutat.

Ara ha estat al davant de la investigació que ha donat com fruit aquest llibre, El Desafiament Català, que permet tenir una visió, després de quaranta anys, de com el món va viure i veure el procés del pas de la dictadura franquista a un monarquia amb no gaires suports inicialment, però que amb el pas dels anys es va consolidar.  

"El desafiament català. Un relat internacional de la Transició (1975-1978)"

El treball esdevé una crònica de la Catalunya de l’època a través de les notícies, articles i editorials publicats en deu importants diaris europeus i estat-unidencs: Le Monde, Corriere della Sera, La Stampa, La Repubblica,The Times, The Daily Telegraph, The Guardian, The Financial Times, The New York Times i The Washington Post.

Va intervenir també en la presentació el professor i coautor del llibre Christopher Tulloch, (que amb fina ironia es va definir con un vilanoví nou vingut) que va fer un més que interessant repàs de la personalitat d’alguns dels corresponsals estrangers amb les cròniques del quals s‘ha fet el llibre. Gent diversa, que venien atrets pel procés que s’albirava al nostre país, alguns venien de zones amb conflictes armats i per tant veien que a Espanya la transició podés acabar també amb un esclat de violència i altres sobretot els europeus amb la voluntat de ser testimonis de com acabava la darrera dictadura europea.

Avui hi ha un corrent crític legítim sobre el model i l’abast polític de la transició democràtica, hi ha que assenyala que no va servir de gaire perquè els autèntics poders fàctics van romandre inalterables, altres avalen el model com un model que podrien seguir altres territoris en una situació semblant a la que vam viure en aquells moments. Com tot en la vida no és blanc o negre sinó que hi ha una gamma amplíssima de color i un ventall nombrós de grisos segurament en aquesta gamma hi ha el valor de la transició.

El llibre s’estructura en sis capítols, una introducció, un epíleg i les notes corresponents.
El pròleg ens traça el recorregut del llibre i es detallen els periodistes que en el temps relatats feien o van venir a fer de corresponsals al nostre país i van arribar per seguir el procés polític de la transició i també se’n donen circumstàncies personals i professionals que concorren en les seves cròniques.

En els sis capítols hi ha el recorregut temporal del període estudiat. Comença amb les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona que impacten en l’opinió d‘alguns corresponsals com és el cas de José Antonio Novais de Le Monde (cal recordar que Novais va fer l’entrevista a l’abat Escarré que va determinar la seva marxa a l’exili) que en fa una editorial. És un bon punt de partida per racionalitzar la situació i posar-la en el punt de mira de la premsa internacional. Le Monde qualifica com el Defi catalan, (el desafiament català) les manifestacions celebrades a Barcelona l’1 i el 8 de febrer de 1976 convocades per l’Assemblea de Catalunya i la narració del llibre s’ acaba amb la votació del text constitucional i el comentari dels resultats a Catalunya. Entremig tres anys amb situacions difícils com el moment dels atemptats de l’Scala, o les morts de Viola i Bultó, els pactes de la Moncloa i el seu rebuig, el paper de Xirinacs, de davant de la Model al Senat, l’atemptat al Papus, La Marxa de la Llibertat, el cas Boadella, el retorn de Tarradellas, les accions del Grapo i el Frap i també de l’extrema dreta, les eleccions  del 1977 guanyades sorprenentment per l’esquerra a Catalunya, l’inici  procés constituent; en fi tres anys de gran esperances, però, potser, amb poques concrecions, tres anys en que el debat i contraposició entre ruptura i reforma va acabar amb reforma que potser va semblar poc, però que va donar possibilitat de generar una democràcia imperfecta sí, però assimilable a la dels països veïns, amb un llast segurament molt pesat però que no va impedir seguir avançant amb algun ensurt com el del febrer del 1981. En el llibre es detecta una certa fascinació, sobretot, per la situació d’unitat a Catalunya on poden conviure forces polítiques antagòniques i gairebé excloents. Assemblea de Catalunya, Consell de forces politiques en els que conviuen per dir-ho com ho expressen alguns corresponsals, banquers i comunistes. Aquesta unitat és manté encara amb el primer govern de Tarradellas. És potser un dels aspectes més valorats de tot el procés. Tant és així que en l’epíleg del llibre que porta com a títol El valor de la unitat es destaca la notable valoració positiva que fan els corresponsal de la unitat de les forces polítiques catalanes, unitat que fa possible acords complexes i difícils com compaginar la legitimitat històrica amb la legitimitat emanada de les urnes. Un valor, el de la unitat, que és destacada unànimement i sorprenentment. 

El  llibre parla de la transició  des d’una posició externa tamisada per la visió internacional i això és important perquè és una visió que pot ser més objectiva de la que en podien tenir els protagonistes d’aquí mateix. No és una història de la transició però és un instrument de notable valor per poder fer-ne la història complerta. Té el valor, però, del document històric viscut directament i potser serveix per conèixer la posició i l’opinió publicada però també l’interès que desperta en el seu moment un procés inèdit a l’Europa Occidental, la caiguda de la última dictadura que avança cap a la democràcia. I tot passat per les diverses ideologies dels periodistes que fan les cròniques i també és descobreixen algunes pressions de l’estat espanyol segona el biaix de la informació.

De les cròniques dels corresponsals es pot arribar a constatar també una incertesa, una no dissimulada inseguretat per saber cap a on es decantarà el procés, pot esdevenir un procés democràtic però també pot tenir una via de resolució violenta. Portugal està en l’ambient. Hi ha  corresponsals que venen de guerres i tenen una perspectiva diferents. El procés que es comença aquí aixeca certa expectativa per veure com es desenvolupa i sobretot com acaba.

El llibre és una excel·lent narració d’uns fets històrics, farcits de les referències que en van fer els periodistes destacats de diaris europeus. Això li dóna interès afegit i el valor d’unes informacions que van ser fetes perquè en països democràtics s’entengués el procés, per tant molt ben explicades, moltes vegades sense sobreentesos, sinó filant molt prim en dir les coses.

Ara, alguns diuen, que el nostre país està en una segona transició. Tant important com la que vam viure, veure, patir o gaudir llavors. Ara tenim una avantatge sobre llavors. Disposem de mitjans tecnològics que ens permeten cada matí a primera hora llegir el que diuen els diaris del món respecte a  nosaltres. La pregunta és si d’aquí quaranta anys caldrà un llibre com aquest?

Sincerament crec que sí. Val la pena tenir i d’aquí un temps caldrà tenir la visió global de les aportacions que es feren llavors i les que es  fan ara sobre l’actual procés i poder veure la visió de conjunt, com ho fa El Desafiament Català, un relat internacional de la transició i és segurament imprescindible per conèixer que va passar, com va passar i que en pensaven els avesats a veure i viure moltes situacions com eren i com són els corresponsals de diaris estrangers. D’aquí uns anys segur que ens caldrà tenir el nou Desafiament català sobre el procés d’avui.

Llibre, imprescindible doncs per acostar-se a una visió de la transició des d’una certa i necessària distància i des de posicions de no estar implicats directament i per tant amb una objectivitat, no exempta, de biaix personal i ideològic de cada periodista però que en el conjunt resulta una informació important i més que interessant.

Més que notable esforç dels investigadors i de l’editor que dóna com resultat, també, un més que interessant llibre.