El principi d'acció-reacció

La 3a llei de Newton és la del principi d’acció reacció. Quan estudiàvem dèiem Sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer. En política el principi d’acció-reacció també existeix.

Un partit, un grup, un col·lectiu fa un acció i automàticament els contraris a aquesta acció fan la seva reacció. En política però no sempre es compensen sinó que generalment hi ha un cert desequilibri entre ambdues accions. I també pot generar la seqüència acció-reacció-acció i així anar seguint.

Ho hem viat aquets dies, dos partits i dues entitats de caràcter privat firmen un document d’intencions. L’acció per reiterada (ja han fet altres fulls de ruta) ja no resta innòcua sinó que provoca la corresponent reacció.

Automàticament això ha generat, no una reacció, sinó diverses. Alguns diuen que els advocats de l’estat ja miren si és denunciable i afegir-ho a la querella que ja han interposat contra el President, Un anomenat “sindicat” que més aviat sembla una colla d’arreplegats de l’extrema dreta anuncia accions legals també, Rajoy ara apel·la als 500 anys d’història conjunta i els diaris de Madrid van a tope de càrrega contra els dirigents, dels partits signants, de les entitats necessàriament col·laboradores, del govern i de l’oposició-govern de Catalunya.

I fins i tot el diari conegut com a progressista de l’Espanya més esquerranosa aquest cop s’ha adreçat a l’opinió pública amb una contundència desconeguda fins ara. Alguna frases de la seva editorial del dimecres dia 1 d’abril són per guardar i publicar-les d’aquí uns anys quan es faci l’antologia dels despropòsits escrits, per una banda i per l’altra, sobre del procés.

Afirmacions dures: “...... Así que una elección municipal no puede incautar las funciones de un Gobierno autónomo. Ni una convocatoria legislativa nacional puede anular las competencias repartidas por el Estado de las autonomías. Ni un referéndum sustituirá una elección, ni una elección equivale a un plebiscito, salvo en las repúblicas bananeras o en las antiguas dictaduras soviéticas.”

I té un final també sense contemplacions:

“El planteamiento contradice la promesa de Artur Mas de que los ciudadanos votarían en cada paso de su peculiar proceso (lo que ahora se niega: se refrendaría una Constitución cuya elaboración no habría sido sometida a las urnas); prescribe la declaración unilateral de independencia (con negociaciones colaterales solo cosméticas); reconoce (y por tanto, impulsa) que Cataluña quedaría fuera de la ONU y de la Unión Europea; y viola flagrantemente todo atisbo de legalidad.

Es aún peor que un atentado democrático. Es un delirio sin paliativos.”

Aquest cop la reacció a l’acció ha estat un pèl sobredimensionada, potser perquè també s’ha sobredimensionat la signatura per part dels partits i de les entitats d’un document que potser, potser, concreta una mica més però tampoc ens situa amb les causes i conseqüències de les accions a portar a terme.

El document d’ara no té masses diferències amb el que es va anunciar ara fa un mes aproximadament.

Potser és més concret en les dates de realització de els propostes.

El document té quatre apartats.

1.- Eleccions plebiscitàries. Volen substituir el referèndum sobre el sí o el no a la independència donant caràcter plebiscitari unes eleccions. Veurem el resultat i quina quantitat de vots significa això respecte al cens. Ja hem dit altres vegades que el vot es compta diferent i naturalment aquí no es fixa el percentatge necessari per poder legitimar al proposta. Recordem que l’estatut requereix unes majories parlamentàries qualificades. Ara no és demana això?

2.- Desenvolupament del procés. I aquí hi tenim la redacció de la Constitució (emergència de nou del jutge Vidal?) i altre cop la recurrent posada en marxa de les estructures d’estat. Anunci que ja hem sentit tantes vegades que fan una mica de pudor. Les estructures si marxen ja deuen estar molt lluny... Declaració d’independència que no es pot impugnar. Dret a decidir aquí no.

3.- Negociar amb l’estat espanyol les condicions de secessió i paral·lelament negociar les relacions internacionals  però com que ja tenim delegacions serà bufar i fer ampolles. Segur!

4.- Votar la nova constitució catalana i noves eleccions i així ja serem un nou estat d’Europa, del Món i del que calgui.

Durant tot el procés però es diu que cal Mantenir una actitud expectant respecte l'alternativa d'un referèndum vinculant per part de l'Estat espanyol sobre la independència de Catalunya. Per si de cas l’opinió del govern central canvies o les majories parlamentàries canviants fessin possible aquesta opció.

El document deixa clar que el referèndum de la nova constitució es farà malgrat hi hagi prohibició o impediment de l’estat. Si hi ha voluntat de no fer cas del que digui l’estat, i ja em sembla bé, crec que seria molt més lògic començar per un referèndum -prohibit o no- sobre si la majoria de la ciutadania vol o no vol la independència.

Posats a actuar de manera unilateral comencem pel principi i no voler fer passar bou per bèstia grossa en unes eleccions que ara dos partits i dos i tres entitats del que en diuen la “societat civil” les volen convertir en plebiscitàries. Referèndum a la escocesa o a la canadenca.

Referèndum per començar; si surt Sí, endavant les atxes a tota màquina. I si surt No, doncs ja esperarem una altra vegada i no haurem perdut ni temps ni haurem fet esforços inútils i frustrants.

L’acció de la signatura del “full de ruta” (número ......) ha causat doble reacció. Aquí més aviat tèbia, de moment només una tímida voluntat d ela CUP d’entrar a debatre el document és el que ha aconseguit i encara han criticat tota a litúrgia que ha acompanyat la publicació del document. Al full també s’hi adherit l’entitat Socialisme Catalunya i Llibertat de Toni Comin que tampoc sabem quina representació real tenen. 

Ningú més, cap partit més semblen disposats de moment a apropar-se als acords. Ho veuen més com una mesura electoralista davant les eleccions municipals, com posar novament carbó a la màquina que anava perdent força i velocitat de les dues forces que no pas com una voluntat determinant de seguir el país.

I la segona reacció, la d’allà, més aviat virulenta des de les estructures de l’estat. La diligència que ha posat Rajoy i tota, l’anomenada ara molt encertadament brigada Aranzadi, en intentar abatre les declaracions de principis, l’haurien de posar al servei de la política, i això vol dir, diàleg, propostes i decisions preses amb el cap i no amb altres parts del cos 

I a mi em sembla que aquestes reaccions, en algun punt forassenyades de l’aparell de l’estat, genera més adeptes a la causa de la independència i la creació de l’estat propi que el document, del full de ruta, de CiU i ERC més els adlàters de la societat que ja l’hem vit amb masses versions i encara molts dubtem (o tenim poca fe) de la seva realització.

El principi d’acció- reacció ens ha portat una nova i recurrent jornada històrica (o histèrica segons es miri) esperant la històrica de veritat que encara sembla lluny.