Una lectura actual de Freud

El psicòleg i antropòleg, Carlos Veiga, ha publicat Aproximación a Freud. Una lectura actual (Erasmus Ediciones). La invitació a una relectura de Sigmund Freud sempre és pertinent. Perquè més enllà de la seva pràctica mèdica com a psiquiatra, Freud ha estat el creador de la psicoanàlisi, al capdavall un humanisme.

Freud ens va descobrir un món nou, o, millor dit, una nova manera d’interpretar-nos com a éssers humans. A primer cop de vista, el concepte de psicoanàlisi sembla que el tenim assimilat, que se sap què és, i, no obstant això, cal admetre que poc s’ha llegit Freud per comprendre a fons l’abast d’una psicoteràpia que a través de la paraula (logoteràpia) aspira a que tinguem un més ampli coneixement de nosaltres mateixos. I és que d’ençà la màxima socràtica de ‘coneix-te a tu mateix’, en el camp de l’autoconeixement avancem a pas de pardal. Així, més enllà de la teràpia clínica, la psicoanàlisi vindria a ser una pràctica de l’autoexploració i autocrítica constant.

Davant l’epidèmia de depressions (no dels estats de dol o de tristesa reactius a una pèrdua, que són naturals), sembla que cal reprendre les lectures que els nascuts a la meitat del segle XX crèiem força superades i que són a la base de la nostra educació sentimental i intel.lectual. Com si haguéssim descobert Amèrica, anàvem pel món parlant dels complexos d’Èdip i d’Electra (en realitat és tracta del mateix complex, com estudia Carlos Veiga en el seu assaig).

Les teories de la conspiració, algunes de fantàstiques, però no tan desencaminades com podria semblar, porten a pensar que ja va bé, als llops amagats que menen el món, que la gent estigui matxucada psíquicament i prengui píndoles a tort i a dret. Un negoci rodó fins el dia que obrim els ulls i comencem a adonar-nos de la manipulació que ens converteix en simples i anònims consumidors de salut.

Fem, doncs, un alto en el camí i mirem què passa, què ens passa, i com podem respondre als reptes de la vida no de forma adotzenada sinó de manera personal i crítica. Això demana un coneixement més aprofundit de nosaltres mateixos. La psicoanàlisi pot ser una bona eina en aquesta comesa, ja que planteja la configuració de la nostra subjectivitat. Quan naixem –escriu el doctor Veiga- som un cos viu, però estem per fer quant a subjectes. En efecte. La percepció de la subjectivitat no és possible sense la noció de l’alteritat i els vincles afectius. 

L’any 1975, aquell metge d’ànimes i pensador intel.ligent que també va ser Juan Rof Carballo, va publicar Fronteras vivas del psicoanálisis (Editorial Karpos). En aquest assaig, el doctor Rof Carballo parla de l’ordit afectiu com un fet radical en la persona humana. La primera persona que apareix en aquest teixit que uneix l’infant amb el món és, ho heu endevinat, la mare. Som el sac dels cops, i el debat sobre aquesta relació primordial ens duria lluny i aquest no és el lloc. Basti recordar que els humans som individus en xarxa, que la individualitat (en llenguatge mèdic, unitat psicosomàtica) es conforma a través de la fortalesa o feblesa dels vincles afectius, i que la identitat és un fet dialèctic.

Sigmund Freud va posar una pila de bases per a comprendre’ns com a unitat psicosomàtica (psique i cos en relació). Però al seu ric pensament cientifista li va faltar pouar en la dimensió espiritual de la persona. Amb tot, en el seu llibre El malestar de la cultura, Freud parla d’aquesta cosa indefinible que és l’espiritualitat com d’un sentiment oceànic que estaria en els fonaments no només del sentiment religiós sinó també en la base de la creativitat artística i del pensament simbòlic.

Estem parlant d’altres formes de coneixement, altres maneres d’interpretar i de viure la realitat. Des d’un fonamentalisme racionalista, sense un bri d’aquella poesia que distingia els escrits més enraonats de Ramon Llull, no sembla que sigui fàcil comprendre en la seva complexa dimensió la neurofisiologia en els estats d’èxtasi (experiències límit, o fora dels límits del cos, com se’n diu des de la psicologia transpersonal, i que tothom ha experimentat alguna vegada, Llull per descomptat).

Ara que es recorden els 500 anys del naixement de Teresa d’Àvila, i que som de ple en l’Any Llull que commemora els 700 anys de la seva mort, us deixo amb la mel a la boca pensar en aquests envitricolls sobre la naturalesa humana si sou amants de pel.lícules d’art i assaig, passades (Ingmar Bergman) i presents (Albert Serra). I és que la petja del doctor Freud és evident en els treballs artístics d’aquests cineastes, així com les seves discutides tesis ens posen en el camí d’una aproximació intel.lectual a creativitats tan fora del comú com la de la monja carmelita descalça i de l’anomenat doctor il.luminat.