Què sabem del judaisme?

En l’entramat ideològic i cultural de la nostra història hi ha tres fils molt consistents: les tres religions abrahàmiques, amb les diferències que les separen doctrinalment, com puntualitza Martí Àvila, autor d’un llibre de lectura ben il.luminadora: El judaisme. Història, espiritualitat, teologia, tradicions i festes (Viena edicions).
 
Tres són les religions monoteistes que han configurat el pensament europeu –i, de resultes, l’americà- des de fa segles fins arribar als nostres temps secularitzats. Aquestes religions són el judaisme, el cristianisme i l’islam. L’imaginari d’aquestes tres creences monoteistes comparteix una figura central: el patriarca Abraham. Creences monoteistes ara en convivència, ara en contraposició, i que fa pocs dies vam tenir l’oportunitat de visualitzar en l’esplèndida exposició Ein Gott, Un Déu, al Bode-Museum, de Berlín.   

¿Què sabem, però, del judaisme, la primera de les tres religions abrahàmiques? En general poca cosa (els quaranta anys de franquisme ens van deixar ben a les fosques en tantes coses) i no només des del punt de vista religiós sinó també cultural. En la història europea i en la universal, el judaisme ha tingut un paper rellevant, juntament amb el cristianisme, en la conformació d’un imaginari col.lectiu que, amplificat amb les cultures grega, romana i nòrdica, dóna identitat a la cosmovisió occidental del planeta. Cosmovisió que amb el descobriment d’Amèrica travessa l’oceà i impregna tot un continent.

A ningú no escapa que en els tràgics fets de la Xoà, en la creació de l’estat d’Israel, o en l’enfonsament de les Torres Bessones de Nova York, per posar només uns pocs exemples, hi ha una remor de fons que té a veure amb els enfrontaments religiosos, ideològics i culturals d’aquests monoteismes religiosos. És per aquest motiu que cal conèixer el significat de termes que, com diu el professor Àvila en el seu llibre, ja crèiem superats: croada, gihad, excomunió, inquisició. Ja ens podem mirar tan de reüll com vulguem, que no estem en condicions, col.lectivament parlant, de tirar la primera pedra.

El judaisme és la religió fundacional i el fonament de les altres dues. És per aquest motiu que estem parlant de religions abrahàmiques: Abraham és una figura present en totes tres. Això ha tingut les seves conseqüències també en la visió patriarcal de la cultura global que compartim, i que en unes èpoques més que en unes altres, tan abusivament ha tractat la dona, considerant-la com una propietat. És interessant llegir en el llibre d’Àvila que en el judaisme actual, si bé a poc a poc, la condició de la dona va fent passes en l’assoliment d’un estatus més paritari dins la religió. ¿Sabíeu que en el judaisme més reformista ja hi ha rabines?

El judaisme, de Martí Àvila, permet posar una lent d’aproximació a una religió i a una cultura plural –hi ha diverses maneres d’entendre el judaisme- que no hauríem d’ignorar, com no hauríem d’ignorar l’islam i les seves cosmovisions, ja que l’islam tampoc no és homogeni.

Personalment, sempre m’he sentit atreta per les vies espirituals que s’han generat dins del judaisme: la càbala i aquell primer hassidisme pietista. Però cal dir que aquestes vies no es poden entendre gaire sense conèixer el corpus del judaisme tradicional i els seus signes d’identitat, així com la seva història per a veure’n l’evolució. Per a qui també tingui interès en l’hermenèutica dels textos bíblics, alguns literatura d’alt nivell, recomano de llegir l’excel.lent comentari del professor Àvila sobre el Càntic dels Càntics. Al final del llibre, i amb un gran sentit pedagògic, Matí Àvila inclou una extensa bibliografia per a qui vulgui ampliar coneixements sobre el judaisme. I sempre oberts a l’horitzó, apunto que en el moment d’escriure aquest comentari llegeixo en una entrevista a Moriah Ferrús, membre de la Comunitat Jueva Atid, que han creat un web: Judaisme en Català, que difon el judaisme català i en català.