L'edat dels homes

Ha volgut l’atzar, o la sincronia de fets que esdevenen significatius, que llegís L’edat dels homes (Edicions 62), d’Hèctor Bofill, en la meva estada a Berlín. Una ciutat en la qual, encara que el visitant hi trobi un buit (del Mur, per exemple, només se’n conserva un tros, o de la desgraciadament famosa crema de llibres per part dels nazis el 10 de maig de 1933 només hi hagi el memorial d’una llibreria buida sota un vidre al terra de la Bebelplatz), tot són llocs històrics, indrets que precisament remeten  a l’edat dels homes, tal com, a la manera de tragèdia grega, la planteja Bofill.

L’escriptor, nascut a Badalona l’any 1973, diu en aquest llibre sobre la història recent, que el seu avi va ser ‘d’una generació d’europeus occidentals que un vespre capcinejaven i provaven d’adormir-se tot sabent que l’endemà potser moririen en el camp de batalla.’

En efecte: en el relat d’Hèctor Bofill, aquesta edat dels homes, que pot ser aplicada a qualsevol home que hagués participat en els horrors de la primera meitat del segle XX (i penso ara en el meu pare, nascut com l’avi de l’autor l’any 1919, soldat de la República i, per tant, un perdedor de la guerra fratricida amb les represàlies que això li va comportar), es concreta en la figura de Lluís Bofill Riera, que va lluitar amb la República a la Guerra Civil, el van fer presoner i va acabar allistat a la División Azul en la campanya contra la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial.

Aquest és, de forma lineal, l’itinerari de Lluís Bofill, que va perdre un ronyó a Rússia, la qual cosa va evitar que hi deixés la pell. La ferida, causada per una suposada heroïcitat (en el relat honest del nét ja veiem que el concepte és molt exagerat), li va valdre una creu de ferro, que d’alguna manera esdevé un fetitxe present en el llibre, objecte, però, que no s’ha conservat, com no s’ha conservat el retrat de Hitler que Lluís Bofill tenia ocult en un calaix. En ser descobert pel nét quan aquest encara era un infant, l’avi Bofill el va fer a mil bocins davant dels seus ulls astorats. Entre altres raons perquè el vailet no tenia ni idea de qui era aquell senyor del bigoti.

La ferida de guerra que va comportar la pèrdua d’un ronyó, en compensació li va valdre a Lluís Bofill Riera que tingués una “pensió de mutilats”, en paraules de l’àvia Josefa Collado Campoy, la seva dona. El dol per la mort de l’àvia Pepita, com l’anomenava el seu marit, i esdevinguda l’any 2010, ha donat pas a aquest text extraordinari del nét, l’escriptor Hèctor Bofill.

Es tracta d’un text fronterer entre la crònica, la memòria personal salpebrada de reflexions filosòfiques, i no poques dosis de ficció per recrear, amb imatges poderoses, les escenes viscudes per l’avi, tal com podien haver esdevingut. I encara cal afegir la tasca de recerca històrica i documental que fa d’aquest llibre una peça valuosa i esclaridora de tot allò que encara no acabem de saber del tot, ja que els qui van viure els horrors bèl.lics del segle XX han volgut sobretot sobreviure abans que escriure. Això els que podien fer-ho, com Jorge Semprún al seu llibre autobiogràfic, La escritura o la vida.

El poc que va explicar en vida Lluís Bofill maquillava força la realitat. El pas de l’exèrcit de la República a l’allistament a la División Azul no és un itinerari fàcil d’explicar, almenys a les oïdes de la majoria de gent de la generació dels fills, sensibilitzada amb les proclames pacifistes del 68, acolorides pel descobriment per una banda d’aquell gran forat de la mort que va ser la Xoà, i, per l’altra, per l’horror, aleshores encara vigent, dels gulags soviètics, i que tan bé ha sabut descriure la premi Nobel de literatura, Herta Müller.

Restes d’aquestes batalles físiques, mentals i morals són encara a la ciutat de Berlín, una ciutat que fa esforços per cosir, sense aconseguir-ho gens, un urbanisme que, tot reflectint el trencament interior que ho és de l’ànima, apareix tan desballestat. De Berlín no pots tenir una visió conjunta que no passi per la seva història tràgica.

Explica Hèctor Bofill a L’edat dels homes que va viure un temps a Alemanya, concretament a Bayreuth, el santuari de Wagner, quan feia la seva tesi (Bofill, a més d’escriptor és jurista). Allà va poder comprovar les llums i ombres d’aquest indret del cor d’Europa. Allà va fer la coneixença d’una senyora d’edat, agradabilíssima i de gustos exquisits, frau Becker, que per les seves converses es podia endevinar que havia estat partidària de Hitler en els seus dies joves. Es fa difícil veure en aquesta gent ara ja gran, tan polida, hospitalària i de bones maneres, l’afecció juvenil a un règim no només homicida sinó també suïcida. Però allò tan destructiu va passar, com també van esdevenir-se les purgues estalinistes a la URSS, o la repressió que els berlinesos de l’Est van patir a mans de les autoritats de la RDA, ara museïtzades al Museu de l’Stasi.

Tot aquest enrenou colossal que va partir pel mig la vida dels sobrevivents, daltabaix existencial que fins i tot els que encara no havíen nascut en portem les ferides, així com duem a les espatlles de l’ànima el pes del fum de les xemenies dels camps de concentració nazis, no és fácil d’explicar si no és des d’una apertura no només a la humanitat que encara ens queda, i amb la voluntat, sanitosa, de fer la catarsi necessària per tirar endavant.

Hèctor Bofill explica la trajectòria del seu avi per explicar-se una època de la modernitat, però ben marcada per les trinxeres, tot i que no sense una èpica com la que ens trasllada la literatura d’Ernst Jünger. Aquesta edat dels homes és un temps fosc, de ferro, dels últims temps, com l’edat del Kali Yuga del cicle còsmic hindú. Temps de grans drames humans dels quals ens han protegit fins ara pares i avis, però que amb els seus silencis significatius ens han obligat a desvetllar la veritat oculta, encara que només sigui per fer-nos conscients, i no és poca cosa, que sovint res no és el que sembla, i que àngels i diables són dins nostre. Aquesta és la condició humana, al capdavall: la pròpia lluita per posar dempeus l’àngel que portem dins, ja que al diable no li costa gaire de surar quan s’alimenta de sentiments negatius. L’homicidi de Caïm inaugura els crims fratricides de la història.

Recomano de llegir L’edat dels homes d’Hèctor Bofill, un testimoni personal, però també una narració coral que ens interpel.la, i és que, poc o molt, tots coneixem algun actor d’aquells escenaris cruents. Escrit amb una prosa tan bella com precisa, en aquest text s’hi revelen fets sagnants amb noms i cognoms, i aquella atmosfera trista dels soldats anònims, i aquell rerefons de crueltat metàl.lica a la qual no importa la mort de ningú. Aquesta edat no hauria de tornar. I, com l’autor, ens apuntem al desig ‘d’una època, com un càlid migdia d’estiu de la nostra infantesa, en la qual només hi hagi el rastre d’un record solar’, com escriu Hèctor Bofill al final del seu commovedor, punyent i, perquè no dir-ho, necessari relat per encarar els temps aurorals que volem i pels quals treballem.