Catalunya serà unitària en la llista o no serà?

Ja fa molts anys el bisbe Torras i Bages va llençar la proclama de que “Catalunya serà cristiana o no serà”. La història no ha estat tant radical i el país ha anat fent la viu, viu i avui sense ser del tot cristiana i acceptant de bon grat (o no) la diversitat i la pluralitat religiosa però Catalunya segueixi essent.

Ara sembla que ens vulguin posar en una situació semblant. En la disjuntiva de que si hi ha eleccions els 27 de setembre sense una llista unitària i sense polítics Catalunya no serà.

A on hem arribat?. Doncs hem arribat a que sota el discurs de la independència no hi ha diversitat, aquesta ja la deixarem per quan hàgim assolit l’objectiu. Ara toca votar, sembla, (des de l’òptica d’alguns del pensadors del procés) en unes eleccions que les volen plebiscitàries, la llista unitària que representarà el sí o votar els altres, els unionistes que voldrà dir que es vota el no. Buf! Malgrat els apologetes de la llista unitària segueixen afirmant que votar la llista és (serà, clar) un vot sí plebiscitari deixem-ho clar no és el mateix ni serà el mateix diguin el que diguin .

Aquest sembla el plebiscit a que ens volen portar, i el que cal certament es votar sí o no a la independència, exercint el dret a decidir directament, no a través d’unes eleccions que aporten escons que no representen el principi d’una persona un vot perquè hi ha un biaix proporcional que el distorsiona.

Aquest unitarisme s’eleva als altars, és magnifica i glorifica.

Recordem que el tema ve de  lluny, de la conferència d’Artur Mas de fa ja uns quants mesos reclamant una llista unitària, la del President, contraataca Junqueras i diu que no cal, que hi pot haver llistes separades amb punts programàtics conjunts. I així seguim un quants mesos amb un estira i arronsa que va provocar situacions d’autèntic vodevil polític.

Arriben les eleccions municipals i el ball de pactes genera una certa angunia.

I passat el reflux electoral ara cal tornar a generar el debat sobre les llistes. Trenca el gel un cop més Mas, ja no serà la llista del President sinó “amb” el President o sense ell. Resposta de Junqueras, val llista però sense polítics, que siguin les entitats civils els que encapçalin.

Llista de personalitzats (?) sense polítics (sublimació de l’èpica global) per assolir una majoria plebiscitària que donés pas a un nou procés de votació uns mesos més tard que esdevinguin constituents.

I si no treu majoria aquesta llista? Ah! Sorpresa! Que faran les personalitats sense polítics a l’hora de conformar les majories d’un possible govern. I si hi ha un govern alternatiu amb qui es negociarà, amb les personalitats o amb els partits que donen suport a la llista, el que s’hagi de fer amb un possible govern alternatiu al sobiranista.

Uf quin mareig!

Però algunes notes a tenir en compte per situar-nos:

Malgrat tota la propaganda a tort i a dret, malgrat tots els sermons de tele-prucés (abans la nostra) , i les proclames dels fulls dominicals varis del no va más de la independència ara resulta que si hem de fer cas al darrer estudi d’opinió que ha publicat el CEO encara no en som prous.

L’estudi està fet a final dels mes de juny i per tant encara el factor de trencament de CiU i tot l’embolic d’aquetes darreres hores sobre si llista civil, o llista de país, o llista de “no-polítcs” s’està acabant de decidir. Perquè són factors que potser podria variar en alguns aspectes del que diu el CEO.

I què diu el CEO?

Doncs que els enquestats preguntats sobre si volen que Catalunya sigui un estat independent el No es situaria al 50 % i escaig i el Sí sobre el 43% per tant la forquilla es va eixamplant a favor del No en relació a altres sondeig d’altres estudis del CEO i cada cop són menys els indecisos.

Però el CEO encara diu més coses.

Per exemple, que el problema de la relació entre Catalunya i Espanya és el quart problema que afecta als catalans enquestats i per davant d’això es situa l’atur i la precarietat laboral, la insatisfacció en la política i el funcionament de l’economia.

Però encara hi ha un altre element que cal destacar: Les respostes sobre les intencions de vot en unes eleccions al Parlament de Catalunya, i en vot directe CiU I ERC empaten amb un 13 del vot i la CUP es queda en el 7,6, lluny doncs la suma dels tres partits, oficialment sobiranistes, del 50 % del vot. Es preveu una lleu recuperació del PSC i l’aturada d’intenció de vot de Podemos i Ciudadanos.

En fi que segons el CEO (i ho podem qüestionar naturalment) encara no sumen prou per arribar a poder afirmar que la independència es majoritària avui a Catalunya. L’enquesta ja sabem que no descobreix res de nou perquè el ja llunyà 9-N ja donava, fent les extrapolacions habituals del moment, que no n’hi havia prou i que faltaven ben bé mig milió de vots per anar tranquils cap a la independència. I cal tenir en compte, a més, que el 9-N votava força més gent de la que ho pot fer en unes eleccions o en un necessari referèndum sobre la independència. Recordem que la modificació de la Llei Electoral tampoc després de 35 anys es farà i queda novament aparcada per tant les condicions electorals són els mateixes de sempre.

Les xifres hipotètiques es clar, són les que són i possiblement hi ha matisos en la distribució dels escons i també de considerar a tots un partits com una unitat monolítica i possiblement no sigui així i els votants a l’hora de decidir valoren forces més coses a l’hora de donar els seu suport a un partit o a un altre. Sobretot perquè a l’endemà de les eleccions el tema de la independència serà el mateix que el dia abans i el procés tot junts serà encara un desig que veurem com es canalitza.

Es tracta doncs de que amb un llista de personalitats no hi hagi més programa electoral que el que marquin els full de ruta els estrategs del sobiranisme. Però al País passen moltes mes coses i hi ha models diferents d’afrontar i resoldre problemes això però sembla que els unitaristes ho deixaran per una altra ocasió, per més endavant.

Estem en el ple apogeu de les negociacions per la llista unitària de la que encara ens sentirem dir moltes coses i segur que la tensió seguirà per descomptat alguns dies més, fins a trobar algun altre motiu per embrancar-nos en altres debats, sobre el tema de la llista (ja no sé com dir-li) que encapçalada per la societat civil i sense polítics (en actiu) es presenti el 27-S, se suposa que per fer després una declaració unilateral i pilota endavant a veure que passa.

Sobre aquesta llista, que ha merescut des de adhesions apassionades fins a desacreditacions cruels, se’n poden dir molts coses a favor i en contra, es poden cantar les excel·lències sempre subjectives dels que l’hauran d’integrar, es podrà plasmar aquest mateixos noms legítimament o es podrà restar indiferent respecte al nom dels que seran cridat a formar-ne part.

Segurament el resum sobre el debat encerclat de les llistes unitàries està en si Mas hi ha d’anar o no. Per uns no i per tant ells mateixos donen exemple eliminant-se per eliminar-lo.

Segurament Mas està amortitzat com a reclam electoral però tampoc cal eliminar-lo, la feina feta en el gir del catalanisme és important i cal reconèixer-ho. Jo no el votaré mai  (potser “mai” em diran que no es pot dir mai) però pol·lir-se’l d’aquesta manera em sembla una mica vergonyant.  

D’entre aquestes opinions la que he llegit del director de la Vanguardia Marius Carol m’ha semblat prou eloqüent i d’acord amb el que en penso: “Una llista electoral no pot ser un club de fans, ni una llista de celebrites. La gent vol que els que dissenyen les rutes després condueixen el cotxe”. Crec que l’encerta de ple.

Per més caràcter plebiscitari que vulguin donar a les eleccions del 27, el país està submergit en una crisi real sobretot dels serveis públics i cal que a més de presentar un full de ruta, ja no cap el dret a decidir que era el que unia més gent sinó cap a la independència, jo decidiré el meu a vot a més pel que faran en sanitat, amb educació, amb prestacions socials, amb les infraestructures i això em sembla que la llista de la societat civil no està en masses condicions d’oferir una alternativa clara, tangible i real més enllà de parlar de la independència que essent molt, i molt important no és la panacea ni de bon tros.

Som més dels que volen i diuen però encara no suficients.

I, Catalunya serà unitària en la llista o no serà?.

Sortosament crec que el país està força per damunt d’un unitarisme tàctic i en el fons instrumental i fals.