La lentitud del ramat

Amb La lentitud del ramat (Pagès editors), la poeta Nati Soler Alcaide (Llorenç del Penedès, 1959) va obtenir el Premi de Poesia Màrius Torres 2014. Els títols dels llibres, i els de poesia no són una excepció, acostumen a dir molt del que trobarem al moll de l’os del llibre, a la seva columna vertebral.

La imatge del títol és potent: un ramat que va a poc a poc, que avança lent. I què representa, metafòricament parlant, un ramat que camina lent? El gruix de la humanitat massificada, en la qual, està clar, les individualitats hi viatgen ben estretes, i algunes s’hi ofeguen i tot. I, no obstant això, la humanitat no pot avançar si no és que aquestes individualitats, sovint no gaire ben vistes per la massa, per cert, estiren del carro. I, no obstant això, també és veritat que no som si no som amb els altres. Els humans som discurs i som relació.

Està vist, doncs, per què avancem tan a poc a poc, si és que avancem gaire. En la talaia del segle XXI, científicament i tècnicament ningú en té cap dubte. Però, i humanament? Les ciències humanístiques s’estan devaluant (i menyspreant, que és més greu), estan per terra, com denuncia el professor de Literatura italiana de la Universitat de Calàbria, Nuccio Ordine, al seu llibre La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema).

La dicotomia útil/inútil afecta de ple la poesia. ¿Serveix per alguna cosa, la poesia, en un món tan utilitarista com el que hem fabricat? Però mireu què diu Eugène Ionesco: Si no es comprèn la utilitat de l’inútil, la inutilitat de l’útil, no es comprèn l’art. Doncs ja som al cap del carrer. Per comprendre l’art, per comprendre la poesia, cal comprendre (i viure) la utilitat de (l’aparent) inútil.

És possible que a la majoria d’ovelles del ramat no els interessi gaire la poesia, i siguin poques les ovelles que hi siguin sensibles. No ha d’estranyar, però, és la realitat. I no entendre la realitat situa fora de la realitat. I això el poeta, la poeta (que és sensible a la realitat, altrament no podria escriure poesia) no s’ho permet, i es banya en la realitat tant com li és possible.

Nati Soler Alcaide escriu des d’aquesta immersió-comprensió-comunió profunda de la realitat, la qual cosa, com a tot poeta de tots els temps, la situa entre el cel i la terra, per usar una metàfora clàssica. Així a La lentitud del ramat trobem sovint la poeta en la seva cambra-cel.la-obrador, escrivint des d’aquest clos interior la realitat que l’envolta, i també des de la seva pròpia realitat afectada per la relació jo-tu, o tu-jo, imprescindible per a ser individualitat-ramat, ja que en la vida sempre hi ha aquesta dicotomia, i que, en el seu cas, l’escriptura de poemes concilia, harmonitza.

D’això es tracta. Es tracta de ser una mateixa, de florir en aquest ser entre els dos mons, com som vida amb consciència de finitud. Però, mentrestant, en el trajecte vital hi ha la necessitat de donar testimoni, cadascú el seu dins del ramat que avança lent, sí, admetem-ho. Nati Soler Alcaide dóna fe del seu ser entre els altres (i també en la natura que viu amb tanta proximitat) a través de l’art poètica. Així, a La lentitud del ramat trobem escrit el paisatge (del Penedès) que acull els dies i les hores de la poeta, els seus records d’infantesa, la presència de la mare (ningú no pot parlar d’ell mateix sense parlar de la mare, ella és a l’inici de tot), la roda del temps a través del pas de les estacions, els agents atmòsferics com a metàfores dels estats d’ànim, l’amor viscut i l’amor pressentit, i la reflexió filosòfica sorgida del més quotidià.

Algú dubta encara de la utilitat de la poesia? En els plecs del quotidià floreix l’espurna de la imaginació que ens ha de permetre fer un salt qualitatiu que dóni ales al ramat, com tan bé ha vist Nati Soler, i ho ha deixat per escrit com ella sap fer-ho, als poemes de La lentitud del ramat.