El diable i l'home just

Amb l’excel.lent novel.la, El diable i l’home just (Galàxia Gutemberg), el seu autor, Jordi Coca, a través del seu personatge, Víctor Marçal-Büngeler, de professió psiquiatra, actualitza literàriament de forma magistral i enlluernadora l’eterna pregunta, a la manera de Job: per què un Déu bo i omnipotent permet l’horror, la dissort, la maldat, la injustícia, la traïció i la mentida? O també la seva altra cara: per què en un moment determinat apareix el diable com un mal vent i ho esgarria tot?

Al doctor Víctor Marçal-Büngeler totes li ponen fins que un matí li ‘apareix’ el diable als peus del llit, el veu en la penombra. A partir d’aquell moment s’ha acaba el benestar, i tot són pèrdues, extincions: la relació aparentment ordenada i segura amb la seva dona, la mort tràgica i violenta dels fills, el tancament de l’exitosa consulta mèdica, els estalvis que es fan fonedissos.

A mesura que avança el relat El diable i l’home just, distribuït hàbilment per les cartes que, des del seu xalet (un refugi davant del mar canviant), Víctor Marçal-Büngeler adreça en primer lloc a la seva dona, desapareguda del seu costat, i després a amics, col.legues i membres de la família, els lectors que encara tenen coneixement de qui és Job –en aquest terreny cultural sembla que hem anat a menys-, de seguida lliguen caps i profunditzen també en el sentiment d’esglai i d’impotència que atrapa quan et cauen tantes plagues al damunt. Aleshores sorgeix la pregunta: per què, o per què a mi?

Com sabem, Job era un home de fe, bo i humil que, pel fet de ser-ho, va ser temptat pel diable Leviatan, que s’hi va rabejar. En canvi, el doctor psiquiatra, que ha tingut cura de tantes ments i que no sembla que les hagi ajudat gaire a sortir dels seus mals, és arrogant i se li fa mol difícil reconèixer la part de responsabilitat que té en l’aparició del diable en la seva vida. Aquest diable, és clar, cada vegada s’assembla més a ell… i és que no hi ha enemic més gran que nosaltres mateixos. Si bé també és cert que hi ha persones innocents a les quals sembla que se les castigui sense motiu, és així, tots en coneixem alguna.

És per aquesta raó que l’eterna pregunta de Job queda sempre sense resposta. No en va es parla del silenci de Déu (o del silenci del Buddha, que pel cas és el mateix) que, com tots els silencis, cal interpretar no pas en l’àmbit de la física sinó de la metafísica. Carl G. Jung, el gran psiquiatra i psicoanalista suís, va buscar respostes a aquest enigma còsmic que és el mal que fem els humans, en el seu llibre Resposta a Job, publicat l’any 1952.

En aquest assaig, Jung va proposar-se fer llum en moltes de les idees religioses que formen part del nostre imaginari col.lectiu en aquesta part de món. El personatge bíblic de Job és l’arquetip perfecte d’aquest innocent universal, el qual dóna diverses respostes a les desgràcies que li cauen en sort, obra del diable que, és clar, no s’ha entendre al peu de la lletra, és a dir, personalitzat, sinó més aviat com a l’encarnació de les diverses formes del mal, entre elles la por, la fredor emotiva, la incapacitat per posar-se en el lloc d’altri, etc.

Quan Jung va escriure el seu llibre, tenia al cap el desastre de la Segona Guerra Mundial i terror elevat al cub que va ser ‘la solució final’ per a la població jueva. És un assaig, doncs, provocat per la reflexió sobre un dels grans problemes dels humans: el seu poder de destrucció. Començant per la destrucció d’un mateix. Problema que podem traslladar a la novel.la d’idees de Jordi Coca, escrita igualment en un moment de crisi profunda dels valors de la nostra civilització, amb un poder per fer el mal i capacitat per a la destrucció, colossals.

Sempre hem estat en aquesta cruïlla, en aquesta tria entre fer el bé o el mal, es dirà. Però els límits de contenció cada vegada són més febles. Si bé les religions massa sovint han prostituït la bondat de les seves doctrines, també és cert que la secularització, fruit de la deessa Raó, no ens ha fornit ni poc ni molt de l’ètica necessària per no deixar-nos anar pel pendent fàcil de l’egoisme generalitzat i la voluntat de dominació i explotació dels altres.

En El diable i l’home just, es reflexiona també sobre un altre poder, però: el poder benèfic de la cultura quan aquesta és autèntica, no una farsa, no una pantomima plena de buidor i banalitat. En paral.lel al personatge del psiquiatra ja retirat, i obcecat només a escriure les cartes que l’han de justificar, que l’han d’absoldre (cartes que, adreçades a altres acaben sent un perfecte retrat d’ell mateix), hi ha el jove Daniel, un personatge tendrament innocent i estimable perquè a causa del seu transtorn (una forma d’autisme) no pot saber si és un home just o no; o sí, vet aquí un dels misteris del funcionament del nostre cervell. El de la consciència és un dels altres grans temes plantejats en aquesta meditació en veu alta sobre la condició humana que és El diable i l’home just de Jordi Coca.                         

En la redacció de les cartes plenes d’elucubracions mentals, a vegades delirants, apareixen fragments del pensament de Nietzsche i de Celan